Sardenya, Sitges, Malvasia i ginquetes

La vida a Catalunya, per un sard, reserva sorpreses. La toponímia parla de les connexions entre l'illa i el "continent", amb llocs que sonen tan familiars com Empúries. No crec sigui un cas que, en la meitat nord de l'illa de Sardenya, existia un lloc dit Ampurias, antic centre habitat desaparegut a principis de la Edat Mitjana, i des del qual prenia el nom la homònima diòcesi. I naturalment, per un alguerès, és motiu de continu estupor veure localitats com Platja s'Alguer o Port Alguer. Òbviament, no és només la toponímia que deixa veure la relació entre aquests dos llocs del Mediterrani occidental. Al llarg de la història, una gran quantitat de coses han passat del continent a l'illa, i de l'illa al continent. Una vegada, he escrit que Sardenya, a finals del segle XIX, era vista pels catalans com un cofre: era un escriny que havia protegit uns elements que, durant aquell segle, els intel·lectuals de la Renaixença havien considerat com elements típics de la cultura i de la identitat del país (2013, 2014). En són un exemple les institucions abolides amb els Decrets de Nova Planta, -que fins al 1847 van romandre en vigor en el Regne de Sardenya-, la llengua catalana de l'Alguer o el Senyal del Judici / Cant de la Sibil·la. Eduard Toda, el "descobridor"  de l'Alguer, crec que compartiria aqueixa opinió.  

Fa pocs, la última sorpresa: Sitges i la Malvasia. Aquest tipus de vi és ben comú a Sardenya, molt apreciat pels tants turistes itàlics que freqüenten l'illa. Sec, dolç i blanc, és ben indicat per acompanyar  els postres sards, en els quals abunden les ametlles, les panses, els fruits secs, el formatge i la recuita. Personalment, crec que una bona seada (o sebada) -una mena de empanadilla farcida de recuita, formatge i llimó, fregida i servida amb mel o sucre- no es pot menjar sense una copa de Malvasia.

Monembasia/Monemvasia/Malvasia, F. de Witt, Amsterdam 1680

El nom d'aqueix vi no és ni sard ni català, és grec. Monemvasia o Monembasia era una localitat grega des d'on els venecians compraven el vi dolç del Mediterrani oriental, que després comercialitzaven a Europa. D'aquí vindria el nom del raïm, implantat a Pulla i Toscana, i arribat també a Sardenya. Naturalment, toscans, pullesos i sards som convençuts de que la Malvasia sigui un producte originari de les nostres terres. I no. Fa poc he començat a treballar als Museus de Sitges (bé, avui els historiadors ens hem de buscar la vida com puguem, la cultura no és una activitat econòmicament valorada), i amb gran sorpresa he sentit parlar de Malvasia (que té un gust més aromàtic respecte a la sarda) i del seu comerç tan important per la ciutat. La personal fixació amb tot el que connecta el litoral oriental de la Península Ibèrica amb Sardenya no podia fer-me passar per dalt un detall tant important. I, curiosament, la malvasia és un producte típic de dues localitats sardes: Oristany i Bosa.

Bosa

 Ambdues en la costa occidental de l’illa, eren "ciutats reials", com la Barceloneta de Sardenya, però gaudien de menys privilegis, sobretot pel que fa els comerços. Bosa antigament era un assentament romà, un dels principals en aquesta part d'illa, un important port fluvial des del qual s'exportaven els productes de la ramaderia. En època medieval caigué en les mans dels Malaspina, un llinatge aristocràtic de Toscana, però, amb la llarga i complexa conquesta de l'illa per part de la Corona d'Aragó, va perdre progressivament la seva importància. Un cop ultimada la conquesta, Bosa seria una de les set ciutats reials de Sardenya, i la seva importància comercial quedaria en l'elaboració de pells i, naturalment, en la producció de malvasia. 

Campanar de la Catedral de Oristany

Oristany era una ciutat al bord d'una llacuna, en una zona poblada des de l'antiguitat. De fet, es troba en una zona on els fenicis havien edificat un dels principals centres (Tharros, on avui es poden visitar les ruïnes fenícies i romanes, i Othoca, l'actual Santa Justa), com a demostrar la importància d'aquesta part d'illa. Zona ideal per la cerealicultura i la pesca, la ciutat, probablement fundada en període bizantí, es va convertir en 1070 en la capital del Jutjat d'Arborea, el més important dels quatre regnes (giuigados, en sard) entre els quals estava dividida l'illa. Quan els catalans començaren la conquesta de l'illa, la ciutat fou el centre de la resistència dels sards, tot i que els judikes de Arborea eren de la aristocràcia catalana.

Bosa i Oristany, dues ciutats de la costa occidental que miren a Catalunya, i on es produeix la malvasia. I tots centres dedicats al comerç, sovint no massa legal. Segons estudis recents, sembla que una qualitat molt similar de raïm era cultivada a Sardenya al voltant de l’any 1000 ac. Com per la garnatxa – anomenada cannonau en sard – durant recents  excavacions arqueològiques, s'han trobat unes llavors que demostrarien com aquests tipus de vinyes eren ja presents a Sardenya als temps de la civilització nuràgica.

Ginquetes de Sitges

Vi, tradicions marineres, la llum, són moltes les coes que connecten Sitges a la costa occidental sarda. Naturalment, de tots els elements de continuïtat que he trobat, no m'esperava de veure les ginquetes. Els típics còdols que cobreixen els carrers de l'Alguer, i que han provocat escandaloses i perilloses caigudes a  més d'una turista amb tacons, es troben també a Sitges. Segons Sebastià Giménez, Col·lega, guia i historiador local que coneix tots els secrets de la ciutat, abans els carreres de Sitges tenien la pavimentació feta amb aqueixes pedres rodones. Com aquells de l'Alguer, només que a Sitges es van substituir, probablement per evitar caigudes. I mira que els algueresos anem tan orgullosos de les nostres ginquetes, i resulta que fem parella, com per moltes altres coses,  amb una ciutat del Garraf.

La processó de San Bartomeu, de Felip Massó. Les ginquetes sónben visible

s

Referències:

M. A. Farinelli (2013), Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega entre nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.

M. A. Farinelli (2014), Història de l'Alguer, Llibres de l'Ìndex, Barcelona.

AA. VV. (2014), <<Earliest evidence of a primitive cultivar of  Vitis vinífera L. during the Bronze Age in Sardinia (Italy)>>, Vegetarian History and Archeobotany.

9N: la mirada d’un alguerès a Barcelona

Omnium cultural de l'Alguer en support al 9N

Diumenge, una matinada tranquil·la. El centre de la ciutat pareix que se desperta amb normalitat: silenci i pau, com sol passar les matinades del cap de setmana, quan els barcelonins descansen desprès dels dies passats a treballar, i els turistes encara dormen, intentant recuperar-se de la embriagadura de la nit passada. Però no és un diumenge normal, perquè, de tant en tant, passejant per la ciutat es veuen cues. Són els catalans que van a votar, o forsis seria millor dir que demostren la seva voluntat de votar. Perquè en realitat, a causa de la miopia política que ha impedit tot diàleg, aquest no és un referèndum de veritat. Anunciat fa casi un any pel President de la Generalitat, Artur Mas, ignorat pel Govern de Madrid fins fa poc, ha estat finalment prohibit. Llavors els partits que van adherir al “pacte pel dret a decidir” -un acord entre les forces polítiques per realitzar el referèndum- van optar per una mobilització. En poques paraules, van decidir fer igualment la consulta, sense acceptar la sentència amb la qual el Tribunal Constitucional espanyol la declarava il·legal.

No obstant tot això, i malgrat el fet que sigui un dels primers diumenges plujosos i freds de la temporada, les cues són freqüents i llargues. Entre la gent que espera predominen les cares festoses i emocionades, i un gran ordre (aquí sí que saben respectar una cua, no com al bel paese). Els catalans mos han acostumats, últimament, a unes mobilitzacions molt ben organitzades, on tot és ben programat, i forsis aqueixa és la més important: fer un referèndum quan l’Estat ho ha prohibit. Un gest altament simbòlic, en el qual han participat en molts. Només algunes dades: casi 2, 25 milions de persones han votat, mentre en 40 mil van treballar com a voluntaris en la maquina organitzativa. Ahir no era un dia de manifestacions, marxes o declaracions incendiàries –no és aqueix l’estil adoptat pels catalans– sinó de fer cua, esperar i votar. Un acte “amb seny”, com els catalans saben fer, que és una demostració a l’hora de voluntat ferma i capacitat organitzativa. I també un acte de desobediència civil.

No tots, però, estan d’acord amb l’acte del 9N (així és conegut el dia de la votació, degut a la mania que ananquí tenen pels acrònims). D’entrada, una minoria dels que són contraris a la independència han votat, per diverses raons. La majoria no volen fer augmentar el nombre de participants –un fet que faria augmentar la credibilitat del referèndum– altres consideren que falten les garanties democràtiques. Aquests últims, en particular, voldrien que tots els ciutadans espanyols votessin, no només els catalans. Hi és també però qui, a favor de la independència, no vota perquè pensa que el referèndum, desprès de la prohibició del Tribunal Constitucional, és simbòlic, i voldria fer-ne un de veritat. Dels que són anats a votar, un 80,72% han optat pel sí-sí, és a dir independència plena; un 10,11% pel sí-no; i només un 4,55% pel no-no, o sigui a favor de mantenir la situació actual. Definitivament, tantes són les opinions i les mirades sobre aquesta diada que, en tot cas, és històrica. I tantes són les incògnites de l’endemà.

Entre tots els matisos d’aquesta jornada, és innegable que els ulls de molts estan posats ananquí. Ulls que no són només aquells dels catalans o dels espanyols. No és estrany, en una jornada com aqueixa, veure una bandera sarda pels carrers de la ciutat. Ja en altres ocasions, com les consultes populars per la independència de 2009-2010 o el darrer 11 de setembre, els moviments independentistes arreu d’Europa es van comprometre a col·laborar amb els catalans, sobretot enviant observadors internacionals. Mentre ahir, i avui, molts dels moviments sobiranistes, nacionalistes o independentistes d’Europa –escolliu vosaltres la faceta que vos agrada més– miren a cap a Catalunya.

Jo, com alguerès a Barcelona, no puc evitar de pensar al meu lloc d’origen. Un fet que destaca és com des de l’Alguer són arribades diverses demostracions de solidaritat, a diferència del que havia passat quan els catalans lluitaven contra la dictadura franquista en los anys 60. Alhora, qui feia cultura catalana a l’Alguer unia passió per la llengua amb nostàlgia per aquella Itàlia monàrquica i feixista que havia acabat en 1946, gràcies just a un referèndum. Només Antoni Simon Mossa –arquitecte i intel·lectual cabdal per l’independentisme sard– era en grau de conjugar defensa de l’alguerès, emancipació nacional i antifeixisme. Desprès d’ell vindria el grup en el qual militava Rafael Caria, que unia autodeterminació, anticolonialisme i canvi social. Avui la situació és completament capgirada: no tenim a l’Alguer un intel·lectual que pugui equiparar Simon Mossa o el mateix Caria, però les mostres de solidaritat són estades abundants i generoses. I com historiador, a més que alguerès, no puc no pensar a quines conseqüències tindrà la votació catalana en el Mediterrani occidental. Aquí abunden els moviments que, amb sana enveja, miren a Catalunya, encara que no arriben a la força que, ahir, el catalanisme ha demostrat en els carrers. 

