13 de març 2015

Sardenya, Sitges, Malvasia i ginquetes


La vida a Catalunya, per un sard, reserva sorpreses. La toponímia parla de les connexions entre l'illa i el "continent", amb llocs que sonen tan familiars com Empúries. No crec sigui un cas que, en la meitat nord de l'illa de Sardenya, existia un lloc dit Ampurias, antic centre habitat desaparegut a principis de la Edat Mitjana, i des del qual prenia el nom la homònima diòcesi. I naturalment, per un alguerès, és motiu de continu estupor veure localitats com Platja s'Alguer o Port Alguer. Òbviament, no és només la toponímia que deixa veure la relació entre aquests dos llocs del Mediterrani occidental. Al llarg de la història, una gran quantitat de coses han passat del continent a l'illa, i de l'illa al continent. Una vegada, he escrit que Sardenya, a finals del segle XIX, era vista pels catalans com un cofre: era un escriny que havia protegit uns elements que, durant aquell segle, els intel·lectuals de la Renaixença havien considerat com elements típics de la cultura i de la identitat del país (2013, 2014). En són un exemple les institucions abolides amb els Decrets de Nova Planta, -que fins al 1847 van romandre en vigor en el Regne de Sardenya-, la llengua catalana de l'Alguer o el Senyal del Judici / Cant de la Sibil·la. Eduard Toda, el "descobridor"  de l'Alguer, crec que compartiria aqueixa opinió.  

Fa pocs, la última sorpresa: Sitges i la Malvasia. Aquest tipus de vi és ben comú a Sardenya, molt apreciat pels tants turistes itàlics que freqüenten l'illa. Sec, dolç i blanc, és ben indicat per acompanyar  els postres sards, en els quals abunden les ametlles, les panses, els fruits secs, el formatge i la recuita. Personalment, crec que una bona seada (o sebada) -una mena de empanadilla farcida de recuita, formatge i llimó, fregida i servida amb mel o sucre- no es pot menjar sense una copa de Malvasia.
Monembasia/Monemvasia/Malvasia, F. de Witt, Amsterdam 1680
El nom d'aqueix vi no és ni sard ni català, és grec. Monemvasia o Monembasia era una localitat grega des d'on els venecians compraven el vi dolç del Mediterrani oriental, que després comercialitzaven a Europa. D'aquí vindria el nom del raïm, implantat a Pulla i Toscana, i arribat també a Sardenya. Naturalment, toscans, pullesos i sards som convençuts de que la Malvasia sigui un producte originari de les nostres terres. I no. Fa poc he començat a treballar als Museus de Sitges (bé, avui els historiadors ens hem de buscar la vida com puguem, la cultura no és una activitat econòmicament valorada), i amb gran sorpresa he sentit parlar de Malvasia (que té un gust més aromàtic respecte a la sarda) i del seu comerç tan important per la ciutat. La personal fixació amb tot el que connecta el litoral oriental de la Península Ibèrica amb Sardenya no podia fer-me passar per dalt un detall tant important. I, curiosament, la malvasia és un producte típic de dues localitats sardes: Oristany i Bosa.

Bosa
 Ambdues en la costa occidental de l’illa, eren "ciutats reials", com la Barceloneta de Sardenya, però gaudien de menys privilegis, sobretot pel que fa els comerços. Bosa antigament era un assentament romà, un dels principals en aquesta part d'illa, un important port fluvial des del qual s'exportaven els productes de la ramaderia. En època medieval caigué en les mans dels Malaspina, un llinatge aristocràtic de Toscana, però, amb la llarga i complexa conquesta de l'illa per part de la Corona d'Aragó, va perdre progressivament la seva importància. Un cop ultimada la conquesta, Bosa seria una de les set ciutats reials de Sardenya, i la seva importància comercial quedaria en l'elaboració de pells i, naturalment, en la producció de malvasia. 

