La
vida a Catalunya, per un sard, reserva sorpreses. La toponímia parla de les
connexions entre l'illa i el "continent", amb llocs que sonen tan
familiars com Empúries. No crec sigui un cas que, en la meitat nord de l'illa de Sardenya, existia un lloc dit Ampurias, antic centre habitat desaparegut a principis de
la Edat Mitjana, i des del qual prenia el nom la homònima diòcesi. I naturalment,
per un alguerès, és motiu de continu estupor veure localitats com Platja
s'Alguer o Port Alguer. Òbviament, no és només la toponímia que deixa veure la
relació entre aquests dos llocs del Mediterrani occidental. Al llarg de la història,
una gran quantitat de coses han passat del continent a l'illa, i de l'illa al
continent. Una vegada, he escrit que Sardenya, a finals del segle XIX, era
vista pels catalans com un cofre: era un escriny que havia protegit uns elements que, durant aquell segle, els intel·lectuals de la Renaixença havien considerat com
elements típics de la cultura i de la identitat del país (2013, 2014). En són un exemple les
institucions abolides amb els Decrets de Nova Planta, -que fins al 1847 van
romandre en vigor en el Regne de Sardenya-, la llengua catalana de
l'Alguer o el Senyal del Judici / Cant de la Sibil·la. Eduard Toda, el "descobridor" de l'Alguer, crec que compartiria aqueixa opinió.
Fa pocs,
la última sorpresa: Sitges i la Malvasia. Aquest tipus de vi és ben comú a
Sardenya, molt apreciat pels tants turistes itàlics que freqüenten l'illa. Sec,
dolç i blanc, és ben indicat per acompanyar els postres sards, en els quals
abunden les ametlles, les panses, els fruits secs, el formatge i la recuita. Personalment, crec
que una bona seada (o sebada) -una mena de empanadilla farcida de recuita, formatge i llimó, fregida i servida amb mel o sucre- no es pot menjar sense una copa de Malvasia.
 |
| Monembasia/Monemvasia/Malvasia, F. de Witt, Amsterdam 1680 |
El nom
d'aqueix vi no és ni sard ni català, és grec. Monemvasia o Monembasia
era una localitat grega des d'on els venecians compraven el vi dolç del
Mediterrani oriental, que després comercialitzaven a Europa. D'aquí vindria el nom
del raïm, implantat a Pulla i Toscana, i arribat també a Sardenya. Naturalment,
toscans, pullesos i sards som convençuts de que la Malvasia sigui un producte
originari de les nostres terres. I no. Fa poc he començat a treballar als
Museus de Sitges (bé, avui els historiadors ens hem de buscar la vida com
puguem, la cultura no és una activitat econòmicament valorada), i amb gran
sorpresa he sentit parlar de Malvasia (que té un gust més aromàtic respecte a la sarda) i del seu comerç tan important per la ciutat. La personal fixació amb tot el que connecta el
litoral oriental de la Península Ibèrica amb Sardenya no podia fer-me passar
per dalt un detall tant important. I, curiosament, la malvasia és un producte
típic de dues localitats sardes: Oristany i Bosa.
 |
| Bosa |
Ambdues
en la costa occidental de l’illa, eren "ciutats reials", com la
Barceloneta de Sardenya, però gaudien de menys privilegis, sobretot pel que fa
els comerços. Bosa antigament era un assentament romà, un dels principals en
aquesta part d'illa, un important port fluvial des del qual s'exportaven els
productes de la ramaderia. En època medieval caigué en les mans dels Malaspina,
un llinatge aristocràtic de Toscana, però, amb la llarga i complexa conquesta
de l'illa per part de la Corona d'Aragó, va perdre progressivament la seva
importància. Un cop ultimada la conquesta, Bosa seria una de les set ciutats
reials de Sardenya, i la seva importància comercial quedaria en l'elaboració
de pells i, naturalment, en la producció de malvasia.
 |
| Campanar de la Catedral de Oristany |
Oristany
era una ciutat al bord d'una llacuna, en una zona poblada des de l'antiguitat.
De fet, es troba en una zona on els fenicis havien edificat
un dels principals centres (Tharros, on avui es poden visitar les ruïnes fenícies
i romanes, i Othoca, l'actual Santa Justa), com a demostrar la importància
d'aquesta part d'illa. Zona ideal per la cerealicultura i la pesca, la ciutat,
probablement fundada en període bizantí, es va convertir en 1070 en la capital
del Jutjat d'Arborea, el més important dels quatre regnes (giuigados, en sard) entre els quals estava dividida l'illa. Quan els catalans
començaren la conquesta de l'illa, la ciutat fou el centre de la resistència
dels sards, tot i que els judikes de
Arborea eren de la aristocràcia catalana.
Bosa i
Oristany, dues ciutats de la costa occidental que miren a Catalunya, i on es
produeix la malvasia. I tots centres dedicats al comerç, sovint no massa legal.
Segons estudis recents, sembla que una qualitat molt similar de raïm era
cultivada a Sardenya al voltant de l’any 1000 ac. Com per la garnatxa – anomenada
cannonau en sard – durant recents excavacions arqueològiques, s'han trobat unes
llavors que demostrarien com aquests tipus de vinyes eren ja presents a
Sardenya als temps de la civilització nuràgica.
 |
| Ginquetes de Sitges |
Vi,
tradicions marineres, la llum, són moltes les coes que connecten Sitges a la
costa occidental sarda. Naturalment, de tots els elements de continuïtat que he
trobat, no m'esperava de veure les ginquetes.
Els típics còdols que cobreixen els carrers de l'Alguer, i que han provocat
escandaloses i perilloses caigudes a més d'una turista amb tacons, es
troben també a Sitges. Segons Sebastià Giménez, Col·lega, guia i historiador local que coneix
tots els secrets de la ciutat, abans els carreres de Sitges tenien la pavimentació feta amb aqueixes pedres rodones. Com
aquells de l'Alguer, només que a Sitges es van substituir, probablement per evitar caigudes. I mira que els algueresos anem tan orgullosos de les
nostres ginquetes, i resulta que fem
parella, com per moltes altres coses, amb una ciutat del Garraf.
 |
| La processó de San Bartomeu, de Felip Massó. Les ginquetes sónben visible | s |
Referències:
M. A. Farinelli (2013),
Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega entre nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.
M. A. Farinelli (2014),
Història de l'Alguer, Llibres de l'Ìndex, Barcelona.
AA. VV. (2014),
<<Earliest evidence of a primitive cultivar of Vitis vinífera L. during
the Bronze Age in Sardinia (Italy)>>,
Vegetarian History and Archeobotany.