© Marcel A. Farinelli

Història de l'Alguer: una anteprima

El port de l'Alguer

Quan Josep Maria Orteu, que dirigeix l'editorial Llibres de l'Índex, em va proposar d'escriure calqui cosa que expliqués l'Alguer a un públic catalanoparlant, vaig exclamar "manco mal!". L'expressió, en català de l'Alguer, fa les funcions del "ja era hora" que s'utilitza en la versió continental d'aqueixa llengua, i s'empra per quan finalment algú te diu el que t'esperaves des de fa temps; o quan  calqui u fa una cosa que era temps que s'havia de fer. La mia reacció a la proposta era ben justificada. Com és possible que, en terres de parla catalana, hi hagi tant interès per aquesta petita ciutat mediterrània, i cap llibre que n'expliqui la història? I sobretot, cap que parlés de la fi del Regne de Sardenya com part de la Corona d'Aragó, i llavors de la lenta italianització de la societat sarda durant els segles XVII-XX. Història de l'Alguer és la resposta a aquestes mancances. Escrita i pensada per un alguerès, doctor en història per una universitat catalana (UPF), dos fets que no són gens comuns i faltarien per si sols a convèncer de la novetat i importància d'aqueix treball. I perdoneu si parlo de mi mateix però -parafrasejant Fuster quan parlava de política- certes coses o te les dius tu o no te les diuen. Últimament era jo el que, en periòdics de l'Alguer o "continentals" escrivia de cultura algueresa i donava a conèixer fets i esdeveniments lligats a la Barceloneta sarda i, sincerament, me só cansat de fer-ho completament gratis (sí, la cultura en aqueixos temps no paga). I com que encara ningú m'ha substituït, em toca ressenyar-me a mi mateix. Una circumstància en la qual, creieu-me, no me trobo tan còmode!

Era necessari un altre llibre sobre l'Alguer?

Sobre l'Alguer s'ha publicat força, sobretot sobre la llengua i el misteri de la persistència d'un català arcaic, mesclat amb el sard l'italià. O, encara, sobre moments puntuals de la edat mitjana (la conquesta catalana), aspectes de la societat (la església al segle XVI) o alguns dels anomenats catalanistes algueresos (Ramon Clavellet o el grup conegut com La Palmavera). Però, sense ne treure cap mèrit a aqueixes publicacions, se tracta d'escrits que, més enllà de calqui especialista, ningú se posaria a llegir. I en tot cas, aqueixes obres no donen, a un lector que no té que ésser acostumat al llenguatge acadèmic, una idea de la evolució històrica d'aquesta comunitat catalanoparlant. Són estudis de gran importància, que però no arriben a un gran públic. Història de l'Alguer és tot el contrari, un text de divulgació adreçat sigui al turista que ne vol saber més de la ciutat que acaba de visitar (o visitarà), sigui a l'especialista que necessita entendre com la complexitat cultural ha sobreviscut a tres segles de separació des de la nostre mare, Catalunya (segons els versos del més famós dels renaixents algueresos: Ramon Clavellet). 

 

El llibre és un resum de la història de la ciutat, des del principi. No és, però, una síntesi equilibrada, ja que la major part de l'obra és dedicada als darrers tres segles, i això no és cap casualitat. Per primera cosa, aquesta és la part que de manco se coneixiva, i la més important per comprendre el que succeeix avui a l'Alguer. Crec que si en el món contemporani l'historiador te una funció social, és aquella d'explicar com és que sem arribats a la situació en la qual vivim, com és que el passat influeix en el present. I escrivint aqueix llibre, he tengut ben al cap aquest objectiu. El segon motiu que m'ha portat a dedicar més pàgines a los darreres segles, és que el llibre és una petita part de la mia tesis doctoral: Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX). Durant casi cinc anys me só dedicat a entendre i explicar com és que aqueixes dues illes –la primera un territori de la Corona d'Aragó i la segona vinculada a la República de Gènova– han acabat fent part d'Itàlia i de França. Doncs, el text que he publicat al maig de 2014 és un extret, sense notes i escrit amb un estil divulgador, d'aquesta tesi, en la qual l'Alguer funcionava com un estudi de cas: la ciutat de l'arxipèlag en la qual més es podia notar la estratificació de diverses cultures, en particular aquella catalana i sarda. És un llibre que reconta la resiliència de la “catalanitat”, el seu hibridar-se amb altres influències lingüístiques i culturals, i que intenta donar una imatge de conjunt d'aquest estrany i tant representatiu indret del mediterrani occidental.

Tot i així, diu molt també de Sardenya. Un de los errors que s'ha fet en la anàlisi de l'Alguer, és no considerar el context sard (i italià). Llavors llegir aqueix llibre és fer un viatge en una petita ciutat de la costa sarda, i també és endinsar-se en la llarga, densa i extremadament interessat història de la segona illa del Mediterrani. Un regne perdut de la Corona d'Aragó, que dona el títol reial a la Casa de Savoia, del qual s'originarà el Regne d'Itàlia: és el Regne de Sardenya que conquista tots els altres estats italians en 1859-1861.

El Regne de Sardenya  en un mapa estadunidenc de 1854

 Un regne que te el seu nacionalisme romàntic, amb historiadors com Giuseppe Manno, de l'Alguer, que reconta la història d'un poble que va resistir a una sèrie sense fi d'invasions: fenicis, púnics, romans, vàndals, àrabs, genovesos, pisans i, per últims els catalans. Aquests, per Manno, eren la causa de tots els mals de l'Illa, dels quals només els Savoia podien rescatar-la. Com si el destí de Sardenya fos ésser el bressol d'Itàlia, i els sards casi els primers italians. Una teoria que, gràcies també al retrobament d'unes cartes que comprovaven aquesta "italianitat" de l'Illa, fou molt popular durant el Risorgimento. Un únic inconvenient: els documents eren uns falsos, i el mateix falsari resultava l’únic capaç d’interpretar-les. Aquestes vicissituds ens ensenyen com la manera en la qual s'ha explicat la història ha tengut un gran pes en la evolució de l'Alguer: si els sards resistien heroicament, els algueresos representaven la traïció i la petjada dels malèfics catalans. Llavors, la cultura sarda es podia conjugar amb aquella italiana, la catalana de l'Alguer no, era una deixalla del passat.

Aquest element és important, perquè funciona com una constant de la successiva evolució de la comunitat catalanoparlant. El feixisme, que a Sardenya té un color tant peculiar que se pot definir sardofeixisme, continuarà en aquesta línia, posant en marxa el més important intent de italianització del territori. Durant els casi vint anys de règim (1922-1943) la propaganda, l'escola i sobretot la colonització interna intentaren cancel·lar el passat català.

Fertilia, en una postal dels anys cinquanta

Fertilia, la ciutat que sorgeix a l'altra banda del Golf de l'Alguer, és allà per recordar-ho (encara que ningú fins avui se n'hagi adonat). Un temptatiu que, en part, fracassa, ja que la herència catalana, entre alts i baixos, continua a donar voltes i a caracteritzar alguns aspectes de la història ciutadana fins als nostres dies. Probablement és aqueixa la part més interessant del text, en la qual s'explica com els catalanistes algueresos de los anys cinquanta i seixanta, tot i fent cultura en català, no eren gens propensos a condemnar el règim franquista. Tot al contrari, eren expressió d'aquells ambients que, a tot Itàlia, miraven amb nostàlgia la Espanya franquista i monàrquica, en la qual veien un reflex del que havia estat la Itàlia de Mussolini i dels Savoia. Només els anys setanta portaran a un canvi generacional, amb personatges que, com Rafael Caria, unien defensa de la llengua, solidaritat antifranquista i compromís social, tot amanit amb l'aspiració a la independència de l'Illa.

Història de l'Alguer és el text que, per primer, entra en aquest arguments, i intenta explicar la transformació d'una ciutat del Regne de Sardenya, en una minoria lingüística dins de la Regió Autònoma de Sardenya, a la perifèria de la República Italiana. És un primer pas en aqueixa direcció, i no tenc problemes en admetre que molts dels punts que la narració toca mereixen ser ampliats, i de fet espero que aquest llibre sigui, més enllà d'una bona excusa pes passar unes hores al sofà llegint, un estímul per quants vulguin aprofundir la història de l'Alguer, i naturalment aquella de la seva relació amb les terres de parla catalana a l'edat contemporània.  Un camí que, des de l'Alguer, tot just comencem a recórrer ara. a l'edat contemporània

Història de l'Alguer

L'Alguer avui és un dels indrets turístics més populars de tot Sardenya, i una de les escasses ciutats costaneres que poden vantar d'haver estat fundades al llarg de la edat mitjana. L'illa ha estat caracteritzada per una relació complexa entre els seus habitants i el mar, i la majoria d'ells han preferit viure en les muntanyes de l'interior. Les causes d'aquesta situació són, encara avui, motiu de debat, però es poden indicar dos factors principals: els aiguamolls – que han transformat les planes costaneres en una de les regions mediterrànies més afectades pel paludisme – i les invasions. Un fet és cert: gairebé des del I mil·lenni aC, en els litorals sards van sorgir diverses ciutats portuàries, fundades, però, per actors externs, i no pas per iniciativa dels sards. L'Alguer fou una d'aquestes ciutats, i avui és la única minoria catalanoparlant existent a tot l'Estat Italià. 

El paper que el territori alguerès ha jugat al llarg de la història – és a dir aquell de punt de connexió amb “el continent” – està estrictament lligat a la geografia que caracteritza els paratges on es troba la ciutat, com també depèn de la posició geogràfica de la mateixa Illa de Sardenya. Primer de tot, l'Alguer sorgeix a prop d'aquell que és encara avui considerat el millor port natural de tot el Mediterrani occidental: Port del Comte. En segon lloc Sardenya, amb Còrsega, formen un arxipèlag que ocupa la part central de la meitat occidental del mare nostrum, una plataforma entre Europa i Àfrica, Itàlia i Espanya. Les dues illes, a les quals es pot afegir Sicília, representen una base indispensable per la navegació entre Provença i Tunísia, o per un enllaç marítim entre la península ibèrica i aquella Italiana. Per aquestes raons, Sardenya fou una terra molt disputada. Les potències marineres que, al llarg de la història, van lluitar per controlar aquesta mar, s'involucraren en unes guerres en les quals, per quant cruentes, no es perseguia el control de tot el territori, sinó només d'algunes regions costaneres. Aqueix és el context en el qual va néixer l'Alguer catalana, i aquest llibre explica per què la ciutat, avui, és coneguda com la «Barceloneta de Sardenya».

Aquella volta que Juan Carlos havia de visitar l'Alguer

Era l'any 1993. Itàlia es veia sacsejada per un terratrèmol judiciari, passat a la història com “mans netes”, que va destapar tot un sistema de corruptela en el qual estaven ficats polítics i empresaris. Tot just l'any abans Cosa Nostra havia obert foc directament en contra de les institucions de l'Estat i del patrimoni artístic italià, amb una campanya terrorista com mai s'havia vist al país. En aquells anys Itàlia trontollava, la Lliga Nord prenia força, els nostàlgics del feixisme començaven a ser considerats una força presentable, mentre Silvio Berlusconi estava a punt de començar la sua carrera com a polític.

Eren les conseqüències del final de la guerra freda, i durant aquesta etapa el President de la República era un sard, el segon en tota l'historia de la Itàlia republicana: Francesco Cossiga (1928-2010). Originari de Sàsser, però provinent d'una família amb ancestres a Còrsega (Cossiga deriva de Corsica), ha estat un dels representants més controvertits de la Democràcia Cristiana, amb una actitud conservadora i un poc autoritària. L'any 1977, quan los estudiants universitaris de Bolonya havien ocupat la facultat, va enviar directament els tancs, una decisió que li va fer guanyar l'epítet de Kossiga. Poc desprès de deixar el càrrec de President en 1992, va decidir que el seu gran amic Juan Carlos es mereixia la ciutadania honorària de l'Alguer. En el fons, la ciutat catalana de Sardenya era la més “hispànica” de tot Itàlia.

