Antoni Simon Mossa. Un intel·lectual sard entre arquitectura i política

Antoni Simon Mossa

Antoni Simon Mossa (1916-1971) va ser una figura polièdrica. Exponent d'una família algueresa que, des del segle XVIII, havia estat protagonista de la política local i, durant el Trienni revolucionari sard (1794-1796), havia liderat el partit filo-francès, és una de les figures més rellevants de la política sarda de la postguerra. Estudiant d'arquitectura, durant els anys 30 viu a Roma, on va conèixer, i portar a l'Alguer, Josep Pla. Els anys successiu a la fi del conflicte mundial és molt actiu com arquitecte, a l'Alguer en particular, on realitza uns hotels i unes cases particulars d'estil inconfusible. Vaig parlar d'aquesta figura, i de la seva relació amb l'Alguer, en Història de l'Alguer, però ara mateix, quan es celebren els cent anys del seu naixement, em sembla el cas de publicar algunes pàgines, encara inèdites, del que serà el meu pròxim llibre (encara en work in progres!).

* * *

Al costat d'una brillant carrera com arquitecte, Simon Mossa era una figura que va protagonitzar el debat i la producció cultural a la Sardenya de la postguerra. En els articles publicats a La Gazzetta Sarda, La Nouva Sardegna o la revista Ichnusa, Mossa demostrava una extraordinària sensibilitat per la condició del poble sard, com també per la situació de tots els que es consideraven minories nacionals. No era l'unic, l'acompanyaven altres figures que, amb ell,  van marcar el discurs cultural del sardisme durant els primers decennis de la República Italiana. Aquests eren l'arqueòleg Giovanni Lilliu, que realitzava les primeres recerques sistemàtiques sobre la civilització nuràgica i, a partir dels seus descobriments, parlava d'una illa caracteritzada per la “constant resistencial sarda”, o sigui la contínua resistència als forasters. Li feia costat el jurista Antonio Pigliaru, que descrivia la societat pastoral illenca com auto-regulada mitjançant l'institut de la venjança, i estranya a qualsevol forma d'organització estatal. Als dos cal afegir l'antropòleg Michelangelo Pira, que criticava la falsa imatge del sard difosa a partir de l'antropologia de finals de segle XIX, i denunciava, amb argumentacions lingüístiques, la condició colonial de la relació amb Itàlia. D'aquests tres noms, Simon Mossa serà el quart, i portarà a les extremes conseqüències polítiques aquestes reflexions (Lilliu, 1971; Pigliaru, 1959, 1970; Pira, 1968, 1978).

Simon Mossa era un intel·lectual de relleu, fonamental per entendre l’evolució de la política, la cultura i la societat sarda en l’etapa de la postguerra, i del mateix sardisme (sobre aquest corrent polític, Farinelli 2015). L’arquitecte i polític analitzava la qüestió sarda amb una perspectiva Europea i, a mesura que el procés de descolonització progressava amb la proliferació de nous estats sobirans, en una perspectiva mundial. Malgrat això només al 1961 va entrar al PSd'A, del qual serà líder a partir del 1965, mantenint unes posicions independentistes i, sempre més, esquerranes. Una tal evolució el va portar des d'una primera fase en la qual no s'allunya gaire del què havia estat el sardisme dels anys vint, és a dir un moviment que, en el fons, es movia en una òptica regionalista, fins a arribar, durant els anys 60, a sostenir la necessitat de la independència. L'arquitecte arribava a aquestes conclusions a partir de l'anàlisi de la situació sarda i europea, en la qual veia una incongruència entre les fronteres estatals i aquelles que el definia “minories” i “comunitats nacionals”. Les primeres eren formades per grups de població que no compartien la nacionalitat de l’estat del qual formaven part, com els germanòfons a Alsàcia o al Sud Tirol, i que però podien comptar amb la protecció d’un estat-nació més enllà de la frontera, com Alemanya pels alsacians i Àustria pels tirolesos. Gràcies a aquesta característica, les minories nacionals tenien alguna forma de protecció. Al contrari les comunitats nacionals estaven dividides en més d’un estat, com els catalans i els bascos, o es trobaven completament englobades en un estat-nació, com sards i friülans a Itàlia. Les comunitats nacionals, doncs, no gaudien de cap protecció externa,  ja què no tenien un estat que pogués fer pressions per què es respectessin els drets lingüístics, culturals i polítics de tals grups humans. Llavors, les comunitats en aquesta condició, que l'arquitecte definia alternativament nacionals o ètniques, estaven sotmeses a un procés de “genocidi cultural i polític”. El sardista descrivia el procés com una cancel·lació/assimilació de la identificació minoritària per part d'aquella dominant, amb la imposició no només d'un idioma i d'una cultura diferent, sinó també de models econòmics.

