L'Alguer de Goffredo Casalis

(El text que segueix és la introducció a la meva traducció i edició de G. Casalis, L'Alguer, un escrit publicat, en italià, l'any 1834)

L’any 1831 moria Carles Fèlix (1765-1831), l’últim representant de la branca principal dels Savoia que va poder lluir del títol de Rei de Sardenya[1]. Reaccionari i, com els seus predecessors, contrari a les innovacions polítiques i socials que van comportar la Revolució Francesa i el període napoleònic, Carles Fèlix fou un monarca autoritari. El principi del seu regnat fou marcat per les repercussions de la revolta de Cadis de 1821, que es va propagar a Sicília, Nàpols i al Principat del Piemont, on es verificaren revoltes de caire liberal, mentre a l’Alguer la població s’amotinava, durant dos dies, contra la falta de queviures i la presumpta especulació d’alguns comerciants[2]. En aquell moment el rei es trobava lluny de Torí, on la família reial havia tornat desprès d’anys de forçada residencia a Sardenya, quan els exercits francesos ocupaven el Piemont. A fer front a la situació hi era el jove hereu, Carles Albert (1789-1849), exponent de la branca dels Savoia-Carignano, que en compte d’aixafar la revolta s’hi va sumar[3]. Quan Carles Felix va poder arribar a Torí, va desautoritzar-ne les decisions, desencadenant una dura repressió dels revoltats. Carles Albert, per posar remei a aquesta concessió al liberalisme i per no perdre el seu dret a la successió, fins i tot va haver de participar en la repressió de l’aixecament constitucionalista de Cadis, jurant que mai hauria concedit una constitució.

Malgrat aquest episodi, Carles Albert va prendre el poder l’any 1831, representant un canvi dins del tradicionalisme reaccionari dels Savoia. En un primer moment, i sense abandonar el conservadorisme típic de la casa reial, va voler reduir aquella distancia que els seus predecessors havien mantingut cap als seu súbdits, intentant forjar-se una reputació de monarca modern i popular. I va començar aquest camí a Sardenya, l’any 1829, quan encara era un príncep hereditari, visitant i explorant l’illa com mai els Savoia havien fet. Mentre Carles Fèlix fou obligat a residir a l’illa per no caure en les mans dels exercits napoleònics, Carles Albert hi va anar voluntàriament, i la visitarà més cops durant el seu regnat. Qui el va informar sobre la cultura i la història de l’illa era el seu preceptor, l’alguerès Giuseppe Manno, fundador de la historiografia sarda moderna, mentre entre els seus amfitrions hi eren Alberto Ferrero della Marmora, oficial piemontès que havia passat una anys relegat a Sardenya a causa de les seves simpaties liberals –el primer a estudiar-ne a fons la geografia, els aspectes naturalístics i antropològics– i Vittorio Angius, un religiós de simpaties liberals, reconegut historiador i escriptor sard.

Els tres eren expressió d’aquell moviment romàntic que, tant a Sardenya com a la resta d’Europa continental, anava teixint un relat històric en el qual al centre de l’interès hi era la nació. En aquest cas, en un clima molt llunyà de les divagacions dels republicans propers a Giuseppe Mazzini i partidaris d’una Itàlia unificada, la nació era Sardenya. Tot i que els Savoia regnaven sobre un estat en gran part continental, l’illa era l’origen del poder monàrquic de la casa, i des d’un punt de vista simbòlic era molt important. Era el bressol de la dinastia, i de la nació. Una nació conservadora, monàrquica i liberal, no pas el model revolucionari i republicà dels partidaris de la Itàlia unificada. Els viatges de Carles Albert i la redacció del text que aquí presentem traduït per primera vegada al català, eren part d’aquest clima cultural. El compromís dels intel·lectuals, sards o sardofils, amb la construcció cultural d’aquesta nació insular fou particularment intens entre 1825-1850, durant el qual es fixaren la majoria dels elements històrics i culturals, considerats part fonamental de la identitat sarda[4]. Amb el procés d’unificació de la península, que te el seu moment àlgid entre 1848 i 1861, el context canviarà del tot, i el Regne de Sardina, per voluntat del seu rei i del Parlamento, serà transformat en el Regne d’Itàlia, fent de l’illa una part perifèrica, si bé amb una certa importància simbòlica, del nou estat.

Angius era una de les figures més prominents d’aquest nacionalisme romàntic, que posava la Sardenya i el seu poble al centre de l’interès. Era clergue regular de les Escoles Pies, la institució a la qual els Savoia, durant la segona meitat del segle XVIII, havien confiat l’educació, abans en les mans dels jesuïtes. Fou prefecte de les escoles a Càller i desprès a Sàsser, fins a accedir a la plaça de bibliotecari de la Universitat de Càller, l’any 1837. Durant els primers anys d’activitat com a ensenyant, es va guanyar les simpaties de molts intel·lectuals, tant que a partir de l’any 1833 va participar en un ambiciós projecte de l’Abat Goffredo Casalis, torinès. Aquest estava redactant, amb l’ajuda de la Diputació Subalpina d’Història Pàtria –institució fundada per Carles Albert l’any 1833– una obra enciclopèdica per descriure tots els dominis dels Savoia. Angius, en un primer moment, fou la persona encarregada de recollir i enviar les informacions a Casalis, però a partir del 1837 serà Angius, que tenia accés privilegiat a la biblioteca universitària, a redactar directament les entrades sobre Sardenya. La seva obra, terminada l’any 1848, fou d’una dimensió i d’unes ambicions impressionants, ja que pretenia descriure l’illa i els seus centre habitats amb tots el detalls culturals, estadístics, històrics i econòmics. Només l’entrada Sardenya, ocupava tres toms.

Al moment de la redacció de l’entrada dedicada a l’Alguer, Angius era qui recollia les informacions, i l’autor oficial fou l’abat Casalis. Tal i com van fer per les restes de centre habitats de l’illa, el tàndem Angius-Casalis va dedicar moltes pàgines a l’Alguer. Llavors el centre habitat era la tercera de les ciutats sardes, per dimensions, i representava un indret molt més important respecte als postres dies. El contingut de les 37 pàgines de la versió original representa una descripció minuciosa i detallada de l’Alguer i del seu territori, amb moltes informacions sobre les activitats econòmiques, l’extensió dels terrenys cultivats, els efectius dels cossos de seguretat, les condicions de vida o l’estat en què es trobaven les escoles. Quan el text es va escriure, el Regne de Sardenya encara estava regit per moltes institucions d’origen catalana. Durant la guerra de successió l’illa va romandre en mans dels Àustria, i tal i com va passar per Menorca sota el domini britànic, aquí no hi va haver cap decret de nova planta. Només es van abolir algunes institucions en el breu període en què, entre 1717 i el 1718, Sardenya fou reconquerida per Felip V, i els Savoia, a partir de 1720, anaren lentament buidant de contingut moltes institucions d’origen catalana, sense però abolir-les. Llavors, l’Alguer va seguir funcionant com si la Corona d’Aragó encara existís, fins que els mateixos sards, l’any 1847, reuniren la Comissió Executiva del Parlament per decidir abrogar les institucions pròpies del regne. D’aquesta manera volien modernitzar la societat sarda, fent valdre aquí les reformes liberals que Carles Albert havia aprovat, aquell mateix any, en el continent, i que no es podien aplicar a Sardenya. L’any següent s’unificaven l’administració sarda amb aquella piemontesa, i s’acabaven els darrers vestigis de les institucions catalano-aragoneses[5]. L’interès del petit llibre que el lector te a les mans és també aquest: comprovar com, en un racó del mediterrani, les conseqüències del fatídic 11 de setembre de 1714 no van ser tan immediates com a Catalunya.

A banda d’això, el text ens presenta una reconstrucció de la història de la ciutat, i una descripció d’algunes tradicions populars encara en ús a l’època, a més de mencionar el caràcter diferent dels algueresos i els seus usos lingüístics. Als ulls d’un lector català, es fa extremament interessant llegir com, als anys ’30 del vuit-cents, l’Alguer era coneguda com una ciutat de llengua i cultura catalanes, vestigi d’una dominació passada. No només la llengua és diferent de la resta de Sardenya, sinó també es parla d’un caràcter peculiar, que fa dels algueresos un poble més industriós i cívic –en el sentit de més acostumant a la vida urbana– que la resta dels sards. Tòpic o no, resulta curiós llegir com aquesta catalanitat estava ben reconeguda als temps, un ulterior indici del fet que Eduard Toda, passat a la història com el descobridor de l’Alguer, en realitat n’és estat el seu gran divulgador entre un públic de catalanoparlants.

Abans de començar amb la traducció, hem de fer algun aclariment lingüístic. El text original fou escrit en un toscà literari de principis del segle XIX, es a dir un idioma que podem definir itàlic, i que però és lluny de l’italià que es parla avui. Un lector català, per molt que sàpiga italià, no l’entendria fàcilment, així i com no l’entendria un lector italià poc acostumant a un italià antic. Quan Casalis i Angius treballaven al seu diccionari, la idea d’una Itàlia unificada era el somni utòpic d’una minoria de radicals republicans, l’italià era una llengua d’erudits que no tenia un estàndard ben fixat. Només desprès de la unificació els intel·lectuals posaran a punt un model, molt purista, que es veurà superat per la realitat en els decennis posteriors.

En un primer moment, doncs, la idea era aquella de traduir el text en un català estàndard, per tal de donar als apassionants i als experts una descripció de la ciutat tal i com era a principis del vuit-cents, i que fos de fàcil lectura. Quan vaig presentar el text a Josep Maria Orteu, director de Llibres de l’Índex, em va suggerir de fer servir algunes expressions alguereses, per reproduir així la sensació d’estar llegint un text redactat al vuit-cents, tal i com és si es llegeix la seva versió original. En un principi això no em semblava el més encertat. Però, pensant-hi un poc, l’alguerès, a un lector català, pot sonar com una versió antiga i no normativitzada de la llengua catalana, així i com la llengua original del text de Casalis i Angius és, per un italià, una variant antiquada de l’idioma avui utilitzat. La idea era aquella de donar la sensació d’estar llegint un idioma d’altres temps. Per aquest motiu vaig acceptar de fer servir alguns elements de l’alguerès en aquesta traducció, amb la idea, però, de permetre la llegibilitat del text. Així els pronoms febles o els articles, per exemple, s’utilitzen en gran part a la manera algueresa, mentre molts verbs estan conjugats com es fa en aquesta variant. A més a més, els noms d’animals o de plantes es van traduir a l’alguerès, per donar al lector alguns exemples de les peculiaritats lingüístiques locals. Amb això, aquest no és un text en alguerès, ja que on l’ús d’aquesta variant podia crear confusió es va privilegiar la llengua estàndard. Mentre en el cas d’aquesta introducció i de les notes a peu de pàgina, es va fer servir la versió normativa del català, ja que no tenia sentit fer-lo en alguerès. En definitiva, el text ha estat traduït en una variant hibrida entre l’estàndard i l’alguerès, en l’intent de reproduir, aprofitant les peculiaritats del parlar local, la sensació que un lector italià te davant de la versió original del text de Casalis i Angius. És a dir la sensació d’estar llegint una llengua antiga i, des d’un cert punt de vista, amb un regust d’exotisme. 

---

[1] Per la seva biografia: M. Ruggiero, Carlo Felice re di Sardegna. L’ultimo sovrano del ramo principale della Casa di Savoia (1765-1831), Alzani, Pinerolo, 2004.

[2] G. Bilardi “I moti frumentari ad Alghero nel 1821. Cronaca di una sommossa popolare” a: Revista de l’Alguer, vol. III (1993), núm. 3, pp. 83-98; F. Manconi, “Dalli all’incettatore!” a: Almanacco di Cagliari, a. 1991.

[3] Sobre la biografia del rei, vegeu: M. Brignoli, Carlo Alberto ultimo re di Sardegna (1789-1849), Franco Angeli, Milà, 2007; P. Pinto, Carlo Alberto. Il Savoia amletico, Rizzoli, Milà, 1987.

[4] Per el discurs cultural a sobre de la identitat sarda en aquest període, vegeu: A. Accardo. N. Gabriele, Scegliere la patria Classi dirigenti e Risorgimento in Sardegna, Donzelli, Roma, 2011.pp. 93-166; I. Birocchi, La questione autonomistica dalla fusione perfetta al primo dopoguerra, pp. 133-152, a: L. Berlinguer, A. Mattone (eds.), Storia d'Italia. Le Regioni dall'Unità ad oggi. La Sardegna, Einaudi, Torí, 1998, pp. 130-199; L. Marroccu, L'identità perduta, pp. 5-61, a: M. Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno, Editori Riuniti, Roma, 1995, pp. 5-102. És indispensable consultar l'únic treball dedicat a aquesta temàtica, que però va més enllà de la meitat del vuit-cents: S. Paulis, La costruzione dell'identità. Per un'analisi antropologica della narrativa in Sardegna fra '800 e '900, EDES, Càller, 2007.