El Municipi de l'Alguer era llavors guiat per la mateixa DC en la qual militava Cossiga, i no és menester de dir com el Síndic d'aquell moment, Pino Giorico, va seguir els consells del baró democratacristià del nord Sardenya. Però, les investigacions en matèria de corrupció política que se feien en tot Itàlia van arribar fins a l'Alguer, i Giorico – empresari de la construcció i propietari de l'Hotel Carlos V – va haver de deixar el càrrec. També la classe política algueresa de llavors, de tots els colors, es va veure esquitxada. El Vice-Síndic, Franco Serio, va agafar la guia de la ciutat, i li va tocar la tasca de fer realitat la idea d'atorgar la ciutadania honoraria al rei espanyol. Una tasca no fàcil, pel moment històric i perquè a l'Alguer no tots estaven d'acord.

Francesco Cossiga, President de la República Italiana entre 1985-1992

Es tractava de convidar el monarca a Sardenya, un fet que implicava engalonar la ciutat com calia. De fet, la carretera litoral que uneix Fertilia a l'Alguer, que el Borbó havia de travessar en cotxe desprès d'haver baixat de l'avió, era tot un desastre. Poc i mal asfaltada, en gran part sense ni tan sols les voreres. En poc temps, tot el recorregut es va transformar en un bonic passeig, amb palmeres i flors, com mai l'havien vist els algueresos. Ho se perquè la processó reial havia de passar davant de casa mia, un lloc on normalment llavors no passava ni manco el servei de neteja. Per aquella ocasió, havien aparegut fins i tot uns banys públics. Eren unes casetes que se trobaven per tot el recorregut que Juan Carlos havia de fer, mentre altres estaven a dins de la ciutat. Amb portes autonòmiques, se netejaven soles i fins i tot parlaven. Jo era poc menys que un adolescent, però aquells banys públics van ser la cosa que més va impactar d'aquella vicissitud.

Al Municipi de l'Alguer, però, no tots eren d'acord. Hi era qui pensava poc oportú fer ciutadà honorari el rei espanyol: no era coherent amb la defensa de les arrels catalanes de la ciutat. A més, los consellers (regidors) d'esquerra no volien fer un homenatge a aquell que consideraven un rei entronitzat per Franco. Pensem que l'any 1975, quan el règim franquista va formular les ultimes condemnes a mort de la seva història, entre l'allau de protestes que va rebre també hi era aquella del Municipi alguerès. El problema era que no es podia donar la ciutadania honoraria a un cap d'estat sense unanimitat, per qüestions de protocol. A més, això podia provocar una crisi dins del govern de la ciutat i calqui problema diplomàtic, tot i que molt secundari.  Al final, el que llavors feia les funcions de Síndic va decidir ajornar el ple en que s'havia de discutir la qüestió de la ciutadania honorària. I al final, la discussió no es va tenir mai. Van quedar l'asfalt i el ciment, mentre els banys van tenir una vida molt curta. A finals de l'estiu de 1993, la falta de manutenció i les ganes de vandalisme ja los havien convertit en runes. Almenys en el meu quarter, aquell de Maria Pia, el record de Juan Carlos i de la seva mai realitzada visita està associat a aquesta imatge dels lavabos públics que, poc a poc, anaven caient a trossos.

© Marcel A. Farinelli

Nou síndic a l'Alguer

Aqueix matí l'Alguer s'ha despertat amb un nou síndic: Mario Bruno. Finalment la crisi començada ja fa casi un any, quan Stefano Lubrano va plegar per l'impossibilitat de governar al ciutat, arriba a la seva conclusió. En aquests darrers mesos el consistori ha estat dirigit per un funcionari de la Regió Autònoma de Sardenya, ara, a les portes de l'estiu – el període de màxima afluència turística – s'estrena una nova direcció. Bruno és un militant històric del centre-esquerra local, membre del Partit Democràtic fins fa poc, ha estat diputat a la assemblea regional. En altres paraules, és un home amb una certa experiència en la política sarda. Per molts anys en la cúpula del PD alguerès, arran de la polèmica amb un altre membre del partit, Enrico Daga, Bruno va sortir de la formació. El seu rival, al contrari, ha resultat el candidat oficial del PD, vençut al primer torn (25 de maig).