Campanar de la Catedral de Oristany
Oristany era una ciutat al bord d'una llacuna, en una zona poblada des de l'antiguitat. De fet, es troba en una zona on els fenicis havien edificat un dels principals centres (Tharros, on avui es poden visitar les ruïnes fenícies i romanes, i Othoca, l'actual Santa Justa), com a demostrar la importància d'aquesta part d'illa. Zona ideal per la cerealicultura i la pesca, la ciutat, probablement fundada en període bizantí, es va convertir en 1070 en la capital del Jutjat d'Arborea, el més important dels quatre regnes (giuigados, en sard) entre els quals estava dividida l'illa. Quan els catalans començaren la conquesta de l'illa, la ciutat fou el centre de la resistència dels sards, tot i que els judikes de Arborea eren de la aristocràcia catalana.

Bosa i Oristany, dues ciutats de la costa occidental que miren a Catalunya, i on es produeix la malvasia. I tots centres dedicats al comerç, sovint no massa legal. Segons estudis recents, sembla que una qualitat molt similar de raïm era cultivada a Sardenya al voltant de l’any 1000 ac. Com per la garnatxa – anomenada cannonau en sard – durant recents  excavacions arqueològiques, s'han trobat unes llavors que demostrarien com aquests tipus de vinyes eren ja presents a Sardenya als temps de la civilització nuràgica.

Ginquetes de Sitges
Vi, tradicions marineres, la llum, són moltes les coes que connecten Sitges a la costa occidental sarda. Naturalment, de tots els elements de continuïtat que he trobat, no m'esperava de veure les ginquetes. Els típics còdols que cobreixen els carrers de l'Alguer, i que han provocat escandaloses i perilloses caigudes a  més d'una turista amb tacons, es troben també a Sitges. Segons Sebastià Giménez, Col·lega, guia i historiador local que coneix tots els secrets de la ciutat, abans els carreres de Sitges tenien la pavimentació feta amb aqueixes pedres rodones. Com aquells de l'Alguer, només que a Sitges es van substituir, probablement per evitar caigudes. I mira que els algueresos anem tan orgullosos de les nostres ginquetes, i resulta que fem parella, com per moltes altres coses,  amb una ciutat del Garraf.
La processó de San Bartomeu, de Felip Massó. Les ginquetes sónben visibles




Referències:

M. A. Farinelli (2013), Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega entre nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.

M. A. Farinelli (2014), Història de l'Alguer, Llibres de l'Ìndex, Barcelona.

AA. VV. (2014), <<Earliest evidence of a primitive cultivar of  Vitis vinífera L. during the Bronze Age in Sardinia (Italy)>>, Vegetarian History and Archeobotany.

4 comentaris:

  1. Article molt interessant i que em recorda al meu treball de DEA, presentat ja fa uns anyets, sobre els campanars barrocs sorgits sota la influència del de Sant Antoni Abat de Vilanova i la Geltrú, de 1670, per arribar fins al de Sitges. En aquest repàs no vaig voler, o poder, oblidar alguns exemples que trobem a l'illa de Sardenya com el de la Catedral de San Nicola Bari a Sassari, un edifici refet al segle XVII en el que destaca el campanar octogonal de 1756. O el campanar de Nulvi, que va ser finalitzat l'any 1856.
    M'uneixo al teu bloc!! felicitats

    ResponElimina
  2. Molt interessant comentari, acabo d'aprendre unes quantes coses sobre la mia terra...l'eixamplement de la coneixença mai s'atura!

    ResponElimina
  3. Hi ha el llibre " Els vins de l'Arc Mediterrani" del valencià Joan C. Martin que parla dels origens de les diferents varietats de raïm i els seus origens, llàstima que no el tinc a mà en aquest moments, però deia que bona part de varietats les varen portar els almogabers de Grècia. Quant el tingui a mà ja miraré que diu dels origens de la Malvasia. El que si he lleguit que el vermentino també era conegut com a malvasia del Rosselló. Tambè el giró que és de la part d'Oristany n'hi ha una mica a Catalunya i força a Mallorca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, de fet la circulació dels vins a la Mediterrània és molt interessant, haurè de fer un cop d'ull a aquet llibre. També he sentit dir que el ví "Torbato" de l'Alguer seria una malvasia...però no ho sè amb certesa!

      Elimina