El nacionalisme a Còrsega: una introducció

En aquest dies es parla molt de Còrsega i, sobtadament, no és perquè s’apropa l’estiu i, en molts, ja comencen a preparar les vacances. Se’n parla perquè l’illa és governada per la coalició Pè a Corsica (Per Còrsega), formada pels autonomistes de Femu a Corsica (Fem Còrsega) i els independentistes de Corsica Libera (Còrsega Lliure), que han plantejat una sèrie de canvis per poder eixamplar la limitada autonomia que gaudeix l’illa. La resposta, per part de l’actual govern francès d’Emmanuel Macron, ha estat clara: durant un viatge a l’illa, on es va encontrar amb els representats de la coalició, Macron ha deixat clar que no pensa actuar cap ni una d’aquestes reformes. Ara, en molts s’estaran preguntant quina és la història del nacionalisme cors i, mentre en aquests dies estic treballant a un llibre dedicat just a aquest tema, veiem de fer-ne un breu resum.

Per què Còrsega és francesa?

Primer de tot és necessari tenir clar com és que l’illa ha acabat formant part de França. Còrsega, des d’un punt de vista cultural, pot ser considerada una terra itàlica (no pas italiana), en el sentit que, a causa del seu passat, les influències culturals que provenen des de la península són molt importants. Durant l’Edat Mitjana Pisa i Gènova es van fer la guerra per controlar-la, i entre les dues fou aquest ultima a guanyar, establint un domini que, amb diverses formules, durà des del segle XIV fins al XVIII. L’influencia del toscà va se molt forta, en particular al nord, mentre el genovès, llengua dels dominadors, era més present en les ciutadelles que la república marinera controlava en la costa. A Bonifacio, encara avui, es parla una variant del genovès, així ci com a l’Alguer es se’n parla una del català.

El tracte de Gènova cap a Còrsega fou, segons les paraules d’un historiador com David Abulafia, literalment colonial. La situació canvià durant el segle XVIII quan, entre 1729 i 1769, part de la població es rebel·là contra els genovesos, que ja no eren la potència comercial que havien estat en el passat. La revolta esclatà al voltant d’una taxa considerada il·legal, i acabà amb un cicle que durà uns 40 anys. Durant aquest període, des d’una primera revolta bastant confosa, s’arribà a l’intent, sota la figura de Pasquale Paoli -general de la nació corsa entre 1755 i 1769- , d’aquell que es pot considerar el primer intent d’establir un estat basat en la sobirania nacional. Poc reconegut per part de la historiografia, Paoli i els corsos van utilitzar tot un vocabulari, una retòrica i una simbologia que, poc desprès, serà a la base de les revolucions americanes i francesa. El concepte de patriota, per exemple, és a Còrsega que pren el seu sentit modern, mentre Paoli fou el patrocinador de la primera carta constitucional (1755), en la qual ja es planteja el sufragi universal masculí i el modern concepte de nació. Paoli, i la llarga revolta del segle XVIII, són els mites fundadors del nacionalisme cors, tant que el mateix general és avui conegut com u babbu di a patria, el pare de la pàtria. 

Pasquale Paoli

La República de Gènova, al segle XVIII, era un estat en crisi, i per fer front a la revolta corsa va acabar cridant en ajuda el Regne de França. Formalment França, en 1768, va ocupar Còrsega en nom de la república marinera, a la qual la tornaria desprès d’haver aixafat la revolta, i un cop d’haver pagat els costos, molt alts, de tota l’operació militar. Quan va esclatar la revolució francesa, els mateixos corsos van demanar i obtenir, la unificació amb França mentre, l’annexió de la República de Gènova per part de Napoleó l’any 1805, va tancar el tema. El més famós dels corsos, que de petit somniava amb Paoli i la seva lluita contra genovesos i francesos, acabarà ocupant militarment la patri dels primers, i es farà Emperador dels segons.

