Carloforte i Calasetta: els lígurs de Sardenya

Mapa lingüístic de Sardenya

Una de les característiques que més ha marcat l'evolució històrica de la Illa de Sardenya són els assentaments de població no autòctona en la costa. L'Alguer, fundada pels genovesos i repoblada pels catalans, és només un dels exemples d'aquesta dinàmica de llarga durada, i no és l'únic que ha donat vida a una minoria lingüística. A partir de quan els Savoia copsaren amb el títol de reis de Sardenya (1718), els intents de fundar nous centres a la costa van ser diversos, i no tots existosos. Aquesta era una resposta a un dels majors problemes que en el govern del Regne insular els Savoia van haver de resoldre: l'escassa població i la presència d'àrees quasi completament deshabitades, sobretot al litoral. Això no permetia aprofitar econòmicament de certes activitats força remuneratives, com la pesca de la tonyina o del corall, que haurien garantit a les arques estatals importants ingressos, mentre per un altre banda afavoria tot tipus d'activitat il·legal (contraban i bandolerisme en particular). Per aquests motius la Cort de Torí a partir dels anys quaranta del segle XVIII va permetre l'assentament de nuclis de població no autòctona en alguns indrets, afavorint una important colonització humana de certes parts del territori.

El canal de Sicília en un mapa del segle XVIII, amb Tabarka en detall

Un primer intent, i l'únic afortunat durant aquests anys, va ser l'establiment a l'Illa de San Pietro (l'extrem sud-est de Sardenya) de la població provinent de Tabarka. Aquest illot, a poca distància de la costa de la costa tunisiana, des de l'epoca dels fenicis i romans havia funcionat com un pot comercial molt important pel Nord-Africa. Durant la Edat Mitjana va entrar a formar part dels territoris otomans, i es trobava sota l'esfera d'influència del Bey de Tunis, que n'havia concedit l'administració a uns mercaders de la República de Gènova (els Lomellini, molt lligats a la familia Doria), com a part del rescat per alliberar Dragut, almirall i corsari al servei de l'Imperi Otomà. Aquí, a partir de 1540, es constituí una important assentament, potentement fortificat, dedicat principalment a l'explotació de bancs de corall i al comerç, i format per habitants originaris de la localitat lígur de Pegli.

Tabarka en un gravat del 1886

Aquest assentament, però, en el context de crisi en el qual es trobava l'administració genovesa durant el set-cents, es va veure sempre més amenaçat des de Tunis, tant que els Lomellini van intentar al 1738 cedir Tabarka al Rei de Sardenya, Carlo Emanuele III (1730-1773). El projecte de traspàs, motivat tambè per l'exauriment dels bancs de corall, va fracassar i quan la crisi de les relacions amb el Bey va arribar al seu clímax en 1740-1741, una part de la població va acceptar la oferta feta pel Rei de Sardenya d'instal·lar-se a San Pietro.

Aquesta era una roca despoblada poc distant de la costa sarda i, per tant, sovint freqüentada per contrabandistes, pirates i corsaris, un d'aquells llocs que s'escapaven del control directe de la Corona. Aquí van fundar Carloforte, on els habitants van continuar a mantenir les seves activitats marinares i els seus usos lingüístics, tant que aquesta població avui és considerada, juntament amb l'Alguer, una minoria lingüística dins Sardenya. Aquí es parla una variant del lígur, dit tabarchino, mentre la tradició culinària ha mantingut les seves arrels, i el pesto és ben present als plats de Carloforte

La política dels Savoia va apostar decididament per l'opció de colonitzar, amb els pròfugs tabarquins, aquesta part del Regne, i una trentena d'anys després es va gestar la fundació d'un nou assentament. Aquesta vegada els habitants, sempre originaris de Tabarka, eren un grup de famílies que, havent-se quedat a l'illa africana, havien estat esclavitzats pel Bey de Tunis quan aquest va envair l'antic enclave genovès l'any 1741.

