Història de l'Alguer

L'Alguer avui és un dels indrets turístics més populars de tot Sardenya, i una de les escasses ciutats costaneres que poden vantar d'haver estat fundades al llarg de la edat mitjana. L'illa ha estat caracteritzada per una relació complexa entre els seus habitants i el mar, i la majoria d'ells han preferit viure en les muntanyes de l'interior. Les causes d'aquesta situació són, encara avui, motiu de debat, però es poden indicar dos factors principals: els aiguamolls – que han transformat les planes costaneres en una de les regions mediterrànies més afectades pel paludisme – i les invasions. Un fet és cert: gairebé des del I mil·lenni aC, en els litorals sards van sorgir diverses ciutats portuàries, fundades, però, per actors externs, i no pas per iniciativa dels sards. L'Alguer fou una d'aquestes ciutats, i avui és la única minoria catalanoparlant existent a tot l'Estat Italià. 

El paper que el territori alguerès ha jugat al llarg de la història – és a dir aquell de punt de connexió amb “el continent” – està estrictament lligat a la geografia que caracteritza els paratges on es troba la ciutat, com també depèn de la posició geogràfica de la mateixa Illa de Sardenya. Primer de tot, l'Alguer sorgeix a prop d'aquell que és encara avui considerat el millor port natural de tot el Mediterrani occidental: Port del Comte. En segon lloc Sardenya, amb Còrsega, formen un arxipèlag que ocupa la part central de la meitat occidental del mare nostrum, una plataforma entre Europa i Àfrica, Itàlia i Espanya. Les dues illes, a les quals es pot afegir Sicília, representen una base indispensable per la navegació entre Provença i Tunísia, o per un enllaç marítim entre la península ibèrica i aquella Italiana. Per aquestes raons, Sardenya fou una terra molt disputada. Les potències marineres que, al llarg de la història, van lluitar per controlar aquesta mar, s'involucraren en unes guerres en les quals, per quant cruentes, no es perseguia el control de tot el territori, sinó només d'algunes regions costaneres. Aqueix és el context en el qual va néixer l'Alguer catalana, i aquest llibre explica per què la ciutat, avui, és coneguda com la «Barceloneta de Sardenya».

Aquella volta que Juan Carlos havia de visitar l'Alguer

Era l'any 1993. Itàlia es veia sacsejada per un terratrèmol judiciari, passat a la història com “mans netes”, que va destapar tot un sistema de corruptela en el qual estaven ficats polítics i empresaris. Tot just l'any abans Cosa Nostra havia obert foc directament en contra de les institucions de l'Estat i del patrimoni artístic italià, amb una campanya terrorista com mai s'havia vist al país. En aquells anys Itàlia trontollava, la Lliga Nord prenia força, els nostàlgics del feixisme començaven a ser considerats una força presentable, mentre Silvio Berlusconi estava a punt de començar la sua carrera com a polític.

Eren les conseqüències del final de la guerra freda, i durant aquesta etapa el President de la República era un sard, el segon en tota l'historia de la Itàlia republicana: Francesco Cossiga (1928-2010). Originari de Sàsser, però provinent d'una família amb ancestres a Còrsega (Cossiga deriva de Corsica), ha estat un dels representants més controvertits de la Democràcia Cristiana, amb una actitud conservadora i un poc autoritària. L'any 1977, quan los estudiants universitaris de Bolonya havien ocupat la facultat, va enviar directament els tancs, una decisió que li va fer guanyar l'epítet de Kossiga. Poc desprès de deixar el càrrec de President en 1992, va decidir que el seu gran amic Juan Carlos es mereixia la ciutadania honorària de l'Alguer. En el fons, la ciutat catalana de Sardenya era la més “hispànica” de tot Itàlia.

El Municipi de l'Alguer era llavors guiat per la mateixa DC en la qual militava Cossiga, i no és menester de dir com el Síndic d'aquell moment, Pino Giorico, va seguir els consells del baró democratacristià del nord Sardenya. Però, les investigacions en matèria de corrupció política que se feien en tot Itàlia van arribar fins a l'Alguer, i Giorico – empresari de la construcció i propietari de l'Hotel Carlos V – va haver de deixar el càrrec. També la classe política algueresa de llavors, de tots els colors, es va veure esquitxada. El Vice-Síndic, Franco Serio, va agafar la guia de la ciutat, i li va tocar la tasca de fer realitat la idea d'atorgar la ciutadania honoraria al rei espanyol. Una tasca no fàcil, pel moment històric i perquè a l'Alguer no tots estaven d'acord.

Francesco Cossiga, President de la República Italiana entre 1985-1992

Es tractava de convidar el monarca a Sardenya, un fet que implicava engalonar la ciutat com calia. De fet, la carretera litoral que uneix Fertilia a l'Alguer, que el Borbó havia de travessar en cotxe desprès d'haver baixat de l'avió, era tot un desastre. Poc i mal asfaltada, en gran part sense ni tan sols les voreres. En poc temps, tot el recorregut es va transformar en un bonic passeig, amb palmeres i flors, com mai l'havien vist els algueresos. Ho se perquè la processó reial havia de passar davant de casa mia, un lloc on normalment llavors no passava ni manco el servei de neteja. Per aquella ocasió, havien aparegut fins i tot uns banys públics. Eren unes casetes que se trobaven per tot el recorregut que Juan Carlos havia de fer, mentre altres estaven a dins de la ciutat. Amb portes autonòmiques, se netejaven soles i fins i tot parlaven. Jo era poc menys que un adolescent, però aquells banys públics van ser la cosa que més va impactar d'aquella vicissitud.

Al Municipi de l'Alguer, però, no tots eren d'acord. Hi era qui pensava poc oportú fer ciutadà honorari el rei espanyol: no era coherent amb la defensa de les arrels catalanes de la ciutat. A més, los consellers (regidors) d'esquerra no volien fer un homenatge a aquell que consideraven un rei entronitzat per Franco. Pensem que l'any 1975, quan el règim franquista va formular les ultimes condemnes a mort de la seva història, entre l'allau de protestes que va rebre també hi era aquella del Municipi alguerès. El problema era que no es podia donar la ciutadania honoraria a un cap d'estat sense unanimitat, per qüestions de protocol. A més, això podia provocar una crisi dins del govern de la ciutat i calqui problema diplomàtic, tot i que molt secundari.  Al final, el que llavors feia les funcions de Síndic va decidir ajornar el ple en que s'havia de discutir la qüestió de la ciutadania honorària. I al final, la discussió no es va tenir mai. Van quedar l'asfalt i el ciment, mentre els banys van tenir una vida molt curta. A finals de l'estiu de 1993, la falta de manutenció i les ganes de vandalisme ja los havien convertit en runes. Almenys en el meu quarter, aquell de Maria Pia, el record de Juan Carlos i de la seva mai realitzada visita està associat a aquesta imatge dels lavabos públics que, poc a poc, anaven caient a trossos.

© Marcel A. Farinelli

Nou síndic a l'Alguer

Aqueix matí l'Alguer s'ha despertat amb un nou síndic: Mario Bruno. Finalment la crisi començada ja fa casi un any, quan Stefano Lubrano va plegar per l'impossibilitat de governar al ciutat, arriba a la seva conclusió. En aquests darrers mesos el consistori ha estat dirigit per un funcionari de la Regió Autònoma de Sardenya, ara, a les portes de l'estiu – el període de màxima afluència turística – s'estrena una nova direcció. Bruno és un militant històric del centre-esquerra local, membre del Partit Democràtic fins fa poc, ha estat diputat a la assemblea regional. En altres paraules, és un home amb una certa experiència en la política sarda. Per molts anys en la cúpula del PD alguerès, arran de la polèmica amb un altre membre del partit, Enrico Daga, Bruno va sortir de la formació. El seu rival, al contrari, ha resultat el candidat oficial del PD, vençut al primer torn (25 de maig).

Llavors Bruno, ara fora del PD, ha obtingut el recolzament de formacions hereves de la Democràcia Cristiana – el partit que ha governat Itàlia per més de cinquanta anys – de representats de l'esquerra post-comunista, a més d'una llista cívica amb el seu nom. Amb aquesta coalició heterogènia, Bruno va passar el primer torn de les eleccions municipals, i ahir, quan la partida era només amb Maria Grazia Salaris, del centre-dreta, ha guanyat amb 56,78% dels vots. Respecte al darrer batlle elegit, que era una “home nou” de política local, a dirigir la ciutat torna un polític ben navegat.

El problema, però, està en l'abstencionisme dels algueresos, que s'ha disparat. Si al primer torn havien votat el 63,91% dels electors, al segon torn ho va fer només un 45,61%: Més de la meitat dels algueresos no es reconeix en el nou síndic. La desafecció a la política, encara un altre cop, sembla marcar el panorama ciutadà, un fet que no permet a Bruno de considerar-se un triomfador. Respecte as últims síndics, elegits amb una important majoria popular al voltant dels 13.000 vots, el nou batlle alguerès en vanta menys de 10.000. La sagnia dels votants, però, no depèn exclusivament de la pèrdua de confiança de la ciutadania en la política. Les divisió en el centre-esquerra alguerès, que ha presentat dos diversos candidats, ha marcat les eleccions, així i com la presència del moviment de Beppe Grillo, que ha tret al primer torn un bon resultat (13,37%). Ambdues aquestes forces no s'han pronunciat ni a favor de Bruno ni de la candidatura del centre-dreta, aquella de Maria Grazia Salaris, afavorint l'escassa afluència.

El nou síndic te diversos reptes. A part de recuperar la confiança dels ciutadans en unes institucions que no passen per un òptim moment, l'estiu està per començar. Això, en una ciutat que viu del turisme com l'Alguer, significa que poc ha estat planificat per rebre l'allau de turistes que visitaran la Ribera del Corall en els propers mesos. Només per posar un exemple, una assignatura pendent és organitzar racionalment la neteja de la ciutat i les àrees verdes, ja que en els darreres mesos han estat grups de voluntaris a ocupar-se d'aquesta qüestió. La falta d'una direcció municipal durant casi un any ha creat aquests tipus de problemes, ajornant contínuament tasques pendents.

Molts es demanaran que podrà fer la nova administració per la llengua. Els mitjans catalans defineixen Bruno com catalanoparlant, i confien que aquesta circumstància sigui suficient per poder esperar en una actitud positiva cap a la promoció del català de l'Alguer. Malauradament, la cosa no és així tan fàcil, perquè més enllà del bon coneixement de l'alguerès per part de Bruno, la qüestió lingüística no és el tema principal dels polítics de la Barceloneta de Sardenya. La ciutat viu una difícil situació econòmica, el Municipi pateix una falta de recursos financers que és gairebé crònica, i, en tals circumstàncies, és fàcil criticar tota iniciativa lingüística com una innecessària utilització de diners públics. Més enllà de continuar a mantenir una òptima relació amb l'Espai Llull, doncs, i de recolzar les iniciatives que posen en contacte l'Alguer amb la resta de la comunitat catalanoparlant, encara no es veu una visió més amplia i profunda del rol que ha de tenir el llaç amb la “banda de ponent” de la ciutat catalanoparlant sarda. Però, Mario Bruno ens pot meravellar, en el fons només és al començament del seu mandat. 