Llavors Bruno, ara fora del PD, ha obtingut el recolzament de formacions hereves de la Democràcia Cristiana – el partit que ha governat Itàlia per més de cinquanta anys – de representats de l'esquerra post-comunista, a més d'una llista cívica amb el seu nom. Amb aquesta coalició heterogènia, Bruno va passar el primer torn de les eleccions municipals, i ahir, quan la partida era només amb Maria Grazia Salaris, del centre-dreta, ha guanyat amb 56,78% dels vots. Respecte al darrer batlle elegit, que era una “home nou” de política local, a dirigir la ciutat torna un polític ben navegat.

El problema, però, està en l'abstencionisme dels algueresos, que s'ha disparat. Si al primer torn havien votat el 63,91% dels electors, al segon torn ho va fer només un 45,61%: Més de la meitat dels algueresos no es reconeix en el nou síndic. La desafecció a la política, encara un altre cop, sembla marcar el panorama ciutadà, un fet que no permet a Bruno de considerar-se un triomfador. Respecte as últims síndics, elegits amb una important majoria popular al voltant dels 13.000 vots, el nou batlle alguerès en vanta menys de 10.000. La sagnia dels votants, però, no depèn exclusivament de la pèrdua de confiança de la ciutadania en la política. Les divisió en el centre-esquerra alguerès, que ha presentat dos diversos candidats, ha marcat les eleccions, així i com la presència del moviment de Beppe Grillo, que ha tret al primer torn un bon resultat (13,37%). Ambdues aquestes forces no s'han pronunciat ni a favor de Bruno ni de la candidatura del centre-dreta, aquella de Maria Grazia Salaris, afavorint l'escassa afluència.

El nou síndic te diversos reptes. A part de recuperar la confiança dels ciutadans en unes institucions que no passen per un òptim moment, l'estiu està per començar. Això, en una ciutat que viu del turisme com l'Alguer, significa que poc ha estat planificat per rebre l'allau de turistes que visitaran la Ribera del Corall en els propers mesos. Només per posar un exemple, una assignatura pendent és organitzar racionalment la neteja de la ciutat i les àrees verdes, ja que en els darreres mesos han estat grups de voluntaris a ocupar-se d'aquesta qüestió. La falta d'una direcció municipal durant casi un any ha creat aquests tipus de problemes, ajornant contínuament tasques pendents.

Molts es demanaran que podrà fer la nova administració per la llengua. Els mitjans catalans defineixen Bruno com catalanoparlant, i confien que aquesta circumstància sigui suficient per poder esperar en una actitud positiva cap a la promoció del català de l'Alguer. Malauradament, la cosa no és així tan fàcil, perquè més enllà del bon coneixement de l'alguerès per part de Bruno, la qüestió lingüística no és el tema principal dels polítics de la Barceloneta de Sardenya. La ciutat viu una difícil situació econòmica, el Municipi pateix una falta de recursos financers que és gairebé crònica, i, en tals circumstàncies, és fàcil criticar tota iniciativa lingüística com una innecessària utilització de diners públics. Més enllà de continuar a mantenir una òptima relació amb l'Espai Llull, doncs, i de recolzar les iniciatives que posen en contacte l'Alguer amb la resta de la comunitat catalanoparlant, encara no es veu una visió més amplia i profunda del rol que ha de tenir el llaç amb la “banda de ponent” de la ciutat catalanoparlant sarda. Però, Mario Bruno ens pot meravellar, en el fons només és al començament del seu mandat. 

 

© Marcel A. Farinelli