Nova Tabarka

Aqueix nucli de població va romandre en aquesta condició fins al 1768, quan s'ocuparen del cas els Reis de Sardenya i d'Espanya, en concret Carlo Emanuele III i Carles III (1759-1788), antic Rei de Nàpols i Sicília (1735-1759). Els esclaus van ser alliberats i van fundar Calasetta (1770), en la l'illot de Sant'Antioco que es troba just davant Carloforte, i Nueva Tabarca (1769), en aquell indret de la costa alacantina conegut fins llavors com a Illa Plana. A diferència que a Sardenya, però, els colons de Nueva Tabarca van oblidar amb els temps el seu passat lígur, seguint l'evolució lingüística de les terres alacantines, i avui no formen una minoria, signe que “l'atracció” de la Península Ibèrica ha estat més intensa d'aquella exercitada per la italiana respecte a la terra sarda. Tambè cal notar com el joc sard i genovès encara es mantenia dins d'una òrbita mediterrània que havia estat pròpia de la Corona d'Aragó, i desprès d'aquella Hispànica, tot i que ara els Savoia n'eren els protagonistes. Fins i tot hom ha parlat d'unes negociacions entre el Bey i Carlo Emmanuele per realitzar la de venta, o cessió, de l'illa tunisiana, sense que però se'n faci res.

Els lígurs de Sardenya van prosperar com a professionals del mar, dedicats a diverses activitats. Els dos illots on es van traslladar (Sant'Antioco i San Pietro), tot i ser petits, van tenir un paper important en alguns episodis de la história sarda. Només un exemple: durant la Revolució Francesa, San Pietro fou l'únic tros del Regne de Sardenya que l'exèrcit francès, compost per corsos i marsellesos, aconseguí ocupar durant un temps. 

Aquí Filippo Buonarroti, agregat polític de la expedició, declarà la República, la primera république soeur a les itàlies. El toscà, per algunes setmanes, es bolcà en l'escriptura d'una constitució per l'estat illenc que acabava de fundar, rebatejant l'indret com Illa de la Llibertat. La població de l'únic centre urbà, Carloforte, eren molt lligats a la Casa de Savoia, que li havia concedit establir-se aquí en 1741. Per tant, un cop amagada l'estàtua dedicada al Carlo Emanuele III que es trobava en la plaça principal, i mentre alguns van aixecar un improvisat arbre de la llibertat, es mostraren freds i prudents amb Buonarroti i el seu seguit. Aquest, pel que sembla, davant el fracàs de l'altre part de l'expedició, que al nord de Sardenya devia prendre el control de  l'Illa de La Maddalena (en el contingent era present Napoleó, que va rebre aquí el seu bateig de foc), va començar a moure fitxes per una annexió a França. Pocs mesos més tard, el 25 de maig, l'arribada d'unes naus de guerra espanyoles posava fi a aquesta experiència.

                                                                       

La "mattanza" de la tonyina

Avui Carloforte i Calasetta són dos centres on la economia està encara lligada a la pesca, a la producció de sal, al corall i a les activitats marineres en general, tant que l'almadrava de Carloforte és una de la últimes que, a Sardenya, continua funcionant, mentre són sempre menys els establiments d'aquests tipus al Mediterrani.
Com l'Alguer, les dues localitats han tingut, i en part mantenen, una economia lligada al mar, i ambdues són avui les úniques minories lingüístiques en una illa on el sard i l'italià són els idiomes més parlats. Dos centres rivals, ja que representen dues comunitats de pescadors que han estat enfrontades en el mar, sobretot per la pesca del corall, un fet que, com he suggerit en altres ocasions, pot explicar la supervivència del català de l'Alguer i del tabarquí: són eines amb les quals diferenciar-se dels rivals, i que permeten individuar-los de manera inequívoca.

© Marcel A. Farinelli

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialista en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.

Bibliografia

Bitossi, C., «Alle origini di Carloforte. I genovesi a Tabarca», Studi sardi, vol. XXIX (1990-1991), pp. 428-446.

Conrotte, M., España y los paíeses musulmanes durante el ministerio de Floridablanca, Real Sociedad Geografica, Madrid 1909.

Di Tucci, R., «L'Isola di Tabarca. Le vicende e l'importanza commerciale e politica di un progetto di cessione al Piemonte (1766)», L'Unione Sarda, 31-XII-1928, 1-I-1929.

Lenti, A., I pescatori di Tabarca e di Nuova Tabarca. Una vicenda presentata attraverso antichi e nuovi documenti, (sense editor especificat) Trieste 2003

Lopez, R. S., Storia delle colonie genovesi nel Mediterraneo, Marietti, Gènova 1996.