 

© Marcel A. Farinelli

El bombardeig de l'Alguer i el final de la II Guerra Mundial a Sardenya i Còrsega

 

La torre de Sant Joan convertida en refugi antiaeri

Avui, 17 de maig, és l'aniversari del bombardeig que va patir l'Alguer durant la Segona Guerra Mundial, l'any 1943. Un moment que encara avui és recordat per la memòria col·lectiva, i per les marques que les bombes britàniques van deixar en el centre històric de la ciutat: casi totes les placetes on avui es troben les terrasses dels bars eren, abans del pas de la Royal Air Force, edificis habitats. L'any passat es va estrenar un òptim documental sobre d'aquests fets - realitzat per Gianfranco Fois en català de l'Alguer i en italià - i una publicació molt ben feta, a càrrec de Raffaele Sari Bozzolo: Ad Memoriam. Naturalment, per qui valgués saber-ne més són dues obres imprescindibles, a les quals es pot afegir l'entrada que Xavier Brotons, en el seu bloc l'Almadrava, li va dedicar. Per part meva, en espera de publicar un text sobre la història de l'Alguer, us avanço unes pàgines de la meva tesis doctoral, sobre el context general en que es produeix el bombardeig de l'Alguer, i el final de la guerra a Sardenya i Córsega. Tots (excepte el meu) són treballs interessants, cada u aporta la seva visió, la seva perspectiva, i en el conjunt donen una visió batant completa del que fou el final de la guerra mundial en aqueix racó de la Mediterrània.

 

M. A. Farinelli, Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi Doctoral, Universitat Pompeu Fabra-Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives 2013, pp. 461-467.

 

José Antonio Rey María, un pescador de Punta Umbría una localitat a prop de Huelva, el 30 d'abril de 1943 regressava en port amb el cadàver d'un oficial britànic que, poques hores abans, havia trobat en la platja de El Portil. Durant la Segona Guerra Mundial, en les aigües de tot el Mediterrani, sovint el pescadors es trobaven amb nàufrags o cadàvers, membres de tripulacions o pilots, el resultat de la aferrissada lluita que es va desencadenar pel control d'aquest mar. L'oficial britànic retrobat en les costes andaluses, però, duia una maleta esposada a una mà, cosa que va suscitar certa sospita en les autoritats locals, que avisaren el Consultat alemany. La documentació que contenia era reservada, es tractava dels plans que el segon del Cap d'Estat Major britànic enviava al General Harold Alexander, qui comandava les tropes en Tunísia i Algèria. En aquells papers es parlava d'un pla per atacar el sud d'Europa, a partir d'un desembarcament en Grècia i Sardenya. En realitat es tractava d'un bluff, una afortunada operació d'intelligence per distreure forces des de l'objectiu principal: Sicília¹.

Gràcies a la Operation Mincemeat, com era anomenada en codi, Sardenya es convertí en un baluard contra la possible invasió. Des de quan Itàlia havia entrat en guerra (10 de juny 1940) en realitat les conseqüències del conflicte a l'Illa no s'havien fet sentir gaire, donat que quan esclatà la Guerra d'Etiòpia (1935-1936) les sancions econòmiques havien ja comportat l'escassetat de productes. Era però evident una progressiva militarització del territori, imponent a partir del 1941-1942 quan es començaren a construir una sèrie de fortificacions per contrastar un eventual desembarcament. Aquesta circumstància era particularment visible a l'Alguer ja que, tal i com havia passat en el segle XIV, la ciutat sardocatalana, i en particular Port del Comte i els seus voltants, eren una indret ideal per efectuar un desembarcament. Per aquesta raó el territori planejant al nord de la ciutat, la Nurra, es cobrí d'una xarxa de petits forts, nius de metralladores, casernes o bateries d'artilleria naval². Aquestes construccions, que encara avui es troben en abundància, casi formen part del paisatge com els nurags.

El signe més evident de la guerra a Sardenya foren els bombardeigs de les principals ciutats. Els llocs més colpits foren, entre març i maig de 1943, l'Alguer, Sàsser i Càller i, mentre tots esperaven un desembarcament, Sardenya va quedar aïllada del centre del conflicte³. Els Aliats, contràriament al que havien deixat creure a italians i alemanys, desembarcaren en Sicília. Així endegaren un procés, militar i polític, que portaria en un primer moment a l'empresonament de Mussolini (25 de juliol) i, desprès un ulterior desembarcament en les costes de Laci, a l'armistici amb els Aliats (anunciat el 8 de setembre, però signat el 3) i finalment a l'alliberament del Duce. A la noticia que els italians es despenjaven del conflicte, els alemanys reaccionaren ocupant el que podien del territori italià, encontrant una resistència esporàdica, mentre al nord començaren a constituir la República Social Italiana (RSI), Estat titella regit per Mussolini⁴. En aquesta situació, mentre els Aliats avançaven des del sud de la Península, al centre i al nord es formava una guerrilla (els partigiani) fortament influenciada pels comunistes, i peró formalment lligada al Regne del Sud, és a dir el que quedava en les mans de Vittorio Emanuele III. Per tant, la tardor de 1943 veia el bateig d'una guerra civil, anomenada d'alliberament o partigiana per historiografia italiana antifeixista, que duraria fins a la primavera del 1945⁵.

