The Invisible Motherland? The Catalan Linguistic Minority of Sardinia and Catalan Nationalism

El 2 d'abril 20014, en la Swansea University (Swansea, País de Gal·les) durant tot un dia, un grup d'especialistes ha donat unes conferències sobre el nacionalisme català. Era la segona fase d'una iniciativa que, en l'autumne passat, havia portat un grup de politòlegs i historiadors gal·lesos a venir a Barcelona, per explicar les vicissituds del nacionalisme al País de Gal·les. La iniciativa ha estat organitzada des del Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies de la Universitat Pompeu Fabra, i sobretot gràcies als esforços de Joan Esculies. Eran presents: Dr Hans-Jurgen Puhle (Department of Political Science, J.W. Goethe-Universität Frankfurt am Main), Dr. Stephen Jacobson  (Departament de Història Contemporània UPF), Dr. Ramon Bacardit (especialista en el romanticisme català, Barcelona), Dr. Enric Ucelay-Da Cal (Departament de Història Contemporània investigador principal del GRENS, UPF), Dr. Joan Esculies (investigador del GRENS, UPF), Dr. Toni Raja (Study Abroad Program, UAB), Dr. Ivan Serrano (investigador Departament de Ciències Polítiques, UOC). I, al mig de tanta excel·lència acadèmica, també el Dr. Marcel A. Farinelli, (investigador del GRENS, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, UPF). He tingut aquesta ocasió de parlar, en anglès i en un encontre acadèmica d'alt nivell, de l'Alguer, la seva relació amb les terres de parla catalana i, sobretot, els contactes entre catalanistes i "algueresistes", o, si voleu, els intel·lectuals algueresos interessats en la versió sarda del català continental. És estat l'ocasió de representar l'Alguer en un simposi d'alt nivell. I, cosa més important, els historiadors i politòlegs que m'escoltaven, han mostrat una gran curiositat per l'estrany cas d'aquesta ciutat marinera on Sardenya, Catalunya i Itàlia es mesclen. Aquí va el vídeo de la meva conferència, espero us agradi, tot i els errors i el meu anglès. El contingut és el resultat dels anys de recerca per realitzar la tesi doctoral (Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes: segles XVIII-XX)...però, d'aquí a poc, trobareu això, i molt més, en el meu pròxim llibre, clar i català. 

PER VEURE EL VÍDEO CLIQUEU AQUÍ

La Diada de Sardenya-Sa die de sa Sardigna

El 28 d'abril és la festa nacional sarda, sa die de sa Sardigna, en la nostra parlada illenca. Com el 25 d'abril a València (i Itàlia), i com l'11 de setembre a Catalunya, la diada sarda és una celebració civil, identitària i nacional. L'efemèride vol recordar un episodi històric, però a diferència del que succeeix en ocasió de l'11 de setembre, no se tracta de commemorar un fet militar o una derrota, tot al contrari es celebra una revolta, i en particular l'expulsió dels “continentals” de l'Illa. En un illa existeix una diferència fonamental entre un “illenc” i un “continental”, i a Sardenya normalment el primer era, i és, sinònim de poder estatal i econòmic, indica una autoritat mal suportada que arriba de fora. I,  en calqui ocasió, se pot referir a una persona en la qual no confiar massa. Per exemple, un proverbi sard diu furat chi beni dae su mare, és a dir qui ve des del mar és un lladre.

Els continentals a Sardenya son venguts des de diferents parts d'Europa, Africa i Medi Orient, i tots han fet de l'Illa una important colònia. Peró tots han tengut que fer front a un problema imprevist: en Sardenya hi eren els sards (ho saben bé els catalans, que van trigar un segle llarg a reduir la resistència dels illencs). I doncs cada colonitzador ha tengut la pròpia revolta i ha tengut que enviar tropes fins a les muntanyes de l'interior, refugi impenetrable per rebels d'ahir i bandits d'avui. El 28 d'abril se celebra justament una d'aquestes revoltes, entre les més recents. Abans que es formés l'actual Estat italià, l'any 1861, Sardenya era un regne en mans de la dinastia Savoia des del 1720. Els nous sobirans, però, no eren ni benvolguts pels sards, ni ells mateixos apreciaven l'Illa, i a finals del segle aqueixa  situació explotà. Al desembre de 1792 la França revolucionaria decidí d'enviar un contingent de corsos i francesos per conquerir Sardenya, i davant d'aquesta amenaça la Casa de Savoia, amb els nobles i funcionaris piemontesos a l'Illa, se quedaren amb els braços creuats. La noblesa sarda, que davant la possibilitat d'una invasió francesa era  preocupada de perdre drets feudals i privilegis, reactivà tots els òrgans d'autogovern del Regne sard -hereditat catalanoaragonesa que no havia patit les conseqüències del Decret de Nova Planta- i reixí  a mobilitzar un exèrcit format per sards.

