Les mines de Sardenya. Turisme amb història

Una mina abandonada a Nebida

Sardenya és un indret turístic, una illa de vacances, i com a tal està condemnada a ser recordada només a l’estiu. Quan la calor s’apropa, tots els que no viuen a una illa somnien una escapada a platges paradisíaques, que per a tots els que són “continentals”, no pot no trobar-se a una illa. Ara mateix estic assegut a un tren de la línia R2, mentre torno de la feina i començo a escriure aquest article, i la noia al meu costat llegeix un llibre titulat Mi isla (Elisabet Benavent, Suma, 2016). Naturalment, a la portada hi ha un petit illot amb dues palmeres, la típica illa deserta. I ella, segur, hi està planejant la seva escapada.

Però a una illa hi ha molt més que platges. Això és veritat sobretot per Sardenya, on, lluny de banyadors i cremes solars, hi han coses molt interessants que el passat, degut a la llarga historia d’aquesta terra, ha deixat. Una d’aquestes coses, que a la majoria de turistes ni se’ls acudiria de visitar, són les mines abandonades.

Mapa de les mines a Sardenya

Sardenya era una terra rica de metalls, precisos i no, i de minerals, fins fa relativament poc. Tan rica que un dels atractius pels pobles que, en el passat, la van voler conquerir – o van voler-ne conquerir només un tros – eren les riqueses del seu subsòl. I tan les van aprofitar que avui no ens en queden casi res. Particularment intensa fins a l’Edat Mitjana, l’extracció va minvar des del segle XV fins al XIX, quan va reprendre a la recerca del minerals útils en la era industrial. El carbó va ser una d’aquestes riqueses, molt valorada a Itàlia, pobra de casi tot el que servia per fer la revolució industrial. Així durant els darrers vint anys del segle van sorgir, a Sardenya, diverses activitats extractives – no només de carbó – que van ser molt actives durant tot el règim feixista. La majoria, però, va tancar durant els anys 50 i 60, i avui queda poc i res: els signes al territori i alguns miners que lluiten per mantenir les activitats que sobreviuen, és a dir l’extracció del (poc) carbó i la producció de l’alumini. Tot era, i és, en mans d’empresaris i capitals no sards.

El que queda són els antics establiments. A partir del 2001 estan reunits en el Parco Geominerario, Storico e Ambientale della Sardegna, una institució que els hauria de recuperar per als visitants, i que, per problemes de finançament o pel poc interès dels polítics, fa fatiga a funcionar. Alguns establiments són abandonats i en decadència, autèntics paisatges post industrials en mig d’un entorn natural que deixaria qualsevol espectador bocabadat. 

L'Argentiera

És el cas de l’Argentiera, avui un poble minúscul a pocs quilometres de l’Alguer, activa fins l'any 1963. El centre sorgeix a una petita cala al llarg del litoral a nord de la ciutat catalanoparlant, circumdada de roques i penya segats. Aquí els vaixells carregaven el mineral per portar-lo directament als ports de la península italiana, sense que l’activitat extractiva aportés res al territori, a part la devastació i la possibilitat, per la població, de fer una feina dura i altament desgastant. El mateix patró es pot trobar a Bugerru, Masua o Montevecchio, altres mines a poca distància del mar, en la regió del Sulcis-Iglesiente, la més interessada per aquest fenomen. El mineral era directament embarcat cap al continent, a vegades carregat directament als vaixell des de galeries que, des de les profunditats del subsòl, desembocaven en els penya segats de la costa.

Piscinas. Foto di Ornella Locatelli

Avui vistar l’Argentiera o Masua, banyar-se a una platja on la sorra encara conserva la tonalitat peculiar donada pels residus dels minerals, és una experiència molt més interesant que no anar a les massificades platges de la Costa Esmeralda o de la Pelosa – tan publicitzada avui per Grimaldi Lines. O els establiments de Montevecchio, a sud oest de l’Illa, que es troben en mig d’un entorn literalment únic a Europa, i es poden visitar amb un guia. A prop,  a una localitat coneguda com Piscinas, es troben les dunes més grans de tot Europa que, amb una sorra de color groc, donen la sensació de trobar-se a dins d’un desert. La seves platges, a més, són poc freqüentades. Per arribar-hi, cal passar per unes carreteres, casi abandonades, que es feien servir per anar a les mines. Fa poc, algun turista es queixava de la falta de connexió internet, que l’impedia fer servir el seu mòbil, però, davant d’un espectacle absolutament únic, us asseguro que no patireu la incomunicació.

Miners de Bugerru.

El de les mines no és el sòlit circuit que busquen els turistes. També queda una mica lluny del que busquen la majoria dels catalans, que desitgen sobretot visitar l’Alguer a la recerca de la seva catalanitat, sovint amagada. Visitar les mines és entrar en contacte amb un passat recent, amb uns indrets fascinants i poc freqüentats. És també una manera per entendre la tràgica història d’aquesta terra, depredada dels seus recursos naturals pel benefici del desenvolupament industrial del nord Itàlia, i de la seva gent. Alguns venien de la península, però molts eren antics pastors expulsats de les regions internes, quan aquí es va substituir l'ús comú de la terra amb la propietat privada. Als que no tenien la força o els diners per fer-se propietaris quedava, abans d’emigrar, la opció de  ficar-se en les entranyes de l’illa. Miners amb passat de pastors, que treballaven en condicions inhumanes, i que estaven fins i tot obligats a viure en vilatges on tot, des de les cases fins als pocs establiments comercials, eren del propietari de la mina. Aquest tenia un negoci fàcil, ja que amb els diners que els operaris pagaven pel lloguer o per comprar aliments, recuperava el misèrrim sou que els havia donat. La primera vaga general a Itàlia va esclatar en solidaritat a la brutal repressió que van patir el obrers de la mina de Bugerru, que pacíficament protestaven en contra de la modificació de l’horari de treball. Al davant tenien l’exèrcit, que va disparar fent 4 morts i 11 ferits.

Visitar les mines sardes és una manera de defugir del tòpic de l’illa encantada, on tot és idil·li i despreocupació, i d’entendre com, també aquí, hi ha hagut història, i no només episodis secundaris, sinó esdeveniments capaços  d’influir en aquella del continent.  

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialista en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.