 |
| Omnium cultural de l'Alguer en support al 9N |
Diumenge, una matinada tranquil·la. El centre de la ciutat pareix que se
desperta amb normalitat: silenci i pau, com sol passar les matinades del cap de
setmana, quan els barcelonins descansen desprès dels dies passats a treballar,
i els turistes encara dormen, intentant recuperar-se de la embriagadura de la
nit passada. Però no és un diumenge normal, perquè, de tant en tant, passejant
per la ciutat es veuen cues. Són els catalans que van a votar, o forsis seria millor
dir que demostren la seva voluntat de votar. Perquè en realitat, a causa de la
miopia política que ha impedit tot diàleg, aquest no és un referèndum de
veritat. Anunciat fa casi un any pel President de la Generalitat, Artur Mas,
ignorat pel Govern de Madrid fins fa poc, ha estat finalment prohibit. Llavors els
partits que van adherir al “pacte pel dret a decidir” -un acord entre les
forces polítiques per realitzar el referèndum- van optar per una mobilització.
En poques paraules, van decidir fer igualment la consulta, sense acceptar la
sentència amb la qual el Tribunal Constitucional espanyol la declarava
il·legal.
No obstant tot això, i malgrat el fet que sigui un dels primers diumenges
plujosos i freds de la temporada, les cues són freqüents i llargues. Entre la
gent que espera predominen les cares festoses i emocionades, i un gran ordre (aquí
sí que saben respectar una cua, no com al
bel paese). Els catalans mos han acostumats, últimament, a unes
mobilitzacions molt ben organitzades, on tot és ben programat, i forsis aqueixa
és la més important: fer un referèndum quan l’Estat ho ha prohibit. Un gest
altament simbòlic, en el qual han participat en molts. Només algunes dades:
casi 2, 25 milions de persones han votat, mentre en 40 mil van treballar com a
voluntaris en la maquina organitzativa. Ahir no era un dia de manifestacions,
marxes o declaracions incendiàries –no és aqueix l’estil adoptat pels catalans–
sinó de fer cua, esperar i votar. Un acte “amb seny”, com els catalans saben
fer, que és una demostració a l’hora de voluntat ferma i capacitat
organitzativa. I també un acte de desobediència civil.
No tots, però, estan d’acord amb l’acte del 9N (així és conegut el dia de
la votació, degut a la mania que ananquí tenen pels acrònims). D’entrada, una
minoria dels que són contraris a la independència han votat, per diverses
raons. La majoria no volen fer augmentar el nombre de participants –un fet que
faria augmentar la credibilitat del referèndum– altres consideren que falten
les garanties democràtiques. Aquests últims, en particular, voldrien que tots
els ciutadans espanyols votessin, no només els catalans. Hi és també però qui,
a favor de la independència, no vota perquè pensa que el referèndum, desprès de
la prohibició del Tribunal Constitucional, és simbòlic, i voldria fer-ne un de
veritat. Dels que són anats a votar, un 80,72% han optat pel sí-sí, és a dir
independència plena; un 10,11% pel sí-no; i només un 4,55% pel no-no, o sigui a
favor de mantenir la situació actual. Definitivament, tantes són les opinions i
les mirades sobre aquesta diada que, en tot cas, és històrica. I tantes són les
incògnites de l’endemà.
Entre tots els matisos d’aquesta jornada, és innegable que els ulls de molts
estan posats ananquí. Ulls que no són només aquells dels catalans o dels
espanyols. No és estrany, en una jornada com aqueixa, veure una bandera sarda
pels carrers de la ciutat. Ja en altres ocasions, com les consultes populars
per la independència de 2009-2010 o el darrer 11 de setembre, els moviments
independentistes arreu d’Europa es van comprometre a col·laborar amb els
catalans, sobretot enviant observadors internacionals. Mentre ahir, i avui,
molts dels moviments sobiranistes, nacionalistes o independentistes d’Europa –escolliu
vosaltres la faceta que vos agrada més– miren a cap a Catalunya.
Jo, com alguerès a Barcelona, no puc evitar de pensar al meu lloc d’origen.
Un fet que destaca és com des de l’Alguer són arribades diverses demostracions
de solidaritat, a diferència del que havia passat quan els catalans lluitaven contra
la dictadura franquista en los anys 60. Alhora, qui feia cultura catalana a l’Alguer
unia passió per la llengua amb nostàlgia per aquella Itàlia monàrquica i
feixista que havia acabat en 1946, gràcies just a un referèndum. Només Antoni Simon
Mossa –arquitecte i intel·lectual cabdal per l’independentisme sard– era en
grau de conjugar defensa de l’alguerès, emancipació nacional i antifeixisme.
Desprès d’ell vindria el grup en el qual militava Rafael Caria, que unia
autodeterminació, anticolonialisme i canvi social. Avui la situació és
completament capgirada: no tenim a l’Alguer un intel·lectual que pugui equiparar
Simon Mossa o el mateix Caria, però les mostres de solidaritat són estades
abundants i generoses. I com historiador, a més que alguerès, no puc no pensar
a quines conseqüències tindrà la votació catalana en el Mediterrani occidental.
Aquí abunden els moviments que, amb sana enveja, miren a Catalunya, encara que
no arriben a la força que, ahir, el catalanisme ha demostrat en els carrers.
©
Marcel A. Farinelli
