 |
| El compte de Enzo Mogliardi fa uns mesos |
Enzo Mogliardi és un senyor d’uns 65 anys que viu al camp de l’Alguer, té
bestiar i una parada al mercat de la ciutat, on cada setmana va a vendre els
seus productes. No és un polític, no és un escriptor, tampoc és un estudiós,
simplement és un alguerès a favor de la constitució d’una república catalana, i
del fet que l'Alguer en formi part. Això és el que diu el seu compte de Twitter,
i el que creuen milers persones, que el segueixen amb molta atenció. En
realitat, però, Enzo Mogliardi no existeix, és un compte fals, i no és gens
innocent.
Vaig començar a seguir aquest compte mentre preparava una intervenció a la
conferència anual de la American Society
for Portuguese and Spanish Studies, que es tenia, pel cinquantenari de la
associació, a la Universitat Pompeu Fabra. Havia de parlar, com sovint em passa
(però no sempre, que quedi clar) de l’Alguer, el feixisme, el populisme i, de
pas, del procés. Un perfil fals que
es feia passar per un alguerès annexionista, i que intervenia en el debat a
dins del món independentistes amb un bon coneixement dels seus detalls, no em
podia deixar indiferent. I de fet el senyor Mogliardi, i una selecció dels seus
tweets, ha ocupat la part final de la meva intervenció. Eren, sobretot, declaracions de total adhesió a la idea d'una Catalunya independent, històries (ben intrigants, s'ha de dir) sobre la vida personal de Mogliardi, i comentaris de la realitat politica a Catalunya. Tot em servia per demostrar com, a les xarxes socials, un compte fals intentava utilitzar l'Alguer per intervenir en el debat polític.
Per què estic
així segur de la falsedat d’aquest compte? En primer lloc, per la llengua: escriu massa bé el català estàndard, no sap
utilitzar girs, construccions o verbs propis de la variant algueresa, i per fer
creure que és de l’Alguer, de tant en quant fica paraules en italià, però sense
cap criteri. No sap que signifiquen paraules com angioni, maco, porcrabo, cutxo i pomata, no sap què és un xisto i ignora que,
quan tens molta son i estàs atontat, tens la
llua. A més, quan intenta utilitzar l’italià es nota que fa traduccions
literals del català (o del castellà?), potser amb algun traductor automàtic,
mentre mai fa servir cap construcció o expressió sarda, que són molt abundants
en el català de l’Alguer. (No feu parangons amb com escric aquí,
perquè en aquest article utilitzo el català
estàndard).
Però, el que crida més l’atenció són els continguts dels seus tweets, que, de vegades poden ser molt ofensius per un alguerès de veritat. Mogliardi parla
d’una realitat que no existeix, o que, com a molt, va existir fins als anys
cinquanta. Pocs algueresos avui es dediquen a les feines del camp, i encara
menys tenen bestiar, al contrari d’altres parts de Sardenya on la ramaderia és
una activitat important. L’Alguer ha sempre representat una de les principals
realitat urbanes de l’illa, és avui un centre d’uns 45000 habitants, i és tot
el contrari d’allò que els catalans entenen com “poble”. Precisament, Mogliardi
ho intenta descriure com una petita comunitat, un món rural on els matrimonis són combinats entre els caps de família, on encara
s’escolta música en radiocasset, la tradicció mana i tots es coneixen. Fins
als anys cinquanta podia haver estat així (radiocasset a part), però els anys
passen i les coses evolucionen, també a una illa. Avui els algueresos, si no
han emigrat, treballen en els serveis, en el turisme, i si tenen un camp hi van
per fer una arrostida, o ho han convertit
en un bed&breakfast. Encara existeixen uns pocs pagesos, que treballen a zones com l’Arenosu,
els camps entorn de Santa Maria la Palma i Maristella, però són molt més
moderns de la imatge romàntica que en dona Mogliardi.
Un altre tema estrella de Mogliardi, i que irrita molt, són les histories que explica sobre la
màfia local. Segons ell, l’Alguer estaria dominada per un clan familiar, amb un
“capo” ferotge i sense pietat (un cert Don Lino, probablement el nom menys comú
a Sardenya), que demana “il pizzo” (és a dir una mena de taxa) als ramaders i
agricultors de la zona, i que es temut per tota la ciutadania. Les històries de
atrocitat, assassinats i vexacions que explica semblen sortir de la ploma de
Mario Puzo. Doncs, a Sardenya existeix una criminalitat interessant, que pot
ser violenta, però que és molt lluny de
la màfia tal i com en molts se la imaginen. A Sardenya no tenim padrins, o “dons”, com els anomena Mogliardi. Els sards som
un poc anàrquics, entenem la jerarquia d’una manera diferent, i per això — i
mil altres motius, segur — no hi ha cap organització criminal que se sembli a
la màfia siciliana. Pensar que hi hagi un “Don Corleone” a Sardenya és el tòpic
més típic de qui no coneix casi res de l’illa.
Però el que destaca més d’aquest compte, i que ha fet que jo el seguís amb
molta atenció, és la seva insistència en parlar de l’Alguer com d’una part d’una
eventual república catalana, idea per la qual ell treballa incansablement. Si mirem a la història del les associacions que han defensat la
catalanitat de l’Alguer, aquesta és una tesi que mai nongú ha sostingut, i
és més. Quan, durant la Transició, a l’Alguer es vivia un canvi generacional en
aquest associacionisme, el joves militants volien traduir en política l’interès
per la llengua i la defensa del català de l’Alguer, seguint l’exemple dels catalans
“continentals”. Ho feien des d’una perspectiva esquerrana, revolucionaria,
anticolonialista i indepententista. Però la independència que tenien al cap era aquella de Sardenya, i mai haurien
defensat l’annexió d’una part de l’illa a una hipotètica Catalunya independent.
Durant els anys vuitanta i noranta, les relacions entre els militants en favor
del català de l’Alguer es van desgastar, també, sobre les divergències a l’entorn
de quina relació mantenir amb la Catalunya autònoma, amb seqüeles que van
continuar per anys.
 |
| Polèmica amb Ramon Cotarelo |
Per tot això estic més que segur que Enzo Mogliardi non existeix, i que el
que defensa està totalment desvinculat de la realitat sarda i algueresa. No sé el
per què qui està darrera d’ell fa tot això, però la seva actitud és aquella del provocador, del troll, del desinformador. Ultimament defensa ERC, i fins i tot Ramon Cotarelo ha interactuat amb ell. El més greu, crec, ès que treu importància a
les activitats d’aquells algueresos reals que defensen la llengua cada dia, com la gent d’Òmnium
Cultural, de la Plataforma per la Llengua, i de l’Obra Cultural, o d'aquells que intenten estudiar aquella realitat, i explicar-la als catalanoparlants. El seu és un ús
totalment instrumental de l’Alguer, que respon a un lògica aliena a la ciutat i
molt contraproduent. Els seus milers de seguidors acaben tenint una imatge de
la ciutat totalment esbiaixada, basada en tòpics banals i mentires. El dany és
encara més gran si es pensa que no existeix, a Catalunya, cap mitjà, o cap
periodista, que tracti de temes algueresos, a part dels articles estiuencs dels
que hi van fer una escapada. I això provoca que milers de persones es creguin
les coses que diu un alguerès virtual. Amb tots els problemes que en deriven. El
que es més greu, és que això crea encara més desconnexió entre dos territoris
que, al contrari, haurien de tenir un fort vincle afavorit per la llengua.
