 |
| El port de l'Alguer |
Quan Josep Maria Orteu, que dirigeix l'editorial Llibres de l'Índex,
em va proposar d'escriure calqui cosa que expliqués l'Alguer a un públic
catalanoparlant, vaig exclamar "manco mal!". L'expressió, en català
de l'Alguer, fa les funcions del "ja era hora" que s'utilitza en la
versió continental d'aqueixa llengua, i s'empra per quan finalment algú te diu
el que t'esperaves des de fa temps; o quan calqui u fa una cosa que era
temps que s'havia de fer. La mia reacció a la proposta era ben justificada. Com
és possible que, en terres de parla catalana, hi hagi tant interès per aquesta
petita ciutat mediterrània, i cap llibre que n'expliqui la història? I
sobretot, cap que parlés de la fi del Regne de Sardenya com part de la Corona
d'Aragó, i llavors de la lenta italianització de la societat sarda durant els
segles XVII-XX. Història de l'Alguer és la resposta a aquestes
mancances. Escrita i pensada per un alguerès, doctor en història per una
universitat catalana (UPF), dos fets que no són gens comuns i faltarien per si
sols a convèncer de la novetat i importància d'aqueix treball. I perdoneu si
parlo de mi mateix però -parafrasejant Fuster quan parlava de política- certes
coses o te les dius tu o no te les diuen. Últimament era jo el que, en periòdics
de l'Alguer o "continentals" escrivia de cultura algueresa i donava a
conèixer fets i esdeveniments lligats a la Barceloneta sarda i,
sincerament, me só cansat de fer-ho completament gratis (sí, la cultura en
aqueixos temps no paga). I com que encara ningú m'ha substituït, em toca
ressenyar-me a mi mateix. Una circumstància en la qual, creieu-me, no me trobo
tan còmode!
Era necessari un altre llibre sobre l'Alguer?
Sobre l'Alguer s'ha publicat força, sobretot sobre la llengua i el misteri
de la persistència d'un català arcaic, mesclat amb el sard l'italià. O,
encara, sobre moments puntuals de la edat mitjana (la conquesta catalana),
aspectes de la societat (la església al segle XVI) o alguns dels anomenats
catalanistes algueresos (Ramon Clavellet o el grup conegut com La Palmavera).
Però, sense ne treure cap mèrit a aqueixes publicacions, se tracta d'escrits
que, més enllà de calqui especialista, ningú se posaria a llegir. I en tot cas,
aqueixes obres no donen, a un lector que no té que ésser acostumat al
llenguatge acadèmic, una idea de la evolució històrica d'aquesta comunitat
catalanoparlant. Són estudis de gran importància, que però no arriben a un gran
públic. Història de l'Alguer és tot el contrari, un text de divulgació
adreçat sigui al turista que ne vol saber més de la ciutat que acaba de visitar
(o visitarà), sigui a l'especialista que necessita entendre com la complexitat
cultural ha sobreviscut a tres segles de separació des de la nostre mare,
Catalunya (segons els versos del més famós dels renaixents algueresos:
Ramon Clavellet).
El llibre és un resum de la història de la ciutat, des del principi. No és,
però, una síntesi equilibrada, ja que la major part de l'obra és dedicada als
darrers tres segles, i això no és cap casualitat. Per primera cosa, aquesta és
la part que de manco se coneixiva, i la més important per comprendre el que
succeeix avui a l'Alguer. Crec que si en el món contemporani l'historiador te
una funció social, és aquella d'explicar com és que sem arribats a la situació
en la qual vivim, com és que el passat influeix en el present. I escrivint
aqueix llibre, he tengut ben al cap aquest objectiu. El segon motiu que m'ha portat
a dedicar més pàgines a los darreres segles, és que el llibre és una petita
part de la mia tesis doctoral: Un arxipèlag invisible. La impossible relació
de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX). Durant casi
cinc anys me só dedicat a entendre i explicar com és que aqueixes dues illes
–la primera un territori de la Corona d'Aragó i la segona vinculada a la
República de Gènova– han acabat fent part d'Itàlia i de França. Doncs, el text
que he publicat al maig de 2014 és un extret, sense notes i escrit amb un estil
divulgador, d'aquesta tesi, en la qual l'Alguer funcionava com un estudi de
cas: la ciutat de l'arxipèlag en la qual més es podia notar la estratificació
de diverses cultures, en particular aquella catalana i sarda. És un llibre que
reconta la resiliència de la “catalanitat”, el seu hibridar-se amb altres
influències lingüístiques i culturals, i que intenta donar una imatge de
conjunt d'aquest estrany i tant representatiu indret del mediterrani
occidental.
Tot i així, diu molt també de Sardenya. Un de los errors que s'ha fet en la
anàlisi de l'Alguer, és no considerar el context sard (i italià). Llavors
llegir aqueix llibre és fer un viatge en una petita ciutat de la costa sarda, i
també és endinsar-se en la llarga, densa i extremadament interessat història de
la segona illa del Mediterrani. Un regne perdut de la Corona d'Aragó, que dona
el títol reial a la Casa de Savoia, del qual s'originarà el Regne d'Itàlia: és
el Regne de Sardenya que conquista tots els altres estats italians en
1859-1861.
 | |
| El Regne de Sardenya en un mapa estadunidenc de 1854 |
Un regne que te el seu nacionalisme romàntic, amb historiadors com
Giuseppe Manno, de l'Alguer, que reconta la història d'un poble que va resistir
a una sèrie sense fi d'invasions: fenicis, púnics, romans, vàndals, àrabs,
genovesos, pisans i, per últims els catalans. Aquests, per Manno, eren la causa
de tots els mals de l'Illa, dels quals només els Savoia podien rescatar-la. Com
si el destí de Sardenya fos ésser el bressol d'Itàlia, i els sards casi els
primers italians. Una teoria que, gràcies també al retrobament d'unes cartes
que comprovaven aquesta "italianitat" de l'Illa, fou molt popular
durant el Risorgimento. Un únic
inconvenient: els documents eren uns falsos, i el mateix falsari resultava l’únic
capaç d’interpretar-les. Aquestes vicissituds ens ensenyen com la manera en la
qual s'ha explicat la història ha tengut un gran pes en la evolució de
l'Alguer: si els sards resistien heroicament, els algueresos representaven la
traïció i la petjada dels malèfics catalans. Llavors, la cultura sarda es podia
conjugar amb aquella italiana, la catalana de l'Alguer no, era una deixalla del
passat.
Aquest element és important, perquè funciona com una constant de la
successiva evolució de la comunitat catalanoparlant. El feixisme, que a
Sardenya té un color tant peculiar que se pot definir sardofeixisme, continuarà
en aquesta línia, posant en marxa el més important intent de italianització del
territori. Durant els casi vint anys de règim (1922-1943) la propaganda,
l'escola i sobretot la colonització interna intentaren cancel·lar el passat
català.
 |
| Fertilia, en una postal dels anys cinquanta |
Fertilia, la ciutat que sorgeix a l'altra banda del Golf de l'Alguer, és
allà per recordar-ho (encara que ningú fins avui se n'hagi adonat). Un
temptatiu que, en part, fracassa, ja que la herència catalana, entre alts i
baixos, continua a donar voltes i a caracteritzar alguns aspectes de la
història ciutadana fins als nostres dies. Probablement és aqueixa la part més interessant
del text, en la qual s'explica com els catalanistes algueresos de los anys
cinquanta i seixanta, tot i fent cultura en català, no eren gens propensos a
condemnar el règim franquista. Tot al contrari, eren expressió d'aquells
ambients que, a tot Itàlia, miraven amb nostàlgia la Espanya franquista i
monàrquica, en la qual veien un reflex del que havia estat la Itàlia de
Mussolini i dels Savoia. Només els anys setanta portaran a un canvi
generacional, amb personatges que, com Rafael Caria, unien defensa de la
llengua, solidaritat antifranquista i compromís social, tot amanit amb
l'aspiració a la independència de l'Illa.
Història de l'Alguer és el text que, per primer, entra en aquest arguments, i
intenta explicar la transformació d'una ciutat del Regne de Sardenya, en una
minoria lingüística dins de la Regió Autònoma de Sardenya, a la perifèria de la
República Italiana. És un primer pas en aqueixa direcció, i no tenc problemes en admetre que molts dels
punts que la narració toca mereixen ser ampliats, i de fet espero que aquest
llibre sigui, més enllà d'una bona excusa pes passar unes hores al sofà llegint,
un estímul per quants vulguin aprofundir la història de l'Alguer, i naturalment
aquella de la seva relació amb les terres de parla catalana a l'edat contemporània.
Un camí que, des
de l'Alguer, tot just comencem a recórrer ara. a l'edat contemporània