El Faro, un dels hotels realitzats per Simon Mossa a l'Alguer

Just en aquells anys, un acord entre ell Govern central i les majors forces polítiques sardes portava a l'aplicació de l'anomenat Piano di Rinascita, amb el qual, a través del potenciament del turisme i de la introducció d'establiments per la transformació de productes petrolífers, es pensaven solucionar tots els problemes de la societat sarda. Simon Mossa, que com arquitecte treballarà en la trasformació de l'illa, i en particular de l'Alguer, en una destinació turística, era molt crític amb el Piano. L'intel·lectual sardista veia en la implantació de l'industria petroquímica un potent instrument per imposar un model econòmic que, amb la introducció d'activitats industrials controlades per capitals provinents del nord Itàlia, hauria comportat una relació colonial amb la península i la desarticulació de la cultura agropastoral. Es tractava, sense dubte, de la denúncia més explícita de la relació colonialista Sardenya-Itàlia. (no existeix un recull exhaustiu dels seus escrits, pel seu pensament polític vegeu: AA. VV., 1965; Cambule, Giagheddu & Marras, 1984; Contu, 1982; Contu, 2004). 

Apartaments dibuixats per Simon Mossa, l'Alguer

L'arquitecte i militant estava sempre més influenciat per quant esdevenia arreu del món, i sobretot mirava als processos de descolonització com un exemple a seguir i un presagi del qué estava per passar a Europa. No és un cas que, a partir del 1961, va signar molts dels seus articles com Fidel perquè, tot i no ser marxista, veia la connexió entre la revolució cubana i la situació sarda (dues illes governades com a colònies, tot i que formalment no ho eren), i entre el Carib i el Mediterrània. Com per les illes centreamericanes, el mare nostrum era un espai amb un procés de descolonització en curs, en el qual Malta, Xipre i Algèria, com Jamaica, guanyaven la seva independència. També era un espai d'illes sotmès a un colonialisme menys directe, un control econòmic que doblegava la societat local als interessos de gran companyes, en majoria estatunidenques i europees, que imposaven un model econòmic basat en l’aprofitament dels recursos locals, ja siguin les mines de bauxita o el turisme a Jamaica o la canya d’azucar a Cuba, i que excloïa la població local de gran part dels beneficis d'aquestes activitats (Knight, 1990, pp. 193-306; Williams, 1984, 426-497). El paral·lel es fa encara més directe si pensem que, per indicar el conjunt de les comunitats nacionals a Europa que encara no s'havien alliberat, Simon Mossa utilitzava el concepte de “tercer món europeu”. A mesura que el seu compromís amb la política activa anava augmentant, aquest polièdric arquitecte va fundar el Moviment Independentista Revolucionari Sard (1964), menys que un moviment i més que un corrent intern del sardisme. Amb els temps va arribar a guanyar posicions dominants dins del partit, fins que la seva línia, analítica i política, arribà a ser majoritària l'any 1968. A aquelles altures, la possibilitat de solucionar la qüestió sarda dins de l'àmbit italià o de les institucions europees ja no era una opció:

Nosaltres demanem un reconeixement de la comunitat ètnica sarda tan a nivell internacional quant pel que fa el govern metropolità; tornem a afirmar solemnement el principi que Sardenya pertoca als sards i doncs ha de ser governada pels sards, en el marc d'aquella construcció de la Europa de les ètnies en la qual es farà justícia de les minories i les comunitats ètniques (Contu, 2004, p. 319).

La construcció d'una federació europea d'ètnies era el pas per dinamitar la Comunitat Econòmica Europea. Simon Mossa considerava la institució «una concentració de nacionalismes» o «un consorci de rics propietaris que esdevindran sempre més rics en contra dels pobles marginals, que es faran sempre més pobres», a la qual s'havia de substituir un «federalisme de les ètnies, dels pobles en contra dels estats». Hem arribat a l'esgotament del concepte de Giuseppe Mazzini d'una federació europea dels estats nacionals, que en el món bipolar de la guerra freda i en la Itàlia republicana perd tot el seu significat alliberador. Els sardistes dels anys seixanta i setanta, ja pensen en enderrocar l'Estat «perquè així serà possible per nosaltres, com per les altres comunitats ètniques, arribar a la reforma de l'estructura social a fora dels nacionalismes i dels dominis colonials» (Contu, 2004, p.320). Antoni Simon Mossa era, doncs, un nacionalista insular, i com a tal no considerava el independentisme com una forma de tancar-se endins, no interpretava la voluntat de separar-se que expressaven els sards com una forma d'aïllament o de reacció a la modernitat, que en una illa arriba sempre des de fora. En la seva concepció, la independència servia per unir l'illa amb la resta del món, i per conquerir la modernitat:

Fer a menys d'Itàlia esdevé per nosaltres una necessitat, en absolut. No tenim altres rutes per seguir. Nosaltres volem conquerir la independència per integrar-nos, no per separar-nos, des del món modern. I la decisió no pot ser que nostra, autònoma, conscient i decisiva. Nosaltres ens trobem en la mateixa posició d'aquells països del tercer món que, en les seves articulacions nacionals, ja han fet els primers passos cap a la independència. Però nosaltres ens hem quedat darrera, hem donat crèdit a l'Estat Italià. Hem perdut vint i més anys alimentant-nos amb les esperances i les promeses que mai s'han complert (Contu, 2004, p.321).

Bibliografia

 AA.VV. (1965). L'autonomia politica della Sardegna. Edizioni Sardegna Libera: Sàsser.

Cambule, A., Giagheddu, R. & Marras, G. (1984), Le ragioni dell'indipendentismo, Edizioni S'Iscola Sarda: Sàsser

Farinelli, M. A. (2015). "De 'abans sards, desprès italians' a 'Sardenya no és Itàlia'. Una panoràmica sobre el sardisme". Working Papers de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, 337 (2015): http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp337.pdf

Contu, G. (1982). Il federalismo in Sardegna. Un'alternativa perdente?, Altair: Càller.

Contu, G. (2004), Antonio Simon Mossa e il federalismo delle regioni e delle etnie, a Francioni, F. & Marras, G. (Eds). Antonio Simon Mossa. Dall'utopia al progetto. Condaghes: Càller, pp. 303-325.

Lilliu, G. (1971). La costante resistenziale sarda. Editrice Sarda Fossataro: Càller.

Knight, F. (1990). The Carribean. The Gensis of a Fragmented Nationalism. Oxford University Press: Oxford-Nova York.

Pira, M. (1968). Sardegna tra due lingue. Edizioni della Torre: Càller.

Pira, M. (1978). La Rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna, Giuffrè: Milà.

Pigliaru, A. (1959). La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico, Giuffrè, Milà.

Pigliaru, A. (1970). Il banditismo in Sardegna. La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico. Giuffrè: Milà.

Wiliams E. (1984), From Columbus to Castro. The Histrory of the Carribean, Vintage Books: Nova York.