Luxoro, E., Tabarca e Tabarchini. Cronaca e storia della colonizzazione di Carloforte, Edizioni della Torre, Càller 1977.

Piccinino, L., Un impresa fra terra e mare. Giacomo Filippo Durazzo e soci a Tabarca (1719-1729), Franco Angeli, Milà 2008.

Pignon, J., Gênes et Tabarca au XVIII siècle, Publications de l'Universitèe de Tunis, Tunis 1980.

Puggioni, G., «La colonia di Carloforte nelle sue vicende storiche», Genus vol XXIII (1967) núm. 1-2, pp. 29-107.

Ramos Folques, A., La Isla de Tabarca, Publicaciones del fondo editorial del excmo Ayuntamiento de Alicante, Alacant 1970.

Rodríguez Casado, V., La politica marroquí de Carlos III, Institut Jéronimo de Zurita, Madrid 1946.

Schiappa, J. M.  Buonarroti l'inoxidable, Les Éditions LIbertaires,  2008.
Sedda, G., Piciotti, G., L'isola della libertà. La Travagliata indipendenza dell'Isola di San Pietro nel 1793, Edizioni Demos, Càller 2000.

Sitizia, P., Le comunità tabarchine della Sardegna meridionale. Un'indagine sociolinguistica, Condaghes, Càller 1998.

Vallebona, G., Carloforte. Storia di una colonizzazione, Tamburino Sardo, Carloforte 1962.

Sardenya, Sitges, Malvasia i ginquetes

La vida a Catalunya, per un sard, reserva sorpreses. La toponímia parla de les connexions entre l'illa i el "continent", amb llocs que sonen tan familiars com Empúries. No crec sigui un cas que, en la meitat nord de l'illa de Sardenya, existia un lloc dit Ampurias, antic centre habitat desaparegut a principis de la Edat Mitjana, i des del qual prenia el nom la homònima diòcesi. I naturalment, per un alguerès, és motiu de continu estupor veure localitats com Platja s'Alguer o Port Alguer. Òbviament, no és només la toponímia que deixa veure la relació entre aquests dos llocs del Mediterrani occidental. Al llarg de la història, una gran quantitat de coses han passat del continent a l'illa, i de l'illa al continent. Una vegada, he escrit que Sardenya, a finals del segle XIX, era vista pels catalans com un cofre: era un escriny que havia protegit uns elements que, durant aquell segle, els intel·lectuals de la Renaixença havien considerat com elements típics de la cultura i de la identitat del país (2013, 2014). En són un exemple les institucions abolides amb els Decrets de Nova Planta, -que fins al 1847 van romandre en vigor en el Regne de Sardenya-, la llengua catalana de l'Alguer o el Senyal del Judici / Cant de la Sibil·la. Eduard Toda, el "descobridor"  de l'Alguer, crec que compartiria aqueixa opinió.  

Fa pocs, la última sorpresa: Sitges i la Malvasia. Aquest tipus de vi és ben comú a Sardenya, molt apreciat pels tants turistes itàlics que freqüenten l'illa. Sec, dolç i blanc, és ben indicat per acompanyar  els postres sards, en els quals abunden les ametlles, les panses, els fruits secs, el formatge i la recuita. Personalment, crec que una bona seada (o sebada) -una mena de empanadilla farcida de recuita, formatge i llimó, fregida i servida amb mel o sucre- no es pot menjar sense una copa de Malvasia.

Monembasia/Monemvasia/Malvasia, F. de Witt, Amsterdam 1680

El nom d'aqueix vi no és ni sard ni català, és grec. Monemvasia o Monembasia era una localitat grega des d'on els venecians compraven el vi dolç del Mediterrani oriental, que després comercialitzaven a Europa. D'aquí vindria el nom del raïm, implantat a Pulla i Toscana, i arribat també a Sardenya. Naturalment, toscans, pullesos i sards som convençuts de que la Malvasia sigui un producte originari de les nostres terres. I no. Fa poc he començat a treballar als Museus de Sitges (bé, avui els historiadors ens hem de buscar la vida com puguem, la cultura no és una activitat econòmicament valorada), i amb gran sorpresa he sentit parlar de Malvasia (que té un gust més aromàtic respecte a la sarda) i del seu comerç tan important per la ciutat. La personal fixació amb tot el que connecta el litoral oriental de la Península Ibèrica amb Sardenya no podia fer-me passar per dalt un detall tant important. I, curiosament, la malvasia és un producte típic de dues localitats sardes: Oristany i Bosa.

Bosa

 Ambdues en la costa occidental de l’illa, eren "ciutats reials", com la Barceloneta de Sardenya, però gaudien de menys privilegis, sobretot pel que fa els comerços. Bosa antigament era un assentament romà, un dels principals en aquesta part d'illa, un important port fluvial des del qual s'exportaven els productes de la ramaderia. En època medieval caigué en les mans dels Malaspina, un llinatge aristocràtic de Toscana, però, amb la llarga i complexa conquesta de l'illa per part de la Corona d'Aragó, va perdre progressivament la seva importància. Un cop ultimada la conquesta, Bosa seria una de les set ciutats reials de Sardenya, i la seva importància comercial quedaria en l'elaboració de pells i, naturalment, en la producció de malvasia. 

Campanar de la Catedral de Oristany

Oristany era una ciutat al bord d'una llacuna, en una zona poblada des de l'antiguitat. De fet, es troba en una zona on els fenicis havien edificat un dels principals centres (Tharros, on avui es poden visitar les ruïnes fenícies i romanes, i Othoca, l'actual Santa Justa), com a demostrar la importància d'aquesta part d'illa. Zona ideal per la cerealicultura i la pesca, la ciutat, probablement fundada en període bizantí, es va convertir en 1070 en la capital del Jutjat d'Arborea, el més important dels quatre regnes (giuigados, en sard) entre els quals estava dividida l'illa. Quan els catalans començaren la conquesta de l'illa, la ciutat fou el centre de la resistència dels sards, tot i que els judikes de Arborea eren de la aristocràcia catalana.

Bosa i Oristany, dues ciutats de la costa occidental que miren a Catalunya, i on es produeix la malvasia. I tots centres dedicats al comerç, sovint no massa legal. Segons estudis recents, sembla que una qualitat molt similar de raïm era cultivada a Sardenya al voltant de l’any 1000 ac. Com per la garnatxa – anomenada cannonau en sard – durant recents  excavacions arqueològiques, s'han trobat unes llavors que demostrarien com aquests tipus de vinyes eren ja presents a Sardenya als temps de la civilització nuràgica.

Ginquetes de Sitges

Vi, tradicions marineres, la llum, són moltes les coes que connecten Sitges a la costa occidental sarda. Naturalment, de tots els elements de continuïtat que he trobat, no m'esperava de veure les ginquetes. Els típics còdols que cobreixen els carrers de l'Alguer, i que han provocat escandaloses i perilloses caigudes a  més d'una turista amb tacons, es troben també a Sitges. Segons Sebastià Giménez, Col·lega, guia i historiador local que coneix tots els secrets de la ciutat, abans els carreres de Sitges tenien la pavimentació feta amb aqueixes pedres rodones. Com aquells de l'Alguer, només que a Sitges es van substituir, probablement per evitar caigudes. I mira que els algueresos anem tan orgullosos de les nostres ginquetes, i resulta que fem parella, com per moltes altres coses,  amb una ciutat del Garraf.

La processó de San Bartomeu, de Felip Massó. Les ginquetes sónben visible

s

Referències:

M. A. Farinelli (2013), Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega entre nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.

M. A. Farinelli (2014), Història de l'Alguer, Llibres de l'Ìndex, Barcelona.

AA. VV. (2014), <<Earliest evidence of a primitive cultivar of  Vitis vinífera L. during the Bronze Age in Sardinia (Italy)>>, Vegetarian History and Archeobotany.

9N: la mirada d’un alguerès a Barcelona

Omnium cultural de l'Alguer en support al 9N

Diumenge, una matinada tranquil·la. El centre de la ciutat pareix que se desperta amb normalitat: silenci i pau, com sol passar les matinades del cap de setmana, quan els barcelonins descansen desprès dels dies passats a treballar, i els turistes encara dormen, intentant recuperar-se de la embriagadura de la nit passada. Però no és un diumenge normal, perquè, de tant en tant, passejant per la ciutat es veuen cues. Són els catalans que van a votar, o forsis seria millor dir que demostren la seva voluntat de votar. Perquè en realitat, a causa de la miopia política que ha impedit tot diàleg, aquest no és un referèndum de veritat. Anunciat fa casi un any pel President de la Generalitat, Artur Mas, ignorat pel Govern de Madrid fins fa poc, ha estat finalment prohibit. Llavors els partits que van adherir al “pacte pel dret a decidir” -un acord entre les forces polítiques per realitzar el referèndum- van optar per una mobilització. En poques paraules, van decidir fer igualment la consulta, sense acceptar la sentència amb la qual el Tribunal Constitucional espanyol la declarava il·legal.

No obstant tot això, i malgrat el fet que sigui un dels primers diumenges plujosos i freds de la temporada, les cues són freqüents i llargues. Entre la gent que espera predominen les cares festoses i emocionades, i un gran ordre (aquí sí que saben respectar una cua, no com al bel paese). Els catalans mos han acostumats, últimament, a unes mobilitzacions molt ben organitzades, on tot és ben programat, i forsis aqueixa és la més important: fer un referèndum quan l’Estat ho ha prohibit. Un gest altament simbòlic, en el qual han participat en molts. Només algunes dades: casi 2, 25 milions de persones han votat, mentre en 40 mil van treballar com a voluntaris en la maquina organitzativa. Ahir no era un dia de manifestacions, marxes o declaracions incendiàries –no és aqueix l’estil adoptat pels catalans– sinó de fer cua, esperar i votar. Un acte “amb seny”, com els catalans saben fer, que és una demostració a l’hora de voluntat ferma i capacitat organitzativa. I també un acte de desobediència civil.

No tots, però, estan d’acord amb l’acte del 9N (així és conegut el dia de la votació, degut a la mania que ananquí tenen pels acrònims). D’entrada, una minoria dels que són contraris a la independència han votat, per diverses raons. La majoria no volen fer augmentar el nombre de participants –un fet que faria augmentar la credibilitat del referèndum– altres consideren que falten les garanties democràtiques. Aquests últims, en particular, voldrien que tots els ciutadans espanyols votessin, no només els catalans. Hi és també però qui, a favor de la independència, no vota perquè pensa que el referèndum, desprès de la prohibició del Tribunal Constitucional, és simbòlic, i voldria fer-ne un de veritat. Dels que són anats a votar, un 80,72% han optat pel sí-sí, és a dir independència plena; un 10,11% pel sí-no; i només un 4,55% pel no-no, o sigui a favor de mantenir la situació actual. Definitivament, tantes són les opinions i les mirades sobre aquesta diada que, en tot cas, és històrica. I tantes són les incògnites de l’endemà.

Entre tots els matisos d’aquesta jornada, és innegable que els ulls de molts estan posats ananquí. Ulls que no són només aquells dels catalans o dels espanyols. No és estrany, en una jornada com aqueixa, veure una bandera sarda pels carrers de la ciutat. Ja en altres ocasions, com les consultes populars per la independència de 2009-2010 o el darrer 11 de setembre, els moviments independentistes arreu d’Europa es van comprometre a col·laborar amb els catalans, sobretot enviant observadors internacionals. Mentre ahir, i avui, molts dels moviments sobiranistes, nacionalistes o independentistes d’Europa –escolliu vosaltres la faceta que vos agrada més– miren a cap a Catalunya.

Jo, com alguerès a Barcelona, no puc evitar de pensar al meu lloc d’origen. Un fet que destaca és com des de l’Alguer són arribades diverses demostracions de solidaritat, a diferència del que havia passat quan els catalans lluitaven contra la dictadura franquista en los anys 60. Alhora, qui feia cultura catalana a l’Alguer unia passió per la llengua amb nostàlgia per aquella Itàlia monàrquica i feixista que havia acabat en 1946, gràcies just a un referèndum. Només Antoni Simon Mossa –arquitecte i intel·lectual cabdal per l’independentisme sard– era en grau de conjugar defensa de l’alguerès, emancipació nacional i antifeixisme. Desprès d’ell vindria el grup en el qual militava Rafael Caria, que unia autodeterminació, anticolonialisme i canvi social. Avui la situació és completament capgirada: no tenim a l’Alguer un intel·lectual que pugui equiparar Simon Mossa o el mateix Caria, però les mostres de solidaritat són estades abundants i generoses. I com historiador, a més que alguerès, no puc no pensar a quines conseqüències tindrà la votació catalana en el Mediterrani occidental. Aquí abunden els moviments que, amb sana enveja, miren a Catalunya, encara que no arriben a la força que, ahir, el catalanisme ha demostrat en els carrers. 

© Marcel A. Farinelli

Història de l'Alguer: una anteprima

El port de l'Alguer

Quan Josep Maria Orteu, que dirigeix l'editorial Llibres de l'Índex, em va proposar d'escriure calqui cosa que expliqués l'Alguer a un públic catalanoparlant, vaig exclamar "manco mal!". L'expressió, en català de l'Alguer, fa les funcions del "ja era hora" que s'utilitza en la versió continental d'aqueixa llengua, i s'empra per quan finalment algú te diu el que t'esperaves des de fa temps; o quan  calqui u fa una cosa que era temps que s'havia de fer. La mia reacció a la proposta era ben justificada. Com és possible que, en terres de parla catalana, hi hagi tant interès per aquesta petita ciutat mediterrània, i cap llibre que n'expliqui la història? I sobretot, cap que parlés de la fi del Regne de Sardenya com part de la Corona d'Aragó, i llavors de la lenta italianització de la societat sarda durant els segles XVII-XX. Història de l'Alguer és la resposta a aquestes mancances. Escrita i pensada per un alguerès, doctor en història per una universitat catalana (UPF), dos fets que no són gens comuns i faltarien per si sols a convèncer de la novetat i importància d'aqueix treball. I perdoneu si parlo de mi mateix però -parafrasejant Fuster quan parlava de política- certes coses o te les dius tu o no te les diuen. Últimament era jo el que, en periòdics de l'Alguer o "continentals" escrivia de cultura algueresa i donava a conèixer fets i esdeveniments lligats a la Barceloneta sarda i, sincerament, me só cansat de fer-ho completament gratis (sí, la cultura en aqueixos temps no paga). I com que encara ningú m'ha substituït, em toca ressenyar-me a mi mateix. Una circumstància en la qual, creieu-me, no me trobo tan còmode!

Era necessari un altre llibre sobre l'Alguer?

Sobre l'Alguer s'ha publicat força, sobretot sobre la llengua i el misteri de la persistència d'un català arcaic, mesclat amb el sard l'italià. O, encara, sobre moments puntuals de la edat mitjana (la conquesta catalana), aspectes de la societat (la església al segle XVI) o alguns dels anomenats catalanistes algueresos (Ramon Clavellet o el grup conegut com La Palmavera). Però, sense ne treure cap mèrit a aqueixes publicacions, se tracta d'escrits que, més enllà de calqui especialista, ningú se posaria a llegir. I en tot cas, aqueixes obres no donen, a un lector que no té que ésser acostumat al llenguatge acadèmic, una idea de la evolució històrica d'aquesta comunitat catalanoparlant. Són estudis de gran importància, que però no arriben a un gran públic. Història de l'Alguer és tot el contrari, un text de divulgació adreçat sigui al turista que ne vol saber més de la ciutat que acaba de visitar (o visitarà), sigui a l'especialista que necessita entendre com la complexitat cultural ha sobreviscut a tres segles de separació des de la nostre mare, Catalunya (segons els versos del més famós dels renaixents algueresos: Ramon Clavellet). 

 

El llibre és un resum de la història de la ciutat, des del principi. No és, però, una síntesi equilibrada, ja que la major part de l'obra és dedicada als darrers tres segles, i això no és cap casualitat. Per primera cosa, aquesta és la part que de manco se coneixiva, i la més important per comprendre el que succeeix avui a l'Alguer. Crec que si en el món contemporani l'historiador te una funció social, és aquella d'explicar com és que sem arribats a la situació en la qual vivim, com és que el passat influeix en el present. I escrivint aqueix llibre, he tengut ben al cap aquest objectiu. El segon motiu que m'ha portat a dedicar més pàgines a los darreres segles, és que el llibre és una petita part de la mia tesis doctoral: Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX). Durant casi cinc anys me só dedicat a entendre i explicar com és que aqueixes dues illes –la primera un territori de la Corona d'Aragó i la segona vinculada a la República de Gènova– han acabat fent part d'Itàlia i de França. Doncs, el text que he publicat al maig de 2014 és un extret, sense notes i escrit amb un estil divulgador, d'aquesta tesi, en la qual l'Alguer funcionava com un estudi de cas: la ciutat de l'arxipèlag en la qual més es podia notar la estratificació de diverses cultures, en particular aquella catalana i sarda. És un llibre que reconta la resiliència de la “catalanitat”, el seu hibridar-se amb altres influències lingüístiques i culturals, i que intenta donar una imatge de conjunt d'aquest estrany i tant representatiu indret del mediterrani occidental.

