Quan pensem en un illa,
ens imaginem una terra “aïllada” en mig del mar. Però sovint una gran illa com
és Sardenya, està circumdada de petits illots, amb la conseqüència que la
mateixa insularitat queda encara més complexa, i els litorals encara més espectaculars
i fascinants. Un d’aquests illots és Tavolara, a la costa oriental sarda, molt
a prop de la ben coneguda Costa Esmeralda. L’illa és un tros de muntanya que
s'aixeca improvisament des del mar casi deshabitada i sense edificis, a part
dels dos restaurants i les dependències de la Marina Militar. A l’estiu hi
arriben alguns turistes per fer excursions diàries, i cinèfils, quan a finals
de juliol es fa el Festival del Cinema Italiano, amb la platja que es
transforma en un cinema a l’aire lliure. Però, Tavolara té una història molt
curiosa i interessant, entre cabres amb els dents d’or i una dinastia reial que
en reivindica la sobirania. 
En el passat els
mariners van fer servir l’illa per aprovisionar-se d’aigua i per caçar-hi les
cabres, que però no tenien els dents d’or. La llegenda es va originar pel fet
que, segons alguns, havien vist uns animals amb els dents grogs a dalt de la
muntanya. En realitat, els dents no eren d’or, sinó que la coloració era
causada per unes herbes que menjaven. Molt més interessant resulta la
història del Regne de Tavolara que, com els dents de les cabres, es quasi una
llegenda.
A Tavolara, a principi
del vuit-cents, es va instal·lar una família d'origen corsa. Eren els
Bertoleoni, originaris de Bonifacio i que, alguns decennis abans que acabés el
segle, s’havien traslladat a l’Illa de la Maddalena, davant de les costes de
Gallura. Durant tot el segle XVIII en molts van abandonar Còrsega per anar a Sardenya,
a causa de la inestabilitat política que va afectar l’illa entre el 1729 i el
1814. Durant tot aquest període, entre la revolta antigenovesa, l’ocupació
francesa i les guerres napoleòniques, la societat corsa es va veure afectada
per les repressions i les venjances, i en molts van escapar a Sardenya. Mentre
les aigües entre Còrsega i Sardenya eren una frontera calent entre l’Imperi
Francès i el Regne de Sardenya, aliat amb Gran Bretanya, els Bertoleoni
prosperaren amb el contraban en les aigües de l'Estret de Bonifaci, “ocupant”
alguns dels illots d'aquesta braç de mar. Els ramaders de Bonifacio sovint
utilitzaven les illes de l’Estret de Bonifaci –dites illes intermèdies– per
escapar a les autoritats genoveses, traslladant allí els ramats, i els
Bertoleoni van seguir aquesta pauta, establint-se a Santa Maria, Soffi i,
finalment, a Tavolara. En realitat existia un buit de poder, ja que no estava
clar si aquests illots estaven sota sobirania sarda o francesa. Així que aquests
pastors, mercants i contrabandistes, sota la guia de Giuseppe (1778-1849, rei
de 1829 o 1833) i després del seu fill Paolo (1815-1886, rei des de 1845),
reclamaren els drets sobre les illes que havien ocupat. Però, tenien en contra
els reis de Sardenya.
 |
| Escut de familia Bertoleoni |
Tot i així, els
Bertoleoni obtingueren des de Carlo Alberto, rei de Sardenya entre 1831 i 1849,
no només el reconeixement de la propietat de Tavolora, sinó una mena d’investidura
regal. Existeixen diverses versions de l'encontre entre els dos, però pel que
sembla el futur rei, durant un dels seus viatges a Sardenya, hauria desembarcat
a Tavolara. Aquí s’hauria trobat amb Giuseppe, que li va demanar qui era. Carlo
Alberto va respondre “el rei de Sardenya”, i Giuseppe va rebatre, “i doncs jo
sóc el rei de Tavolara”. El anècdota fou suficient perquè els Bertoleoni
consideressin provada la seva sobirania. Carlo Alberto confirmaria el
reconeixement, fins i tot per escrit, durant els seus següents viatges a
Sardenya.
Malgrat tot, el
microestat va haver de fer front a les pretensions dels successors de Carlo
Alberto, que desitjaven construir un far, i fer de l'illot propietat demanial. La
pressió va augmentar desprès de la proclamació del Regne d’Itàlia (1861), fins
que als anys ‘80 del segle XIX la meitat de l'illa era ja en mans de l'Estat
italià. En aquest context, a la mort de Paolo I (1886) s'obrí una petita
parèntesis republicana, en la qual els pocs habitants de l’illot es posaren
sota la protecció del Regne d'Itàlia. A partir de llavors els descendents del
Bertoleoni, davant de la impossibilitat de veure’s reconeguda la sobirania, van
reclamar la legitima propietat de l'illa, fins que al 1962 la construcció
d'unes instal·lacions militars, en part de la OTAN i en part de la Marina
Militar Italiana, van obligar els seus pocs habitants a abandonar-la. Avui Tavolara
no és un illot disputat, i els Bertoleoni han canviat els seus negocis. Ara no
són més comerciants i ramaders, sinó propietaris d'un dels dos restaurants de
l'illa, amb un nom que li assegura certament eclipsar la competència: ristorante
da Tonino, il Re di Tavolara.
 |
| Carlo I Bertoleoni amb la familia. És la foto que estaria exposada a Buckingham Palace |
Què hi ha de veritat
en aquesta història? No existeix cap prova del fet que els Bertoleoni hagin
estat reconeguts com a sobirans, l’únic que és cert és que han estat
propietaris de Tavolara. Segons els que n'han reconstruït la història –un
periodista i un dels descendents de la família reial– tota la documentació, que
asseguren d'haver vist, hauria desaparegut durant el règim feixista. En realitat,
Tavolara en la documentació oficial no figurava entre les possessions del Regne
de Sardenya, un buit legal que ha donat pas a aquest reialme lil·liputenc,
reconegut en passat per la International Micropatrology Society (associació
existida entre els anys setanta i vuitanta del segle XX). Hi han altres
atestacions de l'existència d'aquest regne. En la Enciclopedia Universal
Ilustrada Europeo-Americana (vol. LIX, Espasa-Calpe, Madrid, 1928, p. 955), l'entrada Tavolara explica l'historia del petit estat (que anomena
Tavolazzo), i del seu reconeixement per part del rei de Sardenya. Un fet que
recorda molt el famós conte de Jorge Luís Borges (1899-1986) Tlön, Uqbar
Orbius Tertius, en el qual un país misteriós existia únicament en una
versió apòcrifa de la Encyclopedia Brittanica. De fet, a una verifica a
altres enciclopèdies, Tavolara no existeix. A més a més, segons un dels últimes
descendents de la família “reial”, una ulterior prova de la seva existència és
el reconeixement implícit per part britànica. L’any 1896 viatjava pel
Mediterrani l'HMS Vulcan, que va fer etapa a l'illot. En aquella
ocasió el capità del vaixell hauria ofert un dinar a la família reial, de la
qual una foto estaria exposada a Buckingham Palace. Però, en el cas de Tavolara,
el condicional és obligatori, i el petit reialme avui existeix només entre les
taules del millor restaurant de l’illa.
***
Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialitzat en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.
