L’any 1831 moria Carles Fèlix (1765-1831), l’últim representant de la branca principal dels Savoia que va poder lluir del títol de Rei de Sardenya[1]. Reaccionari i, com els seus predecessors, contrari a les innovacions polítiques i socials que van comportar la Revolució Francesa i el període napoleònic, Carles Fèlix fou un monarca autoritari. El principi del seu regnat fou marcat per les repercussions de la revolta de Cadis de 1821, que es va propagar a Sicília, Nàpols i al Principat del Piemont, on es verificaren revoltes de caire liberal, mentre a l’Alguer la població s’amotinava, durant dos dies, contra la falta de queviures i la presumpta especulació d’alguns comerciants[2]. En aquell moment el rei es trobava lluny de Torí, on la família reial havia tornat desprès d’anys de forçada residencia a Sardenya, quan els exercits francesos ocupaven el Piemont. A fer front a la situació hi era el jove hereu, Carles Albert (1789-1849), exponent de la branca dels Savoia-Carignano, que en compte d’aixafar la revolta s’hi va sumar[3]. Quan Carles Felix va poder arribar a Torí, va desautoritzar-ne les decisions, desencadenant una dura repressió dels revoltats. Carles Albert, per posar remei a aquesta concessió al liberalisme i per no perdre el seu dret a la successió, fins i tot va haver de participar en la repressió de l’aixecament constitucionalista de Cadis, jurant que mai hauria concedit una constitució.
Malgrat aquest episodi, Carles Albert va prendre el poder l’any 1831, representant
un canvi dins del tradicionalisme reaccionari dels Savoia. En un primer moment,
i sense abandonar el conservadorisme típic de la casa reial, va voler reduir
aquella distancia que els seus predecessors havien mantingut cap als seu
súbdits, intentant forjar-se una reputació de monarca modern i popular. I va
començar aquest camí a Sardenya, l’any 1829, quan encara era un príncep
hereditari, visitant i explorant l’illa com mai els Savoia havien fet. Mentre Carles Fèlix fou obligat a residir a l’illa per no caure en les mans dels exercits
napoleònics, Carles Albert hi va anar voluntàriament, i la visitarà més cops
durant el seu regnat. Qui el va informar sobre la cultura i la història de
l’illa era el seu preceptor, l’alguerès Giuseppe Manno, fundador de la
historiografia sarda moderna, mentre entre els seus amfitrions hi eren Alberto
Ferrero della Marmora, oficial piemontès que havia passat una anys relegat a
Sardenya a causa de les seves simpaties liberals –el primer a estudiar-ne a fons
la geografia, els aspectes naturalístics i antropològics– i Vittorio Angius, un
religiós de simpaties liberals, reconegut historiador i escriptor sard.
Els tres eren expressió d’aquell moviment romàntic que, tant a Sardenya com
a la resta d’Europa continental, anava teixint un relat històric en el qual al
centre de l’interès hi era la nació. En aquest cas, en un clima molt llunyà de
les divagacions dels republicans propers a Giuseppe Mazzini i partidaris d’una
Itàlia unificada, la nació era Sardenya. Tot i que els Savoia regnaven sobre un
estat en gran part continental, l’illa era l’origen del poder monàrquic de la
casa, i des d’un punt de vista simbòlic era molt important. Era el bressol de
la dinastia, i de la nació. Una nació conservadora, monàrquica i liberal, no pas
el model revolucionari i republicà dels partidaris de la Itàlia unificada. Els
viatges de Carles Albert i la redacció del text que aquí presentem traduït per
primera vegada al català, eren part d’aquest clima cultural. El compromís dels
intel·lectuals, sards o sardofils, amb la construcció cultural d’aquesta nació
insular fou particularment intens entre 1825-1850, durant el qual es fixaren la
majoria dels elements històrics i culturals, considerats part fonamental de la
identitat sarda[4]. Amb el
procés d’unificació de la península, que te el seu moment àlgid entre 1848 i
1861, el context canviarà del tot, i el Regne de Sardina, per voluntat del seu
rei i del Parlamento, serà transformat en el Regne d’Itàlia, fent de l’illa una
part perifèrica, si bé amb una certa importància simbòlica, del nou estat.
Angius era una de les figures més prominents d’aquest nacionalisme
romàntic, que posava la Sardenya i el seu poble al centre de l’interès. Era
clergue regular de les Escoles Pies, la institució a la qual els Savoia, durant
la segona meitat del segle XVIII, havien confiat l’educació, abans en les mans
dels jesuïtes. Fou prefecte de les escoles a Càller i desprès a Sàsser, fins a
accedir a la plaça de bibliotecari de la Universitat de Càller, l’any 1837.