D'aquesta guerra civil Sardenya fou tallada fora. Quan s'anuncià l'armistici amb els Aliats les Forces Armades, deixades a si mateixes sense cap tipus d'ordre clar, en gran part es desbandaren, i una part dels militars sards que es trobaven a l'Illa regressaren a casa. A diferència que en altres punts del continent, com a Roma, o del Mediterrani, com a Corfú, a Sardenya casi no hi hagueren combats entre italians i alemanys, que ocuparen el país després de l'armistici. Aquí el comandant en cap de les tropes italianes, el General Lelio Basso, acordava al comandant de la 90 Panzer-Grenadier Divison, forta de 30.000 homes i casi 300 carros de combat, de passar a Còrsega. Basso, en una situació segurament confosa en la qual s'esperava l'arribada, a la Maddalena, del Rei en fuga i de la flota italiana, sembla que hagi donat una tot personal interpretació als ordres que tenia, que recitaven de fer fora amb tots els mitjans la Wehrmacht de l'Illa. Així les tropes creuaren sense molèsties Sardenya però, un cop arribades a les costes de Gal·lura, allà començaren una sèrie de maniobres per tal d'assegurar que la bateries en la costa no ataquessin els transports. Efectivament a La Maddalena, des de la qual es controlava l'Estret de Bonifacio, una part de la tropa italiana intentà oposar-se al passatge dels alemanys. A motivar el gest era, sobretot, la preocupació creada amb la notícia de l'arribada del Rei, però, desprès d'alguns combats també entre els mateixos italians, les bateries quedaren en silenci, mentre només algunes unitats de marina molestaren el trasllat de la divisió cuirassada⁶. L'episodi, normalment interpretat com a marginal, és un del primers moment de contrast entre italians i alemanys, que esdevenia contemporàniament amb un altre, més consistent per l'amplitud dels combats, que es produïa a Roma. Mentre unitats alemanyes intentaven entrar a la ciutat, gràcies a la iniciativa també del General sard Gioachino Solinas, unitats del Granatieri di Sardegna i de la XII Divisione Sassari, hereva de la Brigata desmantellada en 1926, intentaren bloquejar l'avenç de la Wehrmacht. Malgrat aquest primera oposició, els alemanys entraren en ciutat i Solinas acabaria lluitant al costat de Mussolini en la RSI⁷.

L'explosió del Roma

Mentre es produïen aquest fets, el gruix de la flota italiana des les seves bases a La Spezia i Gènova, havia pres el mar per – i es tracta d'un punt poc clar – consignar-se als Aliats a Malta, o refugiar-se en arxipèlag fortificat de La Maddalena. Mentre el comboi ja s'aprestava a travessar l'Estret de Bonifacio de ponent a llevant, arribava l'ordre d'invertit el rumb per evitar La Maddalena, ocupada pels alemany i en la qual ja no es preveia l'arribada del Rei, i per escapar a un atac aeri. Malgrat les maniobres, l'esquadra era interceptada per la Luftwaffe en les aigües entre les dues illes. El combat que es lliurà entre bombarders i vaixells fou un dels més sagnants per la Marina Militare Italiana que, entre d'altres unitats, perdia el cuirassat Roma amb 1352 mariners, gràcies al fet que els pilots alemanys utilitzaren el primer tipus de bomba teledirigit. Les unitats que sobrevisqueren, en compte d'anar a Malta o Bona, on se'ls esperava, es van refugiar a Mallorca, teòricament en aigües neutrals⁸. D'aquesta manera Sardenya sortia totalment de la guerra, amb puntuals episodis de resistència als alemanys i pocs atacs a les autoritats feixistes, i entrava directament a fer part del territori italià administrat pel Regne del Sud.

A Còrsega es verificà tot el contrari. Mentre aquí arribaven els alemanys provinents de Sardenya, la insurrecció general esclatava, a Ajaccio i Bastia⁹. Els militars nazis, però, no arribaven per quedar-se, la idea era passar d'aquí a Toscana per contrastar l'avançada aliada a Itàlia, per tant necessitaven només travessar l'Illa. En el temps que trigaren a fer aquest recorregut, però, els atacs corsos foren tan repetits com escassament eficaços, donat que combatien contra els blindats que havien servit en l'Afrika Corps. A Bastia, però, els combats van ser intensos i sagnants. El centre era firmament en mans dels italians, que amb les batries dislocades al voltant de la ciutat i del port podien impedir als alemanys d'embarcar-se per Liorna. El comandant de les tropes, el sicilià Giovanni Magli (1884-1969), resistí a l'intent dels unitats de la Wehrmacht – que ja es trobaven a l'Illa – de prendre el control del port, i desprès a l'avançada del 90 Panzer-Grenadier. Els antics ocupants, efectivament, havien realitzat un pacte amb els maquis, posant-se al costat d'aquests¹⁰. Es tracta d'un episodi poc conegut de la anomenada resistenza, en el qual durant dies, amb sorprenent alts i baixos, italians i corsos intentaren evitar que homes i carros de combats alemanys arribessin a Itàlia¹¹. Si haguessin tingut èxit, o si les tropes alemanyes no haguessin passat mai l'Estret de Bonifacio, probablement l'avançada aliada en la Península hauria estat més ràpida¹².

Mentre corsos i italians lluitaven a Bastia, a prop d'Ajaccio desembarcaven els commandos enviats pel Genral Henri Giraud (1879-1949), que havia organitzat el desembarcament sense informar el seu rival – i en aquell moment col·lega en la direcció de la France Libre – Charles de Gaulle (1890-1970).

El submarí Casabianca, amb les esvàsitques a indicar les embarcacions alemanyes enfonsades

El submarí Casabianca, provinent d'Alger, començava a desembarcar els primers grups de Goumiers i altres tropes especialitzades en la guerra de muntanya, que ajudarien significativament a l'alliberament de l'Illa. El 4 d'octubre, després casi un més de combats, els francesos entraven a Bastia, on la lluita havia estat intensa. Contemporàniament els italians, que havien sostingut el pes major de la batalla contra els alemanys (es compten prop de 700 morts, mentre els resistents eren 170 i els militars francesos 75), evacuaven l'Illa escridassats per la població local, que els percebia com forces ocupants. Giraud – provocant un gran desplaer a de Gaulle – triomfalment podia afirmar que l'Illa era el primer Departament de la França metropolitana a ésser alliberat. La importància de l'alliberament, no era exclusivament militar, sinó tan simbòlica com política, perquè s'arribava a un primer èxit i, al mateix moment, es resolia a favor de de Gaulle la tensió entre els dos líders de la resistència¹³. Pel que fa l'Illa, la circumstància d'haver precedit els continentals en patriotisme i valor guerrer, provocaria un enfortiment del sentiment de “francesitat”, important en la postguerra, mentre les relacions amb l'Itàlia es desgastaren considerablement. En el discurs de la propaganda, l'italià era presentat com una reencarnació del genovès, a més a més feixista, i durant l'ocupació de 1942-1943 es va fer un gran esforç per revivar tota la mitologia de la lluita contra els dominadors lígurs¹⁴. Així les consideracions positives per l'esforç de Mussolini cap a la modernització de Sardenya, deixaven el pas a un franc menyspreu.