Quan aqueixes tropes, mal armades i poc entrenades, reixiren a defensar l'Illa del desembarcament de corsos i francesos, en el qual prenia part fins i tot un jove Napoleó, l'orgull nacional sard arribà al seu clímax. Els nobles que havien organitzat la defensa van reunir el Parlament i van formular un memorial de greuges; en aqueix figurava el restabliment de les antigues lleis de Regne (sobretot la convocació regular del Parlament) i l'accés dels illencs a tots els graus de l'administració reial, que llavors era ocupada casi totalment pels continentals. Començava així el trienni revolucionari sard (1793-1796). El rebuig de totes aqueixes requestes, però, arribat després de mesos d'humiliant atesa, provocà la indignació de tots els braços del Parlament, i una insurrecció en la ciutat de Càller. La població de la capital era en agitació des de la victòria sobre els francesos (1793), i les milícies populars, formades per contrastar la invasió, controlaven en practica la ciutat; la capital sarda, com moltes de les ciutats costaneres de l'Illa, era una centre amb una estructura extremadament colonial, pensada per separar illencs de continentals. La part antiga estava dividida en tres quarters, cada un separat dels altres per muralles i portals medievals: al centre el quarter dit Castell, seu del poder reial, de la noblesa i de l'administració, en el qual no podien entrar “els locals”; als dos costats d'aqueix nucli, los barris de Stampace i Marina, populars, habitats per pescadors, comerciants o jornalers, en majoria illencs. Aqueixos  últims no podien accedir al barri del Castell, signe tangible de la segregació entre governants i governats, colons i colonitzadors, que la societat sarda patia des de ben abans de l'arribada dels Savoia (Càller fou edificada d'aquesta manera pels Pisans abans, i els catalans desprès).

El 28 d'abril de 1794, quan a Càller arribà la notícia que el Rei de Sardenya -que no havia mai visitat l'Illa i governava des de Torí- no havia acceptat cap de les requestes avançades pel Parlament sard, la població se llançà contra les tropes que controlaven la ciutat. En breu els portals que dividiven els barris caigueren en mans dels insurrectes, que deixaren lliure circulació entre les tres parts de la ciutat, mentre escomençava la caça als continentals. Durant els dies següents tots els piemontesos (o continentals), i sobretot els funcionaris, foren expulsats de l'Illa, en un episodi inèdit en la història sarda. En aquells dies hom explica com la gent interrogava tothom que no semblés sard, i si no eren en grau de parlar l'idioma de l'Illa o teniven una clara pronuncia continental, eren arrossegats al port, carregats en una nau, i expulsats (algú anomena aquells dies els dies del pilla pilla, su dia de s'achiappa). La insurrecció evolucionà els anys següents involucrant pastors i camperols, fins a la abolició del feudalisme i a la (casi) proclamació d'una República Sarda. Però els revolucionaris no saberen aprofitar d'aqueixos èxits, i les divisions entre nobles, burgesos i classes populars acabaren obrint la porta al retorn dels piemontesos, de la monarquia savoienca i de l'absolutisme (1796-1797). Els protagonistes d'aquests esdeveniments, i sobretot Giovanni Maria Angioy qui liderava el partit republicà, són avui considerats símbols de la lluita per la emancipació de l'Illa. Malgrat aqueixa insurrecció, el trienni revolucionari no va portar al naixement  d'un Estat nacional sard, però la jornada del 28 abril de 1794 queda en l'imaginari col·lectiu com el moment en el qual els sards casi aconseguiren aqueix objectiu. És el moment en que els sards digueren amb més força “prou” a un poder extern, al menyspreu i a la arrogància d'una classe dirigent "forastera". Malgrat tot,  avui a l'Illa les celebracions, oficialitzades recentment, no són tan institucionals com a Catalunya per l'11 de setembre. Això depèn, crec, de una diferència substancial entre un sard i un català, entre un illenc i un continental: a Sardenya celebrem quan havem fet fora les institucions i “el poder”, a Catalunya se commemora la desaparició de aqueixes institucions; el primer és un cas de  rebuig de l'Estat, el segon és més la declaració de voler un Estat propi. La qüestió nacional és, forsis,  completament diferent entre un illa i un continent.

 El cant que els sards cantaven en contra dels feudataris i de l'absolutisme, en dues adaptacions modernes

Música i músics de l'Alguer actual

Quan era petit, recordo que casi en cada casa on entrava se podiva trobar una guitarra, fins i tot un amic meu ne teniva una que havia trobat en un balcó. És per això que primer d'anar a l'escola ja havia escomençat a tocar la guitarra, i forsis serà sempre per això que penso que la mia ciutat i la música tenen una relació especial. De totes maneres a l'Alguer hi han músics i musiques interessants, com a tota l'Illa. 

Per començar hi és la musica en alguerès, que ha estat molt viva a un nivell popular fins a los anys setanta i de la qual lo representant més coneixut és Pino Piras. Cantant popular redescobert últimament, Raffaele Sari Bozzolo n'ha publicat los textos, Claudia Crabuzza i Claudio G. Sanna interpretan les seves cançons, mentre el tarragoní Xavier Brotons Navarro ne parla al seu interessant blog. La força de la musica de Piras-una veu una guitarra i poc més-són les lletres, que parlen amb superba ironia de la vida de la gent comuna, i sobretot amb un tall politically incorrect. Per exemple lo problema de la casa, i del desnonament-com se diu a Catalunya sfratto-que en aquesta cançó l'esfractat (el desnonat) Pino Piras tracta subratllant l'especulació i la corrupció política que hi era darrera...lo pobre esfractat espera que lo propietari de l'edifici i los polítics comprenguin los problemes seus i l'ajudin, però aqueixos s'omplen la panxa sopant junts, i se reparteixen entre amics los pisos de protecció oficial (cases populars en alguerès). Corrupció i problema de l'habitatge...almenys en aquells anys a l'Alguer!!

 

Les cançons de Pino Piras, o que segueixen lo sou estil, són avui interpretades per molts músics locals, com Antonello Colledanchise o Giancarlo Sanna, que continuen aqueixa tradició de cant popular i irreverent. Al dia d'avui, però, la cançó algueresa és representada magistralment per la bella i brava Franca Masu, segurament l'artista sarda més coneixuda en terra catalana. La regina del cant en alguerès presenta una música mediterrània i acústica, amb importants contaminacions de jazz i una autèntica passió pel fado i el tango. En les suas lletres, sensuals i melancolioses, és fàcil trobar versos de poetes ciutadans com Rafael Caria i Antoni Cao. Amb una carrera que escomença a los anys noranta, la cantant ha publicat cinc àlbums i un recopilatori, produïda per Mark Harris i acompanyada per excel·lents músics locals com Salvatore Maltana (baix) o Marcello Peghin (guitarres). L'any passat és eixit l'últim treball, Almablava, però aquí prefereixo posar una cançó del 2006, que m'agrada en particular quan penso a casa mia...

Franca Masu ha obtingut un gran èxit mediàtic, i representa la punta de l'iceberg d'una escena musical viva i interessant. Altres musics que canten en alguerès s'estan afirmant sempre mes en el panorama de la musica en català i, entre tots, és menester que recordem Claudio Gabriel Sanna. Pioner de la cançó algueresa fins de los anys vuitanta amb el grup Càlic, ha continuat la sua carrera, com a solista o en altres formacions, fins als nostres dies. La sua cançó "Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?) és ben coneixuda, una irònica lectura de la situació lingüística de l'Alguer. Sanna ha recentment col·laborat amb la bravíssima cantant Claudia Crabuzza, i els dos han reinterpretat lo repertori de Pino Piras. I encara podem citar Yasmin Bradi, ja activa en l'ambient musical alguerès, guanyadora del Premi Pino Piras l'any 2010.

Però hi és a la ciutat sarda també una escena diferent, distant del les sonoritats presentades fins ara, més rock, i que (per ara) no usa el català de l'Alguer. Qui ha tengut una adolescència algueresa en los anys noranta (i som pocs), qui sap qui cosa és una cantinetta o una saletta, sa perfectament que en aquella ciutat hi era una quantitat desproporcionada de gent que molestava los veïns tocant en los garatges, tan del centre com de la perifèria. Molta d'aquella gent ara no toca més, o toca al sofà o ja no viu a l'Alguer, però qui és restat a la ciutat sardocatalana continua fent música. Entre los que recentment prometen hi trobem Delma, band no exclusivament algueresa que mira clarament cap a Seattle; Tortuga, que se mou entre rock alternatiu i metal; Almost Done For, una formació més inspirada en el grunge i el southern rock, i Arythmia, que amb sonoritat decisivament metal és una de les realitats emergents de la ciutat.

I per terminar hi és una altra band lligada a l'Alguer, encare que los components no siguin pròpiament de la ciutat: Train to Roots. Aquesta és la formació de música reggae més important a l'Illa, i entre les més famoses, dins del genere, del panorama italià. Reggae i illa són binomi, i la roots band, que a l'Alguer té una de les arrels en l'estudi de registració Sottopelle, en nou anys de carrera i amb tres àlbums publicats és reeixida a generar una onada de reggae music en l'Illa. Amb les lletres en sard i angles, Train to Roots han realitzat sigui cançons originals com cover excepcionals, com aquella que jo personalment estava esperant des de fa anys...

Last but not least, Dr. Boots, nascut a l'Alguer i establert a Olbia. Es tracta d'un artista reggae ell també-prova de que l'ambient és actiu a l'Illa-que canta en sard i intenta trobar un encontre entre tradició local i raggamuffin. En fi, el guru del rap/hip-hop italià és un altre sard, però això serà per un altre artícul musical...

Garibaldi dibuixat pels anglesos

En aquests dies, mentre preparo una intervenció per la pròxima conferència que, des del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies, organitzem a Barcelona (Jornades Internacionals sobre Federalisme Atlàntic i Espanyol al Segle XIX), em trobo amb velles imatges i powerpoints caducats. Rebuscant coses sobre el Risorgimento em trobo amb una vinyeta satírica anglesa que és tota una curiositat. L'autor és Lilian Lancaster, qui dissenyà uns 12 mapes antropomorfes de països europeus en l'obra curada per William Harvey (Aleph),  Geographical Fun: Humourous Outlines of  Various Countries (Hodder&Stoughton, Londres 1868). Es representa Garibaldi-figura molt seguida a Gran Bretanya per republicans, democràtics i progressistes-que fa fora de la península el Papa...i aquest es planta a Sardenya i Córsega! En aquests dies de renovació pontifical, no he pogut resistir en imaginar un Papa argentí en una Sardenya plena de turistes nordeuropees en bikini!

Scherzi a parte, l'autor jugava amb les eventualitats que obria la qüestió nacional italiana, quan encare Roma i el Laci eren dominis papals. Tanmateix és una ulterior confirmació del fet que, almenys llavors, Sardenya era percebuda com una mena d'accessori de la península, com efectivament denunciava Giuseppe Mazzini en 1860 alertant d'una eventual cessió de l'Illa a Napoleó III. Per dibuixants anglesos, diplomàtics europeus i molts actors del Risorgimento, nosaltres érem, en el fons, poc més d'una colònia o un país exòtic. 

Rafael Caria. Política i llengua a l'Alguer.

 

Lo 13 de maig de 2011 s'és tenguda a l'Alguer una conferència dedicada a Rafael Caria, organitzada per Òmnium Cultural de l'Alguer i volguda per Esteve Campus, President de la associació que ha dividit amb Caria tants moments de activisme i de vida. En la conferència se parlava de los diversos aspectes de la obra d'aqueixa important figura de la ciutat sarda, i los intervents han anat de la lingüística a la poesia: Noëlia Motlló, que ha col·laborat amb Rafael en les suas recerques sobre la llengua algueresa, ha parlat de la importància de lo seu treball com lingüista; Pere Lluís Alvau, que ha vivit amb Caria lo període de l'activisme per la llengua, durant lo acte ha recitat calqui una de les suas poesies; Elisabetta Dettori, amiga també de la família Caria, ha recitat los versos de Rafael; i Marcel A. Farinelli, que gràcies a les suas recerques sobre la història de la ciutat, ha reconstruit la activitat política de Caria (i espera fer-ne una biografia a 4 o 6 mans). Ananquí posem lo vídeo de lo discurs que he fet jo (Farinelli), encare que les imatges tenen...la tremolosa, perquè és estat registrat amb lo mòbil de un de los més emocionats espectadors, lo fill de Rafael. Però és important, és forsis la única ocasió per conèixer un poc de la història d'aqueix alguerès que, sobretot en los anys setanta i vuitanta, és estat lo principal activista d'un grup de joves, entre los quals Esteve Campus i Pere Luís Alvau, que pensava salvaguardar l'alguerès, i que són estats los primers a donar una dimensió també política a aqueix interès. Rafael, més envant en los anys, se va dedicar totalment a la toponomàstica, a la lingüística, a l'etimologia, i naturalment a la poesia. Los altres participants, durant la conferència, mos han donat una panoràmica també a sobre d'aqueixes dimensions de la obra de Rafel, però, per desgràcia, no tenim los vídeos!!

Grafitti Politique a Còrsega

Córsega no és només blanca i blava. Fa referència a que l'Illa no és només un paradís de vacances.

Corsica és una illa fascinant com Sardenya, i com aquesta conviu en una problemàtica relació amb un estat continental, vist com mare o madrastra a segona de la perspectiva o del moment històric. A diferència de Sardenya, però, la situació és més crispada, la societat més travessada de la tensió contra l'Estat francès, i sobretot per la violència política. Aquest conflicte te una repercussió directa en els murs de les ciutats i dels pobles, que es transformen en aparadors per missatges polítics. Així els moviments polítics i els grups armats  "marquen" el territori i es fan visibles. En la majoria es tracta d'escites fetes amb spray, un xic naïf, i és difícil trobar dibuixos elaborats, cosa que fa del "grafitti politique" una cosa més semblant a una pasquinada que a un murales. De fet una de les raons que explica aquest fenomen és,  segons els mateixos autors dels "grafitti", és la dificultat a transmetre el seu missatge a través de la premsa. Tot plegat aquesta situació fa que una petita ciutat muntanyenca com Corti, cap i casal de la nació corsa, sigui plena d'escrites, adhesius o petits murales que la fan molt interessant. Essent un important meta turística, la seu de la única universitat, i al mateix moment el lloc en el qual, anualment, es celebra una cimera de tots els moviments independentistes, és un lloc que dona molta visibilitat.  Aquí algunes dels "grafitti" que he pogut fotografiar a Corti aquesta primavera, només és una mostra, per qui estigui interessat recentment ha sortit una bona publicació sobre el tema que recull moltes fotos interessants: P. Murati, J. G., Poletti, A. Albertini 30 ans de grafitti politique en Corse, Editions Anima Corsa 2010.

  30 anys de lluita armada del Front de Liberation Nationale de la Corse.

I Francesi Fora (fora els francesos).

Grafiti que celebra la mort d'un militant independentista.

Front de Liberation National de la Corse-Union des Combattants. 

Una de les escissions del FLNC.

Vsica el Front!Patria o Mort!

Gendarmes vigileu!

Lluita joventut, el futur ets tu! Escrita de la Ghjuventù Paolina (GP).

FLNC per Córsega Nació. 

És refereix a que el FLNC recolza el partit Corsica Nazione.

L'impresa dei Mille secondo l'ultimo dei garibaldini

Carlo Verdone interpreta Quintilio Baracca, ultimo superstite dei Mille, ma la sua testimonianza svela i retroscena dell'impresa garibaldina. É un pezzo di grande comicità, e l'ironia dell'attore romano, trasformando l'impresa dei Mille in una rocambolesca avventura, suggerisce come l'unità d'Italia non è stata poi quella splendida ed eroica avventura che tutti noi abbiamo appreso sui libri di scuola. É anche una lezione di come gli italiani, per fortuna, hanno un ottimo senso dell'umorismo che non si ferma nemmeno davanti agli eroi della patria...e notare come il pezzo è recitato davanti a un pubblico di militari!