Cinc dies a Lesbos

La ciutat de Mytilene, o Mytilini com pronuncien els seus habitants, és un típic port del Mediterrani. Com a totes les localitats d’aquest mar, el centre gravitacional de la vida són les terrasses dels bars, en particular aquelles que es troben al voltant del port vell. Són aquelles terrasses tan típiques a tota la Mediterrània, on hi seuen uns clients que pareixen formar part del local. Són, en la seva majoria, homes adults que, quan no estan mirant el diari, estan immersos en unes infinites conversacions sobre la política, el football o els temps. A Lesbos, quan et seus a una taula d’un aquests locals, la primera cosa que fan els cambrers es portar-te un got d’aigua fresca. Desprès, amb calma, passen a demanar-te què vols prendre. És una imatge amb la qual pren forma el mite de l’hospitalitat a un illa de la Mediterrània, que en un lloc encara no degradat pel turisme massiu i banal, és una realitat concreta i no una estratègia de marketing. Lesbos és un lloc de veritat, no un illa on tots viuen en cases blanques amb portes i finestres blaves. No hi han habitacions edificades i remodelades per donar als continentals la il·lusió de viure en aquell món de despreocupació que els operadors turístics, readaptant tòpics i mites que es remunten al segle XVIII, intenten vendre. Segons aquesta idea deformada, els habitants de les illes gregues serien uns éssers a fora de la història, i perennement feliços. Lesbos, tot al contrari, és un illa que ha donat al món, sols per citar els exemples més coneguts, la refinada poesia de Saffo i la fundació de les ciències empíriques. Aquí Aristòtil que va conduir les primeres observacions metòdiques de la natura en tota la història de la humanitat.

Als temps del filòsof grec, Lesbos no era un lloc perifèric d’Europa, sinó un dels centres culturals i econòmics de la Grècia clàssica. La seva ciutat principal, Mytilene,  és un lloc habitat des de fa 3.000 anys, a poques milles marines de la costa de l’Anatòlia. Aquestes illes que sorgeixen a tan poca distància del continent acaben convertint-se en unes colònies comercials i militars d’alguna talassocràcia, uns “hubs” diríem avui, on passen diverses rutes comercials. Per aquest motiu, als temps clàssics Lesbos fou sempre un lloc contés entre els grecs i els monarques de l’Anatòlia, i durant l’edat mitjana entre bizantins, otomans i genovesos. En ell mig de la llarga crisi de l’Imperi Bizantí, l’any 1354 l’Illa fou concedida al genovès Francesco I Gattilusio, que havia ajudat el Emperador Joan V Paleòleg a recuperar el seu tron. Va prosperar com a colònia comercial ligur fins l’any 1462, quan fou conquerida pel Sultà Mehmet II. Durant el període otomà la seva funció comercial va continuar, i durant el segle XIX va viure un època daurada, especialitzant-se en la producció d’oli, sabó i ouzo, una aiguardent molt típica d’aquesta illa. La burgesia local mostra la seva riques a Mytilene, edificant cases amb un estil modernista amb abundants referències a l'arquitectura clàssica. 

Aquesta belle époque s'acabà desprès de les guerres balcàniques (1912-1913)  i la I Guerra Mundial. Lesbos fou conquerida pels grecs l’any 1912, i la transformació geopolítica que la regió va patir com a conseqüència de la fi de l’Imperi Otomà va posar en crisi la funció comercial de la ciutat de Mytilini. La dura guerra que entre 1919 i 1922 es va lliurar entre els grecs, que intentaven realitzar la Gran Grècia amb capital Constantinoble, i els turcs que volien garantir l’existència del nou estat nacional fundat sobre les cendre de l'Imperi, va trencar definitivament les relacions comercials entre l’illa i la costa anatòlica. El conflicte es va tancar amb la momentània renuncia per part grega a conquerir els litoral turc del Mar Egeu, i com a conseqüència un gran nombre de grecs va haver d’abandonar aquelles terres, així i com molts turcs que vivien a Grècia van ser forçats a marxar des de les seves cases. La onada de refugiats va passar en gran part des de Lesbos, des del port de Mytilini, on per una banda arribaven grecs, i per un altre fugien turcs. L’odi nacional, la intolerància religiosa – i en definitiva els càlculs geopolítics de les potències europees – van provocar aquesta primera crisi de refugiats a l’Illa. És curiós com, mentre camines en el passeig marítim de la banda de ponent (Navmachias Ellis), et trobes amb una imponent estàtua que representa una mare amb els seus dos fills. És el monument dedicat a commemorar aquells tràgics moments, aquell flux de persones que, a causa de la guerra, foren obligats a deixar definitivament la seves llars. A pocs metres d’aquell monument, en la escullera que protegeix el passeig de les onades del mar, s’acumulen els signes d’un altre allau de refugiats, aquella que ha convertit Lesbos en un indret tant conegut avui arreu del món. Són induments, armilles salvavides, bambes i bots neumàtics desinflats, les restes del pas dels refugiats siris pel petit braç de mar que separa Turquia i Lesbos, Asia i Europa. Són restes de naufragis, runes marines que donen la idea de la magnitud de la tragèdia d’aquestes existències, trencades a causa de la guerra i de la estupiditat humana.

