 |
Murales dedicat a la revolta antifeudal i antipiemontesa,
Orgosolo |
El 28 d’abril és sa die de sa
Sardigna, la festa nacional del poble sard. La festivitat és un d’aquells
esdeveniments que s’inclouen en el camp de les polítiques de l’ús i
gestió de la memòria històrica. És a dir, es tracta d’una celebració en la qual la política juga un rol fonamental, sobretot en la definició del caràcter
i del contingut de la festivitat. O millor dit hauria de jugar, ja què a
Sardenya les forces polítiques, i en part els intel·lectuals, cada any
demostren una certa incomoditat davant de com celebrar-la.
La festivitat es va introduir l’any 1993, quan el sistema polític que havia
regit Itàlia per cinquanta anys, l’anomenada Primera República, va caure
deixant molts partits i molts polítics sense una sòlida legitimació. Temps per inventar
un nou marc, i llavors a tot Itàlia es registra un èxit, impensable abans, dels
nacionalismes sub-estatals, en primer lloc la Liga Nord i el seu
projecte de secessió de la Padania (Nord Itàlia). A Sardenya, on aquests tipus
de moviments havien fet els primers passos l’endemà de la Gran Guerra, va
haver-hi una generalització de la retòrica sardista, i molts dels que havien
militat en partits com la Democràcia Cristiana, van migrar cap a formacions
autonomistes. A més, entre 1984 i 1989 la regió havia estat governada, en
minoria, pel Partit Sard d’Acció, expressió històrica del sardisme, amb la
promesa de portar l’illa cap a la independència. No se’n va fer res, i el
mateix President de la Regió, Mario Melis, fou acusat de formar part d’un
complot separatista, una acusació que, en el seu cas, va acabar en un no res.
La conseqüència d’un tal context fou, per part del Govern regional, declarar el 28 d'abril festa nacional sarda, per aprofitar del vent nacionalista i establir així una
nova legitimitat política.
La data vol celebrar un moment de gran tensió entre l’illa i el continent
al qual estava políticament lligada dels del 1720, és a dir els territoris que els Savoia
controlaven a Itàlia. Breument: l’Exèrcit francès, l’any 1793, intentà envair
l’illa, i davant dels preparatius a Còrsega, l’aparell estatal, controlat per
aristòcrates piemontesos, no mou ni un dit. Llavors, la classe dirigent sarda
va reunir el Parlament, institució heretada de la Corona d’Aragó, per organitzar
la defensa de l’illa. Es formaren milícies populars, sobretot a Càller,
comandades per la petita i mitjana noblesa local, i aquestes pogueren fer front
a la invasió franc-corsa, en la qual Napoleó tingué el seu bateig del foc. La
victòria galvanitzà els sards, i el Parlament va començar a pretendre un canvi
en la gestió de l’illa, exigint que el respecte dels privilegis del Regne i
l’exclusivitat dels encàrrecs, virrei inclòs, pels sards. El Parlament decidí
enviar una delegació per plantejar les qüestions al rei, que fou però ignorada
per aquest. Així començava un procés revolucionari, que des d’una protesta
formal, acabà amb l’intent d’abolir el règim feudal i de convertir Sardenya en
una república germana de França. En aquest marc, el 28 d’abril de 1794, desprès
que els Savoia van condecorar els piemontesos, i no els sards, per la defensa
de l’illa, i desprès el rebuig de les requestes avançades pel Parlament, a Càller va
esclatar la indignació: tots els piemontesos foren expulsats de Sardenya. Mai
havia passat una fet similar, i fins i tot el virrei tingué que embarcar-se a
Càller, tot i que en realitat fou acollit per la comunitat de l’illot de la
Maddalena, entre Còrsega i Sardenya, amb altres grans dignitaris.
 |
| Giovanni Maria Angioy |
El procés revolucionari, que va durar tres anys, es va acabar quan la part
més moderada dels revolucionaris, que no qüestionaven ni la monarquia ni els
Savoia, es va espantar davant del fet que els sectors més radicals, desprès d’un altra jornada revolucionària a Càller
(6 de juliol de 1795), s’imposaren com líders del procés. Així que, per evitar l’abolició
del feudalisme i la conversió en república, van fer pinya amb els grans
feudataris i els Savoia i, l’any 1796, van aixafar les tropes fidels als sectors més radicals, que guiades pel jutge de la Reial Audiència Giovanni Maria
Angioy, marxaven cap a Càller. A Sardenya començava ja la restauració i l’any
1798, quan a Torí hi entraven els francesos i es proclamava la república, la part més moderada dels revoltats s'afanyava per acollir la Cort savoienca. En el fons, sense la part continental, els territoris control·lats pels Savoia es reduïen a la sola Sardenya, i així aquests sectors de la classe
dirigent veien ampliar-se les seves
possibilitats d'obtenir càrrecs administratius i de jugar un rol important en la Cort. En canvi, però, la societat illenca quedarà atrapada, fins com a mínim la
meitat del segle XIX, a uns models obsolets, com el feudalisme.
Doncs, el 28 d’abril seria la celebració d’aquesta plantada de cara dels
sards davant dels Savoia, el feudalisme i la condició de subjecció des d’un
poder continental. En teoria, perquè encara avui costa que aquesta data sigui
celebrada de forma unànime, o que sigui sentida per la població com, per
exemple, la Diada a Catalunya. En molts casos, passa desapercebuda, i no és
només per la recent decisió d’instituir la festa, hi ha més. En gran part la
mateixa classe política en fa un ús ambigu, en el sentit que cada any, en
compte de promoure unes celebracions lligades a la identificació sarda, a la
cultura de l’illa o al seu fet diferencial respecte al continent, obvia aquest
temes, casi evitant les manifestacions d’orgull nacional. Com s’obvia el què
recorda: quan els sards intentaren canviar el tipus de lligam, de dependència
política, que tenien amb el continent. En canvi, cada any es dedica la
festivitat a temes que hàbilment eviten referir-se massa directament als fets
que es volen celebrar. L’any passat el drama dels migrants, aquest Giorgio
Asproni, polític del segle XIX que, per molt que fos crític cap a la unificació
italiana, no posava en dubte el lligam entre Sardenya i la península.
 |
Giovanni Maria Angioy entra a Sàsser,
Giuseppe Sciuti, Palazzo Provinciale, 1879 |
En definitiva, la classe política sarda demostra aquí tota la ambigüitat
d’una classe que, a partir dels anys de la Gran Guerra, ha intentat jugar la
carta del nacionalisme sub-estatal, sense però mai voler-se definir
nacionalista del tot. Pels primers sardistes, com Emilio Lussu o Camillo
Bellieni, Sardenya era una nació avortada, que necessitava autonomia però que
havia perdut la seva ocasió de ser independent. I, amb aquesta ambigua línia,
la política, i en part la cultura, mai han donat una resposta exhaustiva a la
pregunta: nació o un illa italiana? Per tant, les polítiques de la memòria a
Sardenya resulten ambigües, i la celebració no és ni una mostra oficial
d’orgull nacional sard, ni arriba a ser una reivindicació del paper de l’illa
en el procés d’unificació d’Itàlia. Per aquest motiu, també aquest any, les celebracions
seran poc sentides per la població, i es reduiran en un acte auto referencial
pel Govern regional. Quina diferència amb un 11 de setembre, que en definitiva
no deixa de ser el record d’una derrota que, en mans de la classe política
catalanista, s’ha convertit en una celebració densa de significat patriòtic,
reivindicatiu e identitari. Aquestes, i altres, són les coses que, més enllà
del mar, separen Catalunya de Sardenya.