[5] Sobre aquests fets: A. Accardo. N. Gabriele, Scegliere la patria..., op. Cit, pp. 169-177; M. Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno..., op. Cit.

El nacionalisme a Còrsega: una introducció

En aquest dies es parla molt de Còrsega i, sobtadament, no és perquè s’apropa l’estiu i, en molts, ja comencen a preparar les vacances. Se’n parla perquè l’illa és governada per la coalició Pè a Corsica (Per Còrsega), formada pels autonomistes de Femu a Corsica (Fem Còrsega) i els independentistes de Corsica Libera (Còrsega Lliure), que han plantejat una sèrie de canvis per poder eixamplar la limitada autonomia que gaudeix l’illa. La resposta, per part de l’actual govern francès d’Emmanuel Macron, ha estat clara: durant un viatge a l’illa, on es va encontrar amb els representats de la coalició, Macron ha deixat clar que no pensa actuar cap ni una d’aquestes reformes. Ara, en molts s’estaran preguntant quina és la història del nacionalisme cors i, mentre en aquests dies estic treballant a un llibre dedicat just a aquest tema, veiem de fer-ne un breu resum.

Per què Còrsega és francesa?

Primer de tot és necessari tenir clar com és que l’illa ha acabat formant part de França. Còrsega, des d’un punt de vista cultural, pot ser considerada una terra itàlica (no pas italiana), en el sentit que, a causa del seu passat, les influències culturals que provenen des de la península són molt importants. Durant l’Edat Mitjana Pisa i Gènova es van fer la guerra per controlar-la, i entre les dues fou aquest ultima a guanyar, establint un domini que, amb diverses formules, durà des del segle XIV fins al XVIII. L’influencia del toscà va se molt forta, en particular al nord, mentre el genovès, llengua dels dominadors, era més present en les ciutadelles que la república marinera controlava en la costa. A Bonifacio, encara avui, es parla una variant del genovès, així ci com a l’Alguer es se’n parla una del català.

El tracte de Gènova cap a Còrsega fou, segons les paraules d’un historiador com David Abulafia, literalment colonial. La situació canvià durant el segle XVIII quan, entre 1729 i 1769, part de la població es rebel·là contra els genovesos, que ja no eren la potència comercial que havien estat en el passat. La revolta esclatà al voltant d’una taxa considerada il·legal, i acabà amb un cicle que durà uns 40 anys. Durant aquest període, des d’una primera revolta bastant confosa, s’arribà a l’intent, sota la figura de Pasquale Paoli -general de la nació corsa entre 1755 i 1769- , d’aquell que es pot considerar el primer intent d’establir un estat basat en la sobirania nacional. Poc reconegut per part de la historiografia, Paoli i els corsos van utilitzar tot un vocabulari, una retòrica i una simbologia que, poc desprès, serà a la base de les revolucions americanes i francesa. El concepte de patriota, per exemple, és a Còrsega que pren el seu sentit modern, mentre Paoli fou el patrocinador de la primera carta constitucional (1755), en la qual ja es planteja el sufragi universal masculí i el modern concepte de nació. Paoli, i la llarga revolta del segle XVIII, són els mites fundadors del nacionalisme cors, tant que el mateix general és avui conegut com u babbu di a patria, el pare de la pàtria. 

Pasquale Paoli

La República de Gènova, al segle XVIII, era un estat en crisi, i per fer front a la revolta corsa va acabar cridant en ajuda el Regne de França. Formalment França, en 1768, va ocupar Còrsega en nom de la república marinera, a la qual la tornaria desprès d’haver aixafat la revolta, i un cop d’haver pagat els costos, molt alts, de tota l’operació militar. Quan va esclatar la revolució francesa, els mateixos corsos van demanar i obtenir, la unificació amb França mentre, l’annexió de la República de Gènova per part de Napoleó l’any 1805, va tancar el tema. El més famós dels corsos, que de petit somniava amb Paoli i la seva lluita contra genovesos i francesos, acabarà ocupant militarment la patri dels primers, i es farà Emperador dels segons.

La relació amb França

L’encaix amb la nació francesa ha sigut problemàtic des d’un principi, i ha conegut molts alts i baixos. Considerada la terra de l’ogre Napoleó durant la Restauració, a mitjans del segle XIX, quan el net de Bonaparte, amb el nom de Napoleó III, reinstaura l’Imperi, Còrsega sembla encaminada cap a la integració fins quan, la desfeta de Sedan davant dels alemanys, la nova caiguda de l’Imperi i la proclamació de la III República, fan que el republicanisme francès la consideri com una mena de càncer. En aquell context un jove Georges Clemanceau en demanava la cessió al Regne d’Itàlia, que tot just s’acabava de constituir. La cessió no es farà efectiva, però a l’illa els valors republicans fatiguen a afirmar-se, mentre l’influencia de la cultura Italiana era encara important, tant que l’italià és la llengua de la cultura, al costat del francès que, durant l’últim terç del segle XIX, sempre més s’imposa. A finals del segle comencen a aparèixer els primers moviments que reivindiquen la particularitat corsa –es tracta de la revista A Tramuntana–, des d’unes posicions de dretes, i plantegen el fet que l’illa no és un departament francès, sinó una nació. A la vigília de la Primera Guerra Mundial aquest concepte és repetit amb força per un altre revista, A Cispra, mentre desprès de la guerra un grup de veterans corsos fundaran un grup més reivindicatiu al voltant de la publicació A Muvra.

D. Frassati, Quatre jeunes pêcheurs du  
port d’Ajaccio  lisant A Muvra 

Poc desprès, seguint l’exemple dels sards, fundaran el Partit Cors d’Acció, primera expressió del nacionalisme illenc. Oficialment autonomista, tot i tenir una retòrica molt radical, el PCA (que el 1926 canviarà el seu nom per aquell de Partit Autonomista Cors) tindrà una ambigua relació amb el feixisme italià, a causa dels lligams culturals amb la península. Còrsega, efectivament, és una d’aquelles terres que el nacionalisme italià considerava encara no redimides, i en particular durant el feixisme fou reivindicada com a illa Italiana. L’irredemptisme –aquest el nom del moviment panitalià– es confondrà amb els autonomistes illencs, que hi van tenir una ambigua relació i, passada la guerra mundial, no hi haurà més espai per cap moviment que plantegés una redefinició de les relacions amb França. Autonomisme, regionalisme i, encara més, nacionalisme a Còrsega esdevenen sinònims de feixisme, almenys als ulls de la opinió pública i de les autoritats.

El nacionalisme cors

Durant els anys 60 es reprèn el fil de la reivindicació corsa. L’Illa es sempre més despoblada, mentre els programes que planteja l’Estat per fer front a aquesta situació acaben generant la indignació d’una part de la població local. Una imponent reforma agrària, que devia ser la premissa per renovar l’economia illenca, acaba per afavorir els pieds-noirs, és a dir el repatriats d’Alger, que en 1962, desprès d’una cruenta guerra en què molt corsos van participar com a militar francesos, va guanyar la independència. Al costat dels sanejaments de terrenys insalubres, es posa en marxa un pla de desenvolupament del turisme, que entrega llargues parts del litoral a empreses especuladores. En aquest context neix un moviment de contestació, no unitari, integrat per diverses entitats, i que podem resumir en un grup basat en Paris (el Front Regionalista Cors), format per emigrats i que, des de posicions esquerranes y anticolonialistes, parla d’un illa en les mans del capital monopolista, que aprofita salvatgement dels seus recursos; al seu costat, un altre grup, basat a la illa i en les universitats del sud de França, utilitza les mateixes idees dels primers, però depurades del marxisme, començà una sèrie d’accions reivindicatives a l’illa. Es tracta d’Acció Regionalista Corsa, i el seu objectiu principal és denunciar l’abandó per part de l’estat francès, els favoritismes cap als nous vinguts, la falta de democràcia a l’illa, i el perills de desaparició de l’ètnia corsa. Aquesta serà una preocupació principal de l’ARC, mentre el grup parisenc no en farà menció. Entre d’altres coses, es planteja una autonomia sobre el model d’aquella de Sardenya, com també l’oficialitat del cors i unes polítiques culturals que puguin evitar la desaparició de la cultura illenca.

Malgrat algunes victòries, l’ARC, que serà el grup amb més proselitisme, no aconseguí els seus objectius principals, i davant de la sordesa de l’estat francès, els actes de protesta es faran sempre més contundents. Durant la segona meitat dels anys seixanta sectors més radicals comencen a utilitzar explosius contra les propietats dels pieds-noirs, els establiments turístics o els símbols de l’estat. El líder de l’ARC, figura emblemàtica a l’illa, Edmond Simeoni, l’any 1975 decideix, davant de la radicalització de molts joves, de fer un gest extrem i, amb un grup de companys armats, ocupen la vinya d’un pied-noir, acusat d’adulterar el vi. La reacció de les autoritats és molt dura i, desprès d’un setge amb vehicles blindats i helicòpters, la reivindicació es tanca amb tres ferits, uns quants fugitius i la detenció de Simeoni. És tracta d’un moment clau per l’illa, ja que a partir d’aquell acte els molts grups que es plantejaven la lluita armada acaben confluint en una única associació: el Front Nacional d’Alliberament de la Còrsega. 

El grup armat, imitant ETA i la IRA, alterna atacs amb explosius amb actes de propaganda, i l’estat francès, en resposta, va organitzar un grup clandestí per contrastar la seva acció: el FRANCIA (Front d'Action Nouvelle Contre l'Indépendance et l'Autonomie). Això generà una espiral de violència des de la qual, amb alts i baixos, el nacionalisme cors sortirà només amb el nou mil·lenni quan, amb un procés problemàtic i intricat, una part dels antics militants deixaran la lluita armada per passar a la política. Al costat d’aquesta situació tensa, l’estat va intentar, a part de la repressió i de la guerra bruta, la carta de la reforma administrativa. Ja al 1970 l’illa, que formava part de la regió Provença-Costa Blava-Còrsega, esdevé una regió a part, mentre al 1982, obté una limitada autonomia administrativa, ampliada al 1992 amb la creació de la Col·lectivitat Territorial. Es tracta d’una excepció, la única si excloem els territoris d’ultramar, dins de la França contemporània.

Malgrat això, no es tracta de la solució plantejada pels nacionalistes més radicals que, tot i haver deixat la lluita armada, no han abandonat la perspectiva de la independència. Tampoc els autonomistes van quedarà satisfets, ja que gran part de les reivindicacions sobre el terreny cultural, no es van traduir en reformes legislatives, en un estat com el francès molt al·lèrgic a tot tipus de derogació al seu tradicional centralisme. Entre alts i baixos, els primers van confluir en Corsica Libera, els segons, en Femu a Corsica, i, en 2015 l’aliança entre els dos va permetre que el govern de l’illa quedés, per la primera vegada, en mans dels corsistes. Des de que l’illa està governada per la coalició la principal reforma ha estat la transformació, des del 1 de gener de 2018, de la Col·lectivitat Territorial en Col·lectivitat Única, és a dir, suprimint els dos departaments en què es dividia l’illa, ara l’assemblea regional queda com l’únic òrgan del govern local. Es tracta del mateix model ja aplicat a territoris d’ultramar com illes com Martinica o Guyana.

En aquest context, i amb un nou èxit electoral a les eleccions per la nova Assemblea Territorial (2017), la coalició nacionalista ha plantejat unes reivindicacions, en les quals destaca el reconeixement de l’oficialitat del cors (ara és llengua regional, no reconeguda com oficial en la constitució francesa) i aquell, en la constitució francesa, de la especificitat de l'Illa. A més el nacionalistes corsos volen impulsar un nou estatut d’autonomia, amb més competències fiscals i legislatives, mentre volen limitar l'adquisició d'habitatges només als residents, per frenar l'especulació turística lligada a les segones residències. Davant d’aquests plantejaments el President Macron, que abans d’accedir al càrrec es va demostrar obert cap a les reivindicacions corses, ha tancat la porta, afirmant que l'Illa ja gaudeix d'una llarga autonomia.  Ara, pels nacionalistes, s’obre un nou camí de reivindicació i negociació. Estem davant del principi d'un procès cors? Chi vivrà, vedrà.