La relació amb França

L’encaix amb la nació francesa ha sigut problemàtic des d’un principi, i ha conegut molts alts i baixos. Considerada la terra de l’ogre Napoleó durant la Restauració, a mitjans del segle XIX, quan el net de Bonaparte, amb el nom de Napoleó III, reinstaura l’Imperi, Còrsega sembla encaminada cap a la integració fins quan, la desfeta de Sedan davant dels alemanys, la nova caiguda de l’Imperi i la proclamació de la III República, fan que el republicanisme francès la consideri com una mena de càncer. En aquell context un jove Georges Clemanceau en demanava la cessió al Regne d’Itàlia, que tot just s’acabava de constituir. La cessió no es farà efectiva, però a l’illa els valors republicans fatiguen a afirmar-se, mentre l’influencia de la cultura Italiana era encara important, tant que l’italià és la llengua de la cultura, al costat del francès que, durant l’últim terç del segle XIX, sempre més s’imposa. A finals del segle comencen a aparèixer els primers moviments que reivindiquen la particularitat corsa –es tracta de la revista A Tramuntana–, des d’unes posicions de dretes, i plantegen el fet que l’illa no és un departament francès, sinó una nació. A la vigília de la Primera Guerra Mundial aquest concepte és repetit amb força per un altre revista, A Cispra, mentre desprès de la guerra un grup de veterans corsos fundaran un grup més reivindicatiu al voltant de la publicació A Muvra.

D. Frassati, Quatre jeunes pêcheurs du  
port d’Ajaccio  lisant A Muvra 

Poc desprès, seguint l’exemple dels sards, fundaran el Partit Cors d’Acció, primera expressió del nacionalisme illenc. Oficialment autonomista, tot i tenir una retòrica molt radical, el PCA (que el 1926 canviarà el seu nom per aquell de Partit Autonomista Cors) tindrà una ambigua relació amb el feixisme italià, a causa dels lligams culturals amb la península. Còrsega, efectivament, és una d’aquelles terres que el nacionalisme italià considerava encara no redimides, i en particular durant el feixisme fou reivindicada com a illa Italiana. L’irredemptisme –aquest el nom del moviment panitalià– es confondrà amb els autonomistes illencs, que hi van tenir una ambigua relació i, passada la guerra mundial, no hi haurà més espai per cap moviment que plantegés una redefinició de les relacions amb França. Autonomisme, regionalisme i, encara més, nacionalisme a Còrsega esdevenen sinònims de feixisme, almenys als ulls de la opinió pública i de les autoritats.

El nacionalisme cors

Durant els anys 60 es reprèn el fil de la reivindicació corsa. L’Illa es sempre més despoblada, mentre els programes que planteja l’Estat per fer front a aquesta situació acaben generant la indignació d’una part de la població local. Una imponent reforma agrària, que devia ser la premissa per renovar l’economia illenca, acaba per afavorir els pieds-noirs, és a dir el repatriats d’Alger, que en 1962, desprès d’una cruenta guerra en què molt corsos van participar com a militar francesos, va guanyar la independència. Al costat dels sanejaments de terrenys insalubres, es posa en marxa un pla de desenvolupament del turisme, que entrega llargues parts del litoral a empreses especuladores. En aquest context neix un moviment de contestació, no unitari, integrat per diverses entitats, i que podem resumir en un grup basat en Paris (el Front Regionalista Cors), format per emigrats i que, des de posicions esquerranes y anticolonialistes, parla d’un illa en les mans del capital monopolista, que aprofita salvatgement dels seus recursos; al seu costat, un altre grup, basat a la illa i en les universitats del sud de França, utilitza les mateixes idees dels primers, però depurades del marxisme, començà una sèrie d’accions reivindicatives a l’illa. Es tracta d’Acció Regionalista Corsa, i el seu objectiu principal és denunciar l’abandó per part de l’estat francès, els favoritismes cap als nous vinguts, la falta de democràcia a l’illa, i el perills de desaparició de l’ètnia corsa. Aquesta serà una preocupació principal de l’ARC, mentre el grup parisenc no en farà menció. Entre d’altres coses, es planteja una autonomia sobre el model d’aquella de Sardenya, com també l’oficialitat del cors i unes polítiques culturals que puguin evitar la desaparició de la cultura illenca.