Distintius i aplicacions de coll del BVSGMA. Destaquen el feix,  la bandera amb quatre caps de moros (Creu d'Alcoraç) i el típic ganivet del ramaders sards.

Mentrestant, la guerra en nord d'Itàlia continuava, i a la RSI adheriren diversos sards, entre els quals personalitats com Paolo Orano, el pintor Giuseppe Biasi o l'escriptor Stanis Ruinas (1899-1984). Entre els militars, el més actiu en diferents camps, i sobretot en la voluntat de recuperar l'Illa al feixisme, hi era Francesco Maria Barraccu (1885-1945)¹⁵. En la breu història de la RSI, en la qual sembla que a totes les idees del primer feixisme es vulgui donar una apressada realització, es verifica l'organització d'una unitat de camises negres totalment composada per sards. Es tracta del Battaglione Volontari di Sardegna Giovanni Maria Angioi (BVSGMA), organitzat pel cura feixista Luciano Usai, i que tenia com a símbol la bandera sarda i el feix. Com en el cas de la resistència a Còrsega, aquí també s'utilitza la mitòloga patriòtica generada amb les revolucions del segle XVIII. Uns dos-cents voluntaris sards, entre juny i desembre, van ser llançats amb paracaigudes sobre l'Illa – juntament amb el Pare Usai – en un desesperat intent d'organitzar una guerrilla pro-feixista. L'acció, que es recolzava en una propaganda a favor d'una Sardenya en camisa negra i autònoma – i que fou sostinguda per futurs intel·lecutls sardistes com Antonio Pigliaru – no va tenir gaire èxit¹⁶. El pare Usai, i altres, foren arrestats de seguida. L'Illa, però, a causa de les dificultats de comunicacions i la casi inexistència d'un Govern italià, viva en pràctica una fase d'autonomia que presagia el que hauria passat en la postguerra, tot i que sota un comissari militar, el sard Pietro Pinna Parpaglia, en funcions a partir de 27 gener de 1944. L'any següent, el 8 de maig de 1945, Radio Sardegna, emissora que els militars italians a l'Illa – entre els quals el futur lider independentista Antoni Simon Mossa (1916-1971) – havien organitzat aprofitant les potents maquinàries de l'exercit, anunciava la rendició de Alemanya amb vint minuts d'antelació sobre la BBC¹⁷. Així en 1943-1945 les circumstàncies que havien portat a la sèrie de tensions nacionals que interessaren les dues illes al llarg del darrers vint anys semblaven venir menys, mentre ja s'anunciaven alguns trets del context europeu a les acaballes del període bèl·lic, com ara l'autonomia sarda i el triomf de la résistance a Còrsega. Encare una volta a l'arxipèlag format per les dues fascinants i “endarrerides” illes del Mediterrani, movia els primers passos el nou context que s'afirmaria a Europa amb el final del conflicte.

© Marcel A. Farinelli

1      Els detalls han estat explicats en forma en una novel·la, desprès convertida també en pel·lícula, vegeu: E. Montagu, The Man Who Never Was, Evan Brothers, Londres 1953. Pel context, vegeu: R. Holland, Bue Water Empire. The British in the Mediterranean since 1800, Penguin Books, Londres 2013, pp. 231-282; S. Ball, The Bitter Sea, Harper Press, Londres 2009, pp. 179-246.

2      Sobre aquestes fortificacions, vegeu: G. Carro, R. Galliani, D. Gironi, 1943. Fortini a Porto Conte, Carlo Delfino Càller 2011.

3     Per seguir les repercussions de la guerra mundial a l'Illa, vegeu: L. Marroccu, Il Ventennio fascista pp. 707-713, a: L. Berlinguer, A. Mattone (eds.), Storia d'Italia. Le regioni dall'unità ad oggi. La Sardegna, Einaudi, Torí 1998, pp. 632-713; G. Sotgiu, Storia della Sardegna durante il fascismo, Lerza, Roma-Bari 1995, pp. 251-277.

4     Sobre aquells moments concitats, dramàtics sobretot a Roma, existeixen diverses memòries, vegeu com exemple: G. Castelli, Storia segreta di Roma città aperta, Quattrucci, Roma 1959; I. Herraiz, Italia fuera de combate, Ediciones Atlas, Madrid 1944; P. Monelli, Roma 1943, Tipografia Catalana, Barcelona 1946.

5     Per aquestes qüestions, vegeu: C. Pavone, Una guerra civile. Saggio Storico sulla moralità nella Resistenza, Bollati Boringhieri, Torí 1991.

6     Per aquestes vicissituds, vegeu: G. C. Tusceri, La battaglia che non fu mai. L'8 settembre in Sardegna e in Corsica, Paolo Sorba Editore, La Maddalena 2009, en particular les pp. 69-167.

7      D. Sanna, Da Porta San Paolo a Saló. Gioacchino Solinas comandante antitedesco, AM&D Edizioni, Càller 2005. Per la Divisió Sàsser durant el segon conflicte mundial, que entre 1926-1939 es deia simplement XII Divisió, vegeu: F. Fatutta, P. Vacca, La Guerra dimenticata della Brigata Sassari. La Campagna di Iugoslavia. 1941-1943, EDES, Càller 2001.