Caminar per la ciutat de Mytilini en aquests dies és una sensació estranya. Per una banda veus una ciutat que ha tingut un passat important, amb edificis que mostren una riquesa desapareguda. Però al mateix moment veus la decadència d’una ciutat tocada per la recent crisis econòmica, amb molts edificis abandonats, cases arruïnades, botigues tancades. Al voltant de tot això, els nens i les dones que demanen almoina, contínuament, et recorden que no et trobes en una qualsevol indret turístic del Mediterrani. Els refugiats ara són pocs, uns cinc mil, i la seva presència es fa notar en les mans que demanen caritat, amb molta humilitat, o en els grups de persones que a la tarda pesquen vora del mar, en el intent de trobar alguna cosa per menjar. També de tant en tant s’organitza alguna manifestació. Són les demostracions més pacifiques que hagi vist mai: poc soroll i els manifestats que, per molestar el menys possible, ocupen meitat del carrer i es paren quan el semàfor és fica vermell. Al voltant d’ells, una ciutat que sembla haver agafat amb gran dignitat tota aquesta tragèdia. Un col·lega de la Universitat del Egeu, durant un dinar, m’explicava com van  passar més d’un milió de refugiats, sense que hi haguessin episodis d’intolerància, violència o robatoris. La gent de Lesbos els va ajudar com ha pogut, en gran part de forma voluntària, i els refugiats es van quedar pocs dies a l’illa. Però ara, desprès de l’acord amb Turquia, els refugiats estan més temps, tancats en camps vigilats, i és ara quan es produeixen els primers problemes, i els primers casos de robatoris. Dins dels camps s’ha desenvolupat un mercat negre, i sempre més els refugiats, si no poden marxar, necessiten diners per comprar, i alguns comencen a fer petits furts per sobreviure.

Vaig arribar a Lesbos per participar a un congrés, el IslandsOf The World XIV Conference, organitzat per la  International Small Islands Studies Association, i he marxat amb la sensació d’haver aprés molt més del què m'esperava. Una de les idees que compartim els que ens ocupem de la insularitat, és que un illa és un com laboratori per estudiar fenòmens presents a la terra ferma, un lloc on experimentar noves formes de convivència, d'economia sostenible, de solució de problemes ecològics o socials. D’alguna forma, l’illa és l’avantguarda, no el lloc menys desenvolupat, sobretot en el món contemporani, on tenim que fer front a problemàtiques mundials. Si la hospitalitat, la dignitat i la solidaritat que he vist a Lesbos són una anticipació de com la humanitat pot fer front al problema de les migracions, tenim alguna esperança. Malauradament, el centre d’Europa no està en el Mediterrani, amb les seves histories de connexió i diàleg, sinó en els interessos econòmics i geopolítics d’estats com França i Alemanya. La història, en tot cas, ens ensenya que Aristòtil no va conduir les seves recerques en un llac entre Berlín i Paris, sinó en la Baia de Kalloni, al bel mig de Lesbos.

© Marcel A. Farinelli