Malgrat algunes victòries, l’ARC, que serà el grup amb més proselitisme, no aconseguí els seus objectius principals, i davant de la sordesa de l’estat francès, els actes de protesta es faran sempre més contundents. Durant la segona meitat dels anys seixanta sectors més radicals comencen a utilitzar explosius contra les propietats dels pieds-noirs, els establiments turístics o els símbols de l’estat. El líder de l’ARC, figura emblemàtica a l’illa, Edmond Simeoni, l’any 1975 decideix, davant de la radicalització de molts joves, de fer un gest extrem i, amb un grup de companys armats, ocupen la vinya d’un pied-noir, acusat d’adulterar el vi. La reacció de les autoritats és molt dura i, desprès d’un setge amb vehicles blindats i helicòpters, la reivindicació es tanca amb tres ferits, uns quants fugitius i la detenció de Simeoni. És tracta d’un moment clau per l’illa, ja que a partir d’aquell acte els molts grups que es plantejaven la lluita armada acaben confluint en una única associació: el Front Nacional d’Alliberament de la Còrsega. 

El grup armat, imitant ETA i la IRA, alterna atacs amb explosius amb actes de propaganda, i l’estat francès, en resposta, va organitzar un grup clandestí per contrastar la seva acció: el FRANCIA (Front d'Action Nouvelle Contre l'Indépendance et l'Autonomie). Això generà una espiral de violència des de la qual, amb alts i baixos, el nacionalisme cors sortirà només amb el nou mil·lenni quan, amb un procés problemàtic i intricat, una part dels antics militants deixaran la lluita armada per passar a la política. Al costat d’aquesta situació tensa, l’estat va intentar, a part de la repressió i de la guerra bruta, la carta de la reforma administrativa. Ja al 1970 l’illa, que formava part de la regió Provença-Costa Blava-Còrsega, esdevé una regió a part, mentre al 1982, obté una limitada autonomia administrativa, ampliada al 1992 amb la creació de la Col·lectivitat Territorial. Es tracta d’una excepció, la única si excloem els territoris d’ultramar, dins de la França contemporània.

Malgrat això, no es tracta de la solució plantejada pels nacionalistes més radicals que, tot i haver deixat la lluita armada, no han abandonat la perspectiva de la independència. Tampoc els autonomistes van quedarà satisfets, ja que gran part de les reivindicacions sobre el terreny cultural, no es van traduir en reformes legislatives, en un estat com el francès molt al·lèrgic a tot tipus de derogació al seu tradicional centralisme. Entre alts i baixos, els primers van confluir en Corsica Libera, els segons, en Femu a Corsica, i, en 2015 l’aliança entre els dos va permetre que el govern de l’illa quedés, per la primera vegada, en mans dels corsistes. Des de que l’illa està governada per la coalició la principal reforma ha estat la transformació, des del 1 de gener de 2018, de la Col·lectivitat Territorial en Col·lectivitat Única, és a dir, suprimint els dos departaments en què es dividia l’illa, ara l’assemblea regional queda com l’únic òrgan del govern local. Es tracta del mateix model ja aplicat a territoris d’ultramar com illes com Martinica o Guyana.

En aquest context, i amb un nou èxit electoral a les eleccions per la nova Assemblea Territorial (2017), la coalició nacionalista ha plantejat unes reivindicacions, en les quals destaca el reconeixement de l’oficialitat del cors (ara és llengua regional, no reconeguda com oficial en la constitució francesa) i aquell, en la constitució francesa, de la especificitat de l'Illa. A més el nacionalistes corsos volen impulsar un nou estatut d’autonomia, amb més competències fiscals i legislatives, mentre volen limitar l'adquisició d'habitatges només als residents, per frenar l'especulació turística lligada a les segones residències. Davant d’aquests plantejaments el President Macron, que abans d’accedir al càrrec es va demostrar obert cap a les reivindicacions corses, ha tancat la porta, afirmant que l'Illa ja gaudeix d'una llarga autonomia.  Ara, pels nacionalistes, s’obre un nou camí de reivindicació i negociació. Estem davant del principi d'un procès cors? Chi vivrà, vedrà.