Aqueix matí l'Alguer
s'ha despertat amb un nou síndic: Mario Bruno. Finalment la crisi
començada ja fa casi un any, quan Stefano Lubrano va plegar per
l'impossibilitat de governar al ciutat, arriba a la seva conclusió.
En aquests darrers mesos el consistori ha estat dirigit per un
funcionari de la Regió Autònoma de Sardenya, ara, a les portes de
l'estiu – el període de màxima afluència turística –
s'estrena una nova direcció. Bruno és un militant històric del
centre-esquerra local, membre del Partit Democràtic fins fa poc, ha
estat diputat a la assemblea regional. En altres paraules, és un
home amb una certa experiència en la política sarda. Per molts anys
en la cúpula del PD alguerès, arran de la polèmica amb un altre
membre del partit, Enrico Daga, Bruno va sortir de la formació. El
seu rival, al contrari, ha resultat el candidat oficial del PD,
vençut al primer torn (25 de maig).
Llavors Bruno, ara fora
del PD, ha obtingut el recolzament de formacions hereves de la
Democràcia Cristiana – el partit que ha governat Itàlia per més
de cinquanta anys – de representats de l'esquerra post-comunista, a
més d'una llista cívica amb el seu nom. Amb aquesta coalició
heterogènia, Bruno va passar el primer torn de les eleccions
municipals, i ahir, quan la partida era només amb Maria Grazia
Salaris, del centre-dreta, ha guanyat amb 56,78% dels vots. Respecte
al darrer batlle elegit, que era una “home nou” de política
local, a dirigir la ciutat torna un polític ben navegat.
El problema, però, està
en l'abstencionisme dels algueresos, que s'ha disparat. Si al primer
torn havien votat el 63,91% dels electors, al segon torn ho va fer
només un 45,61%: Més de la meitat dels algueresos no es reconeix en
el nou síndic. La desafecció a la política, encara un altre cop,
sembla marcar el panorama ciutadà, un fet que no permet a Bruno de
considerar-se un triomfador. Respecte as últims síndics, elegits
amb una important majoria popular al voltant dels 13.000 vots, el nou
batlle alguerès en vanta menys de 10.000. La sagnia dels votants,
però, no depèn exclusivament de la pèrdua de confiança de la
ciutadania en la política. Les divisió en el centre-esquerra
alguerès, que ha presentat dos diversos candidats, ha marcat les
eleccions, així i com la presència del moviment de Beppe Grillo,
que ha tret al primer torn un bon resultat (13,37%). Ambdues aquestes
forces no s'han pronunciat ni a favor de Bruno ni de la candidatura
del centre-dreta, aquella de Maria Grazia Salaris, afavorint
l'escassa afluència.
El nou síndic te
diversos reptes. A part de recuperar la confiança dels ciutadans en
unes institucions que no passen per un òptim moment, l'estiu està
per començar. Això, en una ciutat que viu del turisme com l'Alguer,
significa que poc ha estat planificat per rebre l'allau de turistes
que visitaran la Ribera del Corall en els propers mesos. Només per
posar un exemple, una assignatura pendent és organitzar racionalment
la neteja de la ciutat i les àrees verdes, ja que en els darreres
mesos han estat grups de voluntaris a ocupar-se d'aquesta qüestió.
La falta d'una direcció municipal durant casi un any ha creat
aquests tipus de problemes, ajornant contínuament tasques pendents.
Molts es demanaran que
podrà fer la nova administració per la llengua. Els mitjans
catalans defineixen Bruno com catalanoparlant, i confien que aquesta
circumstància sigui suficient per poder esperar en una actitud
positiva cap a la promoció del català de l'Alguer. Malauradament,
la cosa no és així tan fàcil, perquè més enllà del bon
coneixement de l'alguerès per part de Bruno, la qüestió
lingüística no és el tema principal dels polítics de la
Barceloneta de Sardenya. La ciutat viu una difícil situació
econòmica, el Municipi pateix una falta de recursos financers que és
gairebé crònica, i, en tals circumstàncies, és fàcil criticar
tota iniciativa lingüística com una innecessària utilització de
diners públics. Més enllà de continuar a mantenir una òptima
relació amb l'Espai Llull, doncs, i de recolzar les iniciatives que
posen en contacte l'Alguer amb la resta de la comunitat
catalanoparlant, encara no es veu una visió més amplia i profunda
del rol que ha de tenir el llaç amb la “banda de ponent” de la
ciutat catalanoparlant sarda. Però, Mario Bruno ens pot meravellar,
en el fons només és al començament del seu mandat.
©
Marcel A. Farinelli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada