La curiosa història de l'illa-regne de Tavolara

Quan pensem en un illa, ens imaginem una terra “aïllada” en mig del mar. Però sovint una gran illa com és Sardenya, està circumdada de petits illots, amb la conseqüència que la mateixa insularitat queda encara més complexa, i els litorals encara més espectaculars i fascinants. Un d’aquests illots és Tavolara, a la costa oriental sarda, molt a prop de la ben coneguda Costa Esmeralda. L’illa és un tros de muntanya que s'aixeca improvisament des del mar casi deshabitada i sense edificis, a part dels dos restaurants i les dependències de la Marina Militar. A l’estiu hi arriben alguns turistes per fer excursions diàries, i cinèfils, quan a finals de juliol es fa el Festival del Cinema Italiano, amb la platja que es transforma en un cinema a l’aire lliure. Però, Tavolara té una història molt curiosa i interessant, entre cabres amb els dents d’or i una dinastia reial que en reivindica la sobirania. 

En el passat els mariners van fer servir l’illa per aprovisionar-se d’aigua i per caçar-hi les cabres, que però no tenien els dents d’or. La llegenda es va originar pel fet que, segons alguns, havien vist uns animals amb els dents grogs a dalt de la muntanya. En realitat, els dents no eren d’or, sinó que la coloració era causada per unes herbes que menjaven. Molt més interessant resulta la història del Regne de Tavolara que, com els dents de les cabres, es quasi una llegenda.

A Tavolara, a principi del vuit-cents, es va instal·lar una família d'origen corsa. Eren els Bertoleoni, originaris de Bonifacio i que, alguns decennis abans que acabés el segle, s’havien traslladat a l’Illa de la Maddalena, davant de les costes de Gallura. Durant tot el segle XVIII en molts van abandonar Còrsega per anar a Sardenya, a causa de la inestabilitat política que va afectar l’illa entre el 1729 i el 1814. Durant tot aquest període, entre la revolta antigenovesa, l’ocupació francesa i les guerres napoleòniques, la societat corsa es va veure afectada per les repressions i les venjances, i en molts van escapar a Sardenya. Mentre les aigües entre Còrsega i Sardenya eren una frontera calent entre l’Imperi Francès i el Regne de Sardenya, aliat amb Gran Bretanya, els Bertoleoni prosperaren amb el contraban en les aigües de l'Estret de Bonifaci, “ocupant” alguns dels illots d'aquesta braç de mar. Els ramaders de Bonifacio sovint utilitzaven les illes de l’Estret de Bonifaci –dites illes intermèdies– per escapar a les autoritats genoveses, traslladant allí els ramats, i els Bertoleoni van seguir aquesta pauta, establint-se a Santa Maria, Soffi i, finalment, a Tavolara. En realitat existia un buit de poder, ja que no estava clar si aquests illots estaven sota sobirania sarda o francesa. Així que aquests pastors, mercants i contrabandistes, sota la guia de Giuseppe (1778-1849, rei de 1829 o 1833) i després del seu fill Paolo (1815-1886, rei des de 1845), reclamaren els drets sobre les illes que havien ocupat. Però, tenien en contra els reis de Sardenya.

Escut de familia Bertoleoni

Tot i així, els Bertoleoni obtingueren des de Carlo Alberto, rei de Sardenya entre 1831 i 1849, no només el reconeixement de la propietat de Tavolora, sinó una mena d’investidura regal. Existeixen diverses versions de l'encontre entre els dos, però pel que sembla el futur rei, durant un dels seus viatges a Sardenya, hauria desembarcat a Tavolara. Aquí s’hauria trobat amb Giuseppe, que li va demanar qui era. Carlo Alberto va respondre “el rei de Sardenya”, i Giuseppe va rebatre, “i doncs jo sóc el rei de Tavolara”. El anècdota fou suficient perquè els Bertoleoni consideressin provada la seva sobirania. Carlo Alberto confirmaria el reconeixement, fins i tot per escrit, durant els seus següents viatges a Sardenya.

Malgrat tot, el microestat va haver de fer front a les pretensions dels successors de Carlo Alberto, que desitjaven construir un far, i fer de l'illot propietat demanial. La pressió va augmentar desprès de la proclamació del Regne d’Itàlia (1861), fins que als anys ‘80 del segle XIX la meitat de l'illa era ja en mans de l'Estat italià. En aquest context, a la mort de Paolo I (1886) s'obrí una petita parèntesis republicana, en la qual els pocs habitants de l’illot es posaren sota la protecció del Regne d'Itàlia. A partir de llavors els descendents del Bertoleoni, davant de la impossibilitat de veure’s reconeguda la sobirania, van reclamar la legitima propietat de l'illa, fins que al 1962 la construcció d'unes instal·lacions militars, en part de la OTAN i en part de la Marina Militar Italiana, van obligar els seus pocs habitants a abandonar-la. Avui Tavolara no és un illot disputat, i els Bertoleoni han canviat els seus negocis. Ara no són més comerciants i ramaders, sinó propietaris d'un dels dos restaurants de l'illa, amb un nom que li assegura certament eclipsar la competència: ristorante da Tonino, il Re di Tavolara.

Carlo I Bertoleoni amb la familia.
És la foto que estaria exposada a Buckingham Palace

Què hi ha de veritat en aquesta història? No existeix cap prova del fet que els Bertoleoni hagin estat reconeguts com a sobirans, l’únic que és cert és que han estat propietaris de Tavolara. Segons els que n'han reconstruït la història –un periodista i un dels descendents de la família reial– tota la documentació, que asseguren d'haver vist, hauria desaparegut durant el règim feixista. En realitat, Tavolara en la documentació oficial no figurava entre les possessions del Regne de Sardenya, un buit legal que ha donat pas a aquest reialme lil·liputenc, reconegut en passat per la International Micropatrology Society (associació existida entre els anys setanta i vuitanta del segle XX). Hi han altres atestacions de l'existència d'aquest regne. En la Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana (vol. LIX, Espasa-Calpe, Madrid, 1928, p. 955), l'entrada Tavolara explica l'historia del petit estat (que anomena Tavolazzo), i del seu reconeixement per part del rei de Sardenya. Un fet que recorda molt el famós conte de Jorge Luís Borges (1899-1986) Tlön, Uqbar Orbius Tertius, en el qual un país misteriós existia únicament en una versió apòcrifa de la Encyclopedia Brittanica. De fet, a una verifica a altres enciclopèdies, Tavolara no existeix. A més a més, segons un dels últimes descendents de la família “reial”, una ulterior prova de la seva existència és el reconeixement implícit per part britànica. L’any 1896 viatjava pel Mediterrani l'HMS Vulcan, que va fer etapa a l'illot. En aquella ocasió el capità del vaixell hauria ofert un dinar a la família reial, de la qual una foto estaria exposada a Buckingham Palace. Però, en el cas de Tavolara, el condicional és obligatori, i el petit reialme avui existeix només entre les taules del millor restaurant de l’illa. 

***

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialitzat en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.