8       A. Amici, Una tragedia italiana. 1943, l'affondamento della corazzata Roma, Longanesi, Milà 1943.

9       Pels efectes del pas de les tropes per l'Estret, vegeu: G. Tusceri, «Ci sono guerre che si vincono e guerre che si perdono. La liberazione della Sardegna e le sue conseguenze in Corsica», a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 65-94.

10    H. Chaubin Corses des années de guerre. 1939-1945, Éditions Tirésias-AERI, Paris 2005, pp. 92-98; M. Choury, Tous bandits d'honneur. Résistances et libération de la Corse, Éditions Sociales, Paris 1956 (última edició: Alain Piazzola, Ajaccio 2011),  pp. 120-121; F. Pomponi, Histoire de la Corse, Hacette, Paris 1978, pp.  410-412.

11    Encara avui la memòria de la col·laboració italo-corsa és dividida, entre qui minimitza i tendeix a ridiculitzar el paper de les tropes del General Magli, i qui tracta l'oficial com un heroi; per les dues versions, respectivament, vegeu: M. Choury op. Cit.; D. Salini, E. Salini En ce temps-là...Bastia, souvenirs, témoniage et documents 1937-1945, La Marge, Ajaccio 1981 on Magli i els italians destaquen per la covardia davant la Wehrmacht; G. Comte, Bastia sous l'occupation. Un témoin recente. 11 Novembre 1942-4 octubre 1943, Anima Corsa, Bastia 2006, on queda evident la col·laboració amb els rebels corsos i el paper en la lluita contra els alemanys.

12    És una reflexió que es troba també a: G. C. Tusceri, La battaglia che non fu mai. L'8 settembre in Sardegna e in Corsica, Paolo Sorba Editore, La Maddalena 2009,  pp. 71-72.

13    J. M. Guillon, «Libération en Corse, Résistance en France. Les enjeux de l'éte et de l'automne 1943». a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 7-27.

14    S. Gregori, «Résistance(s) et identité(s): le cas Corse 1940-1943» pp., 179-182, a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 145-184.

15   Per les figures citades, consulteu les fitxes relatives a: A. Abis, L'ultima frontiera dell'onore. I sardi a Saló, Doramarkus, Sásser 2009. En la literatura que recentment va sortint sobre la temàtica, es destaca la biografia d'una dona sarda que va seguir l'ultima aventura de Mussolini fins a entrar, com a militar, en la X MAS, la unitat de la marina que entre 1943-1945 es dedicava a la repressió de l'activitat de resistència: P. Piredda, La ragazza della “decima”. Una giovane nuorese nella bufera della guerra civile, Carlo Delfii, Càller 2009.

16   A. Abis op. Cit., pp. 69-75.

17  És una afirmació d'un amic de Simon Mossa: G. Marras, Introduzione. Antonio Simon Mossa, cavaliere dela lotte dei popoli opressi e delle nazioni senza stato, p. 39-40, a: F. Francioni, G. Marras (eds.), Antonio Simon Mossa. All'utopia al progetto, Condaghes, Càller 2004, pp. 37-72.

Llengua i eleccions municipals a l'Algue

És temps d'eleccions municipals a l'Alguer. La ciutat, desprès que a finals del 2013 l'antic Síndic, Stefano Lubrano, fos obligat dimitir a causa de les divisions en la coalició que l'havia sostingut. Elegit amb el recolzament del Partit Democràtic i d'una llista cívica, la mateixa candidatura de Lubrano – home extern al PD – havia creat una fissura en la formació que, finalment, va provocar la caiguda del govern municipal. Ara, desprès d'alguns mesos durant els quals qui governava la ciutat era un representat de l'Estat, arriba el moment dels comicis.

No és situació excepcional, al contrari és un guió ja vista altres voltes. La ciutat és acostumada a una certa inestabilitat política, com del reste ho és el sistema polític a tot Itàlia. En aquest cas, però, el litigi dins del PD i les vicissituds del centre-dreta berlusconià – escindit en més partits – han multiplicat els candidats. Ara els aspirants a la direcció de la ciutat són sis. Mario Bruno: líder del PD alguerès, ja diputat a l'assemblea regional i sostenidor del passat govern ciutadà, ara es presenta amb una llista cívica i recolzat per moviments d'esquerra locals (Sinistra Civica di Alghero-Esquerra Cívica de l'Alguer) i partits democratacristians (Unione dei Democratici di Centro-Unió dels Demòcrates Cristians). Enrico Daga: emprenedor molt conegut, ja representant a la Província de Sàsser i “enemic” de l'antic batlle, és el candidat oficial del PD. Stefano Lubrano: ara sense el recolzament de partits polítics i es presenta amb una llista pròpia (Patto Civico Lubrano Sindaco – Pacte Cívic Lubrano Síndic). Fiorella Tilocca, que es presenta amb l'esquerra ecologista (Sinistra Ecologia e Libertà – Esquerra Ecologia i Llibertat ). Maria Grazia Salaris: amb una experiència en l'assemblea provincial de Sàsser, és la candidata “berlusconiana”, sostinguda pel mateix partit del cavaliere (Forza Italia – Força Itàlia), el Partit Sard d'Acció i altres dues formacions dretanes sorgides de la implosió del centre-dreta italià (Nuovo Centro Destra, Fratelli d'Itàlia – Nou Centre Dreta, Germans d'Itàlia). Graziano Porcu: és un home nou, candidat pel moviment de Beppe Grillo Cinc Estels. 

