El 28 d'abril és la
festa nacional sarda, sa die de sa Sardigna, en la nostra
parlada illenca. Com el 25 d'abril a València (i Itàlia), i com
l'11 de setembre a Catalunya, la diada sarda és una celebració
civil, identitària i nacional. L'efemèride vol recordar un episodi
històric, però a diferència del que succeeix en ocasió de l'11 de setembre, no se tracta de commemorar un fet militar o una derrota, tot al contrari es celebra una revolta, i en particular l'expulsió dels
“continentals” de l'Illa. En un illa existeix una diferència fonamental
entre un “illenc” i un “continental”, i a Sardenya normalment
el primer era, i és, sinònim de poder estatal i econòmic, indica una autoritat mal suportada que arriba de fora. I, en calqui ocasió, se pot referir a una persona en la qual no confiar massa. Per
exemple, un proverbi sard diu furat chi beni dae su mare, és
a dir qui ve des del mar és un lladre.
Els continentals a
Sardenya son venguts des de diferents parts d'Europa, Africa i Medi
Orient, i tots han fet de l'Illa una important colònia. Peró tots
han tengut que fer front a un problema imprevist: en Sardenya hi eren
els sards (ho saben bé els catalans, que van trigar un segle llarg a
reduir la resistència dels illencs). I doncs cada colonitzador ha
tengut la pròpia revolta i ha tengut que enviar tropes fins a les
muntanyes de l'interior, refugi impenetrable per rebels d'ahir i
bandits d'avui. El 28 d'abril se celebra justament una d'aquestes
revoltes, entre les més recents. Abans que es formés l'actual Estat
italià, l'any 1861, Sardenya era un regne en mans de la dinastia
Savoia des del 1720. Els nous sobirans, però, no eren ni benvolguts
pels sards, ni ells mateixos apreciaven l'Illa, i a finals del segle
aqueixa situació explotà. Al desembre de 1792 la França
revolucionaria decidí d'enviar un contingent de corsos i francesos
per conquerir Sardenya, i davant d'aquesta amenaça la Casa de Savoia, amb els
nobles i funcionaris piemontesos a l'Illa, se quedaren amb els braços
creuats. La noblesa sarda, que davant la possibilitat d'una invasió francesa era preocupada de perdre drets feudals i
privilegis, reactivà tots els òrgans d'autogovern del Regne
sard -hereditat catalanoaragonesa que no havia patit les conseqüències
del Decret de Nova Planta- i reixí a mobilitzar un exèrcit format
per sards.
Quan aqueixes tropes, mal
armades i poc entrenades, reixiren a defensar l'Illa del
desembarcament de corsos i francesos, en el qual prenia part fins i
tot un jove Napoleó, l'orgull nacional sard arribà al seu clímax.
Els nobles que havien organitzat la defensa van reunir el Parlament i
van formular un memorial de greuges; en aqueix figurava el
restabliment de les antigues lleis de Regne (sobretot la convocació
regular del Parlament) i l'accés dels illencs a tots els graus de
l'administració reial, que llavors era ocupada casi totalment pels
continentals. Començava així el trienni revolucionari sard
(1793-1796). El rebuig de totes aqueixes requestes, però, arribat
després de mesos d'humiliant atesa, provocà la indignació de tots
els braços del Parlament, i una insurrecció en la ciutat de Càller.
La població de la capital era en agitació des de la victòria sobre
els francesos (1793), i les milícies populars, formades per
contrastar la invasió, controlaven en practica la ciutat; la capital
sarda, com moltes de les ciutats costaneres de l'Illa, era una centre amb una estructura extremadament colonial, pensada per separar
illencs de continentals. La part antiga estava dividida en tres quarters, cada un separat dels altres per muralles i portals medievals:
al centre el quarter dit Castell, seu del poder reial, de la noblesa i
de l'administració, en el qual no podien entrar “els locals”;
als dos costats d'aqueix nucli, los barris de Stampace i Marina,
populars, habitats per pescadors, comerciants o jornalers, en majoria
illencs. Aqueixos últims no podien accedir al barri del Castell, signe
tangible de la segregació entre governants i governats, colons i
colonitzadors, que la societat sarda patia des de ben abans de
l'arribada dels Savoia (Càller fou edificada d'aquesta manera pels
Pisans abans, i els catalans desprès).
El 28 d'abril de 1794,
quan a Càller arribà la notícia que el Rei de Sardenya -que no
havia mai visitat l'Illa i governava des de Torí- no havia acceptat
cap de les requestes avançades pel Parlament sard, la població se llançà contra les tropes que controlaven la ciutat. En breu els
portals que dividiven els barris caigueren en mans dels insurrectes,
que deixaren lliure circulació entre les tres parts de la ciutat,
mentre escomençava la caça als continentals. Durant els dies següents
tots els piemontesos (o continentals), i sobretot els funcionaris,
foren expulsats de l'Illa, en un episodi inèdit en la història
sarda. En aquells dies hom explica com la gent interrogava tothom que
no semblés sard, i si no eren en grau de parlar l'idioma de l'Illa o
teniven una clara pronuncia continental, eren arrossegats al port,
carregats en una nau, i expulsats (algú anomena aquells dies els
dies del pilla pilla, su dia de s'achiappa). La insurrecció
evolucionà els anys següents involucrant pastors i camperols, fins a la abolició del feudalisme i a la (casi) proclamació d'una República Sarda. Però els
revolucionaris no saberen aprofitar d'aqueixos èxits, i les divisions
entre nobles, burgesos i classes populars acabaren obrint la porta al retorn dels piemontesos, de la monarquia savoienca i de l'absolutisme (1796-1797). Els protagonistes d'aquests esdeveniments, i sobretot Giovanni Maria
Angioy qui liderava el partit republicà, són avui considerats
símbols de la lluita per la emancipació de l'Illa. Malgrat aqueixa insurrecció, el trienni revolucionari no va portar al naixement d'un Estat nacional sard, però la jornada del 28 abril de 1794 queda en
l'imaginari col·lectiu com el moment en el qual els sards casi
aconseguiren aqueix objectiu. És el moment en que els sards digueren
amb més força “prou” a un poder extern, al menyspreu i a la arrogància d'una classe dirigent "forastera". Malgrat tot, avui a l'Illa les celebracions, oficialitzades
recentment, no són tan institucionals com a Catalunya per l'11 de
setembre. Això depèn, crec, de una diferència substancial entre un sard i un
català, entre un illenc i un continental: a Sardenya celebrem quan
havem fet fora les institucions i “el poder”, a Catalunya se commemora la desaparició de aqueixes institucions; el primer és un cas de rebuig de l'Estat, el segon és més la declaració de voler un Estat propi. La qüestió nacional és, forsis, completament diferent entre un illa i un continent.
El cant que els sards cantaven en contra dels feudataris i de l'absolutisme, en dues adaptacions modernes
Moltes gràcies per compartir aquest sentit i didàctic episodi de la nostra complexa i diversa història, sempre viva i vinculant entre els pobles i nacions de la mar Mediterrània. Sempre posant fre a la prepotència, aquesta és la veu dels pobles...
ResponEliminaM'ha agradat molt també sentir les versions del cant dels sards, i ja sé que és molt demanar, però ¿on puc trobar la lletra? per traduir-la al català.
Gràcies Marcel, des de Barcelona.
Andreu Marfull i Pujadas
Gràcies a tu per llegir-me!! Pel text el més fàcil que et puc proposar és aquest link, amb la traducció en italià al costat, de "su patrittu sardu a sos feudatarios" (el patriota sard als feudataris). De fet, no crec que estigui traduïda al català
Eliminahttp://it.wikipedia.org/wiki/Su_patriottu_sardu_a_sos_feudatarios
a mos veure,
Marcel
Gràcies a tu per llegir-me!! Pel text el més fàcil que et puc proposar és aquest link, amb la traducció en italià al costat, de "su patrittu sardu a sos feudatarios" (el patriota sard als feudataris). De fet, no crec que estigui traduïda al català...
ResponEliminaa mos veure,
Marcel
Gràcies per la bona informació...cada poble té la seva història...i busca la seva llibertat...objectiu insubornable..,espero i desitjo que els catalans ens en sortirem.
ResponEliminaSORT i endavant