Tot i així, diu molt també de Sardenya. Un de los errors que s'ha fet en la anàlisi de l'Alguer, és no considerar el context sard (i italià). Llavors llegir aqueix llibre és fer un viatge en una petita ciutat de la costa sarda, i també és endinsar-se en la llarga, densa i extremadament interessat història de la segona illa del Mediterrani. Un regne perdut de la Corona d'Aragó, que dona el títol reial a la Casa de Savoia, del qual s'originarà el Regne d'Itàlia: és el Regne de Sardenya que conquista tots els altres estats italians en 1859-1861.

El Regne de Sardenya  en un mapa estadunidenc de 1854

 Un regne que te el seu nacionalisme romàntic, amb historiadors com Giuseppe Manno, de l'Alguer, que reconta la història d'un poble que va resistir a una sèrie sense fi d'invasions: fenicis, púnics, romans, vàndals, àrabs, genovesos, pisans i, per últims els catalans. Aquests, per Manno, eren la causa de tots els mals de l'Illa, dels quals només els Savoia podien rescatar-la. Com si el destí de Sardenya fos ésser el bressol d'Itàlia, i els sards casi els primers italians. Una teoria que, gràcies també al retrobament d'unes cartes que comprovaven aquesta "italianitat" de l'Illa, fou molt popular durant el Risorgimento. Un únic inconvenient: els documents eren uns falsos, i el mateix falsari resultava l’únic capaç d’interpretar-les. Aquestes vicissituds ens ensenyen com la manera en la qual s'ha explicat la història ha tengut un gran pes en la evolució de l'Alguer: si els sards resistien heroicament, els algueresos representaven la traïció i la petjada dels malèfics catalans. Llavors, la cultura sarda es podia conjugar amb aquella italiana, la catalana de l'Alguer no, era una deixalla del passat.

Aquest element és important, perquè funciona com una constant de la successiva evolució de la comunitat catalanoparlant. El feixisme, que a Sardenya té un color tant peculiar que se pot definir sardofeixisme, continuarà en aquesta línia, posant en marxa el més important intent de italianització del territori. Durant els casi vint anys de règim (1922-1943) la propaganda, l'escola i sobretot la colonització interna intentaren cancel·lar el passat català.

Fertilia, en una postal dels anys cinquanta

Fertilia, la ciutat que sorgeix a l'altra banda del Golf de l'Alguer, és allà per recordar-ho (encara que ningú fins avui se n'hagi adonat). Un temptatiu que, en part, fracassa, ja que la herència catalana, entre alts i baixos, continua a donar voltes i a caracteritzar alguns aspectes de la història ciutadana fins als nostres dies. Probablement és aqueixa la part més interessant del text, en la qual s'explica com els catalanistes algueresos de los anys cinquanta i seixanta, tot i fent cultura en català, no eren gens propensos a condemnar el règim franquista. Tot al contrari, eren expressió d'aquells ambients que, a tot Itàlia, miraven amb nostàlgia la Espanya franquista i monàrquica, en la qual veien un reflex del que havia estat la Itàlia de Mussolini i dels Savoia. Només els anys setanta portaran a un canvi generacional, amb personatges que, com Rafael Caria, unien defensa de la llengua, solidaritat antifranquista i compromís social, tot amanit amb l'aspiració a la independència de l'Illa.

Història de l'Alguer és el text que, per primer, entra en aquest arguments, i intenta explicar la transformació d'una ciutat del Regne de Sardenya, en una minoria lingüística dins de la Regió Autònoma de Sardenya, a la perifèria de la República Italiana. És un primer pas en aqueixa direcció, i no tenc problemes en admetre que molts dels punts que la narració toca mereixen ser ampliats, i de fet espero que aquest llibre sigui, més enllà d'una bona excusa pes passar unes hores al sofà llegint, un estímul per quants vulguin aprofundir la història de l'Alguer, i naturalment aquella de la seva relació amb les terres de parla catalana a l'edat contemporània.  Un camí que, des de l'Alguer, tot just comencem a recórrer ara. a l'edat contemporània