La situació, com veieu, és bastant confusa i hi han dues incògnites: el moviment Cinc Estels, que a les passades eleccions va ser el primer partit en nombre de vots, i l'abstencionisme. La desafecció per la política és molt fort a tot Itàlia, i en el context alguerès probablement més, almenys pel que sembla fins ara. Les lluites internes en el Partit Democràtic, que han provocat tan la caiguda de Stefano Lubrano com la presencia de dues candidatures de centre-esquerra, han minvat encara més la confiança en la política. És difícil, ara com ara, fer previsions.

I pel que fa la llengua? D'entrada no és un tema central per les formacions que s'hi presenten, un fet evident si ens fixem en els noms dels partits. Malgrat en aquest article figurin en versió bilingüe i en la premsa del Principat apareguin traduïts al català, tots els partits o moviments que es presenten ho fan amb un nom en italià impecable, i aquesta és la llengua en la qual, normalment, es fa també campanya electoral. No sembla existir un projecte cultural a l'entorn del català de l'Alguer, encara que tots es declarin a favor de la seva tutela i promoció, i encara que siguin presents partits que es poden considerar sobiranistes com els Rossomori o l'històric Partit Sard d'Acció. Contràriament al que es pugui pensar, l'argument no és tampoc tocat des de la dreta, que mostra un cert desinterés. Efectivament, fa pocs dies posava la qüestió a través d'un programa ràdio en el qual col·laboro, Estira La Llengua, però sense obtenir cap resposta.

Malgrat aquest panorama, dijous 14 es va tenir un encontre públic sobre el tema, organitzat per casi totes les associacions ciutadanes que s'ocupen de la variant local del català: Ómnium Cultural de l'Alguer, Obra Cultural de l'Alguer, Ateneu Alguerès, Associació per la Salvaguarda del Patrimoni Històric de l'Alguer i Escola Pasqual Scanu. La periodista Sara Livesi, d'Alguer.it, ha moderat el debat, que sembla haver despertat interès. No tots els aspirants a Síndic estaven presents, faltaven aquell del Moviment Cinc Estels i del centre-dreta berlusconià, als quals evidentment el tema no interessa. Tot i que la qüestió lingüística no sigui l'argument al centre dels interessos polítics de les formacions alguereses, el debat ha despertat interès, un fet que diu – malgrat tot – com el tema agafa importància. Per ara, tots es troben d'acord en continuar les iniciatives posades en marxa des de 2010, però encara no es pot dir que sigui un projecte d'ampli respir cultural. La política comença a ocupar-se de la qüestió, i esperem que no sigui només una atenció instrumental a la campanya electoral, sinó un pas cap a una dedicació més continuada. 

© Marcel A. Farinelli

The Invisible Motherland? The Catalan Linguistic Minority of Sardinia and Catalan Nationalism

El 2 d'abril 20014, en la Swansea University (Swansea, País de Gal·les) durant tot un dia, un grup d'especialistes ha donat unes conferències sobre el nacionalisme català. Era la segona fase d'una iniciativa que, en l'autumne passat, havia portat un grup de politòlegs i historiadors gal·lesos a venir a Barcelona, per explicar les vicissituds del nacionalisme al País de Gal·les. La iniciativa ha estat organitzada des del Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies de la Universitat Pompeu Fabra, i sobretot gràcies als esforços de Joan Esculies. Eran presents: Dr Hans-Jurgen Puhle (Department of Political Science, J.W. Goethe-Universität Frankfurt am Main), Dr. Stephen Jacobson  (Departament de Història Contemporània UPF), Dr. Ramon Bacardit (especialista en el romanticisme català, Barcelona), Dr. Enric Ucelay-Da Cal (Departament de Història Contemporània investigador principal del GRENS, UPF), Dr. Joan Esculies (investigador del GRENS, UPF), Dr. Toni Raja (Study Abroad Program, UAB), Dr. Ivan Serrano (investigador Departament de Ciències Polítiques, UOC). I, al mig de tanta excel·lència acadèmica, també el Dr. Marcel A. Farinelli, (investigador del GRENS, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, UPF). He tingut aquesta ocasió de parlar, en anglès i en un encontre acadèmica d'alt nivell, de l'Alguer, la seva relació amb les terres de parla catalana i, sobretot, els contactes entre catalanistes i "algueresistes", o, si voleu, els intel·lectuals algueresos interessats en la versió sarda del català continental. És estat l'ocasió de representar l'Alguer en un simposi d'alt nivell. I, cosa més important, els historiadors i politòlegs que m'escoltaven, han mostrat una gran curiositat per l'estrany cas d'aquesta ciutat marinera on Sardenya, Catalunya i Itàlia es mesclen. Aquí va el vídeo de la meva conferència, espero us agradi, tot i els errors i el meu anglès. El contingut és el resultat dels anys de recerca per realitzar la tesi doctoral (Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes: segles XVIII-XX)...però, d'aquí a poc, trobareu això, i molt més, en el meu pròxim llibre, clar i català. 

PER VEURE EL VÍDEO CLIQUEU AQUÍ

La Diada de Sardenya-Sa die de sa Sardigna

El 28 d'abril és la festa nacional sarda, sa die de sa Sardigna, en la nostra parlada illenca. Com el 25 d'abril a València (i Itàlia), i com l'11 de setembre a Catalunya, la diada sarda és una celebració civil, identitària i nacional. L'efemèride vol recordar un episodi històric, però a diferència del que succeeix en ocasió de l'11 de setembre, no se tracta de commemorar un fet militar o una derrota, tot al contrari es celebra una revolta, i en particular l'expulsió dels “continentals” de l'Illa. En un illa existeix una diferència fonamental entre un “illenc” i un “continental”, i a Sardenya normalment el primer era, i és, sinònim de poder estatal i econòmic, indica una autoritat mal suportada que arriba de fora. I,  en calqui ocasió, se pot referir a una persona en la qual no confiar massa. Per exemple, un proverbi sard diu furat chi beni dae su mare, és a dir qui ve des del mar és un lladre.

Els continentals a Sardenya son venguts des de diferents parts d'Europa, Africa i Medi Orient, i tots han fet de l'Illa una important colònia. Peró tots han tengut que fer front a un problema imprevist: en Sardenya hi eren els sards (ho saben bé els catalans, que van trigar un segle llarg a reduir la resistència dels illencs). I doncs cada colonitzador ha tengut la pròpia revolta i ha tengut que enviar tropes fins a les muntanyes de l'interior, refugi impenetrable per rebels d'ahir i bandits d'avui. El 28 d'abril se celebra justament una d'aquestes revoltes, entre les més recents. Abans que es formés l'actual Estat italià, l'any 1861, Sardenya era un regne en mans de la dinastia Savoia des del 1720. Els nous sobirans, però, no eren ni benvolguts pels sards, ni ells mateixos apreciaven l'Illa, i a finals del segle aqueixa  situació explotà. Al desembre de 1792 la França revolucionaria decidí d'enviar un contingent de corsos i francesos per conquerir Sardenya, i davant d'aquesta amenaça la Casa de Savoia, amb els nobles i funcionaris piemontesos a l'Illa, se quedaren amb els braços creuats. La noblesa sarda, que davant la possibilitat d'una invasió francesa era  preocupada de perdre drets feudals i privilegis, reactivà tots els òrgans d'autogovern del Regne sard -hereditat catalanoaragonesa que no havia patit les conseqüències del Decret de Nova Planta- i reixí  a mobilitzar un exèrcit format per sards.

Quan aqueixes tropes, mal armades i poc entrenades, reixiren a defensar l'Illa del desembarcament de corsos i francesos, en el qual prenia part fins i tot un jove Napoleó, l'orgull nacional sard arribà al seu clímax. Els nobles que havien organitzat la defensa van reunir el Parlament i van formular un memorial de greuges; en aqueix figurava el restabliment de les antigues lleis de Regne (sobretot la convocació regular del Parlament) i l'accés dels illencs a tots els graus de l'administració reial, que llavors era ocupada casi totalment pels continentals. Començava així el trienni revolucionari sard (1793-1796). El rebuig de totes aqueixes requestes, però, arribat després de mesos d'humiliant atesa, provocà la indignació de tots els braços del Parlament, i una insurrecció en la ciutat de Càller. La població de la capital era en agitació des de la victòria sobre els francesos (1793), i les milícies populars, formades per contrastar la invasió, controlaven en practica la ciutat; la capital sarda, com moltes de les ciutats costaneres de l'Illa, era una centre amb una estructura extremadament colonial, pensada per separar illencs de continentals. La part antiga estava dividida en tres quarters, cada un separat dels altres per muralles i portals medievals: al centre el quarter dit Castell, seu del poder reial, de la noblesa i de l'administració, en el qual no podien entrar “els locals”; als dos costats d'aqueix nucli, los barris de Stampace i Marina, populars, habitats per pescadors, comerciants o jornalers, en majoria illencs. Aqueixos  últims no podien accedir al barri del Castell, signe tangible de la segregació entre governants i governats, colons i colonitzadors, que la societat sarda patia des de ben abans de l'arribada dels Savoia (Càller fou edificada d'aquesta manera pels Pisans abans, i els catalans desprès).

El 28 d'abril de 1794, quan a Càller arribà la notícia que el Rei de Sardenya -que no havia mai visitat l'Illa i governava des de Torí- no havia acceptat cap de les requestes avançades pel Parlament sard, la població se llançà contra les tropes que controlaven la ciutat. En breu els portals que dividiven els barris caigueren en mans dels insurrectes, que deixaren lliure circulació entre les tres parts de la ciutat, mentre escomençava la caça als continentals. Durant els dies següents tots els piemontesos (o continentals), i sobretot els funcionaris, foren expulsats de l'Illa, en un episodi inèdit en la història sarda. En aquells dies hom explica com la gent interrogava tothom que no semblés sard, i si no eren en grau de parlar l'idioma de l'Illa o teniven una clara pronuncia continental, eren arrossegats al port, carregats en una nau, i expulsats (algú anomena aquells dies els dies del pilla pilla, su dia de s'achiappa). La insurrecció evolucionà els anys següents involucrant pastors i camperols, fins a la abolició del feudalisme i a la (casi) proclamació d'una República Sarda. Però els revolucionaris no saberen aprofitar d'aqueixos èxits, i les divisions entre nobles, burgesos i classes populars acabaren obrint la porta al retorn dels piemontesos, de la monarquia savoienca i de l'absolutisme (1796-1797). Els protagonistes d'aquests esdeveniments, i sobretot Giovanni Maria Angioy qui liderava el partit republicà, són avui considerats símbols de la lluita per la emancipació de l'Illa. Malgrat aqueixa insurrecció, el trienni revolucionari no va portar al naixement  d'un Estat nacional sard, però la jornada del 28 abril de 1794 queda en l'imaginari col·lectiu com el moment en el qual els sards casi aconseguiren aqueix objectiu. És el moment en que els sards digueren amb més força “prou” a un poder extern, al menyspreu i a la arrogància d'una classe dirigent "forastera". Malgrat tot,  avui a l'Illa les celebracions, oficialitzades recentment, no són tan institucionals com a Catalunya per l'11 de setembre. Això depèn, crec, de una diferència substancial entre un sard i un català, entre un illenc i un continental: a Sardenya celebrem quan havem fet fora les institucions i “el poder”, a Catalunya se commemora la desaparició de aqueixes institucions; el primer és un cas de  rebuig de l'Estat, el segon és més la declaració de voler un Estat propi. La qüestió nacional és, forsis,  completament diferent entre un illa i un continent.

 El cant que els sards cantaven en contra dels feudataris i de l'absolutisme, en dues adaptacions modernes