Durant els primers anys d’activitat com a ensenyant, es va guanyar les
simpaties de molts intel·lectuals, tant que a partir de l’any 1833 va
participar en un ambiciós projecte de l’Abat Goffredo Casalis, torinès. Aquest
estava redactant, amb l’ajuda de la Diputació Subalpina d’Història Pàtria
–institució fundada per Carles Albert l’any 1833– una obra enciclopèdica per
descriure tots els dominis dels Savoia. Angius, en un primer moment, fou la
persona encarregada de recollir i enviar les informacions a Casalis, però a partir
del 1837 serà Angius, que tenia accés privilegiat a la biblioteca
universitària, a redactar directament les entrades sobre Sardenya. La seva
obra, terminada l’any 1848, fou d’una dimensió i d’unes ambicions
impressionants, ja que pretenia descriure l’illa i els seus centre habitats amb
tots el detalls culturals, estadístics, històrics i econòmics. Només l’entrada
Sardenya, ocupava tres toms.
Al moment de la redacció de l’entrada dedicada a l’Alguer, Angius era qui
recollia les informacions, i l’autor oficial fou l’abat Casalis. Tal i com van
fer per les restes de centre habitats de l’illa, el tàndem Angius-Casalis va
dedicar moltes pàgines a l’Alguer. Llavors el centre habitat era la tercera de
les ciutats sardes, per dimensions, i representava un indret molt més important
respecte als postres dies. El contingut de les 37 pàgines de la versió original
representa una descripció minuciosa i detallada de l’Alguer i del seu
territori, amb moltes informacions sobre les activitats econòmiques, l’extensió
dels terrenys cultivats, els efectius dels cossos de seguretat, les condicions
de vida o l’estat en què es trobaven les escoles. Quan el text es va escriure,
el Regne de Sardenya encara estava regit per moltes institucions d’origen
catalana. Durant la guerra de successió l’illa va romandre en mans dels
Àustria, i tal i com va passar per Menorca sota el domini britànic, aquí no hi
va haver cap decret de nova planta. Només es van abolir algunes institucions en
el breu període en què, entre 1717 i el 1718, Sardenya fou reconquerida per Felip V, i els Savoia, a partir de 1720, anaren lentament buidant de contingut
moltes institucions d’origen catalana, sense però abolir-les. Llavors, l’Alguer
va seguir funcionant com si la Corona d’Aragó encara existís, fins que els
mateixos sards, l’any 1847, reuniren la Comissió Executiva del Parlament per
decidir abrogar les institucions pròpies del regne. D’aquesta manera volien
modernitzar la societat sarda, fent valdre aquí les reformes liberals que Carles
Albert havia aprovat, aquell mateix any, en el continent, i que no es podien aplicar
a Sardenya. L’any següent s’unificaven l’administració sarda amb aquella
piemontesa, i s’acabaven els darrers vestigis de les institucions
catalano-aragoneses[5].
L’interès del petit llibre que el lector te a les mans és també aquest:
comprovar com, en un racó del mediterrani, les conseqüències del fatídic 11 de
setembre de 1714 no van ser tan immediates com a Catalunya.
A banda d’això, el text ens presenta una reconstrucció de la història de la
ciutat, i una descripció d’algunes tradicions populars encara en ús a l’època,
a més de mencionar el caràcter diferent dels algueresos i els seus usos
lingüístics. Als ulls d’un lector català, es fa extremament interessant llegir
com, als anys ’30 del vuit-cents, l’Alguer era coneguda com una ciutat de
llengua i cultura catalanes, vestigi d’una dominació passada. No només la
llengua és diferent de la resta de Sardenya, sinó també es parla d’un caràcter
peculiar, que fa dels algueresos un poble més industriós i cívic –en el sentit
de més acostumant a la vida urbana– que la resta dels sards. Tòpic o no,
resulta curiós llegir com aquesta catalanitat estava ben reconeguda als temps,
un ulterior indici del fet que Eduard Toda, passat a la història com el
descobridor de l’Alguer, en realitat n’és estat el seu gran divulgador entre un
públic de catalanoparlants.
Abans de començar amb la traducció, hem de fer algun aclariment lingüístic.
El text original fou escrit en un toscà literari de principis del segle XIX, es
a dir un idioma que podem definir itàlic, i que però és lluny de l’italià que
es parla avui. Un lector català, per molt que sàpiga italià, no l’entendria
fàcilment, així i com no l’entendria un lector italià poc acostumant a un
italià antic. Quan Casalis i Angius treballaven al seu diccionari, la idea
d’una Itàlia unificada era el somni utòpic d’una minoria de radicals republicans,
l’italià era una llengua d’erudits que no tenia un estàndard ben fixat. Només
desprès de la unificació els intel·lectuals posaran a punt un model, molt
purista, que es veurà superat per la realitat en els decennis posteriors.
En un primer moment, doncs, la idea era aquella de traduir el text en un
català estàndard, per tal de donar als apassionants i als experts una
descripció de la ciutat tal i com era a principis del vuit-cents, i que fos de
fàcil lectura. Quan vaig presentar el text a Josep Maria Orteu, director de
Llibres de l’Índex, em va suggerir de fer servir algunes expressions
alguereses, per reproduir així la sensació d’estar llegint un text redactat al
vuit-cents, tal i com és si es llegeix la seva versió original. En un principi
això no em semblava el més encertat. Però, pensant-hi un poc, l’alguerès, a un
lector català, pot sonar com una versió antiga i no normativitzada de la
llengua catalana, així i com la llengua original del text de Casalis i Angius
és, per un italià, una variant antiquada de l’idioma avui utilitzat. La idea
era aquella de donar la sensació d’estar llegint un idioma d’altres temps. Per aquest
motiu vaig acceptar de fer servir alguns elements de l’alguerès en aquesta
traducció, amb la idea, però, de permetre la llegibilitat del text. Així els
pronoms febles o els articles, per exemple, s’utilitzen en gran part a la
manera algueresa, mentre molts verbs estan conjugats com es fa en aquesta
variant. A més a més, els noms d’animals o de plantes es van traduir a
l’alguerès, per donar al lector alguns exemples de les peculiaritats
lingüístiques locals. Amb això, aquest no és un text en alguerès, ja que on
l’ús d’aquesta variant podia crear confusió es va privilegiar la llengua
estàndard. Mentre en el cas d’aquesta introducció i de les notes a peu de
pàgina, es va fer servir la versió normativa del català, ja que no tenia sentit
fer-lo en alguerès. En definitiva, el text ha estat traduït en una variant
hibrida entre l’estàndard i l’alguerès, en l’intent de reproduir, aprofitant les
peculiaritats del parlar local, la sensació que un lector italià te davant de
la versió original del text de Casalis i Angius. És a dir la sensació d’estar
llegint una llengua antiga i, des d’un cert punt de vista, amb un regust
d’exotisme.
[1] Per la
seva biografia: M. Ruggiero, Carlo Felice re di Sardegna. L’ultimo
sovrano del ramo principale della Casa di Savoia (1765-1831), Alzani,
Pinerolo, 2004.
[2] G. Bilardi “I moti frumentari ad Alghero
nel 1821. Cronaca di una sommossa popolare” a: Revista de l’Alguer, vol. III (1993), núm. 3, pp. 83-98; F. Manconi, “Dalli all’incettatore!” a: Almanacco di Cagliari, a. 1991.
[3] Sobre la
biografia del rei, vegeu: M. Brignoli,
Carlo Alberto ultimo re di Sardegna
(1789-1849), Franco Angeli, Milà, 2007; P.
Pinto, Carlo Alberto. Il Savoia
amletico, Rizzoli, Milà, 1987.
[4] Per el discurs cultural a sobre de la identitat sarda en
aquest període, vegeu: A. Accardo.
N. Gabriele, Scegliere la patria
Classi dirigenti e Risorgimento in Sardegna, Donzelli, Roma, 2011.pp.
93-166; I. Birocchi, La questione autonomistica dalla fusione
perfetta al primo dopoguerra, pp. 133-152, a: L. Berlinguer, A. Mattone (eds.), Storia d'Italia. Le Regioni dall'Unità ad oggi. La Sardegna, Einaudi, Torí, 1998, pp.
130-199; L. Marroccu, L'identità perduta, pp. 5-61, a: M.
Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno, Editori Riuniti,
Roma, 1995, pp. 5-102. És indispensable consultar
l'únic treball dedicat a aquesta temàtica, que però va més enllà de la meitat
del vuit-cents: S. Paulis, La costruzione dell'identità. Per un'analisi antropologica della narrativa in
Sardegna fra '800 e '900, EDES, Càller, 2007.
[5] Sobre
aquests fets: A. Accardo. N. Gabriele, Scegliere la patria..., op. Cit, pp. 169-177;
M. Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno..., op. Cit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada