 |
| Antoni Simon Mossa |
Antoni Simon Mossa (1916-1971) va ser una figura polièdrica. Exponent d'una família algueresa que, des del segle XVIII, havia estat protagonista de la política local i, durant el Trienni revolucionari sard (1794-1796), havia liderat el partit filo-francès, és una de les figures més rellevants de la política sarda de la postguerra. Estudiant d'arquitectura, durant els anys 30 viu a Roma, on va conèixer, i portar a l'Alguer, Josep Pla. Els anys successiu a la fi del conflicte mundial és molt actiu com arquitecte, a l'Alguer en particular, on realitza uns hotels i unes cases particulars d'estil inconfusible. Vaig parlar d'aquesta figura, i de la seva relació amb l'Alguer, en Història de l'Alguer, però ara mateix, quan es celebren els cent anys del seu naixement, em sembla el cas de publicar algunes pàgines, encara inèdites, del que serà el meu pròxim llibre (encara en work in progres!).
* * *
Al
costat d'una brillant carrera com arquitecte, Simon Mossa era una figura que va
protagonitzar el debat i la producció cultural a la Sardenya de la postguerra. En els articles publicats a La Gazzetta Sarda, La Nouva Sardegna o
la revista Ichnusa,
Mossa
demostrava una extraordinària sensibilitat per la condició del poble sard, com
també per la situació de tots els que es consideraven minories nacionals. No era l'unic, l'acompanyaven altres figures que, amb ell, van marcar el discurs cultural del sardisme durant els
primers decennis de la República Italiana. Aquests eren l'arqueòleg Giovanni
Lilliu, que realitzava les primeres recerques sistemàtiques sobre la
civilització nuràgica i, a partir dels seus descobriments, parlava d'una illa
caracteritzada per la “constant resistencial sarda”, o sigui la contínua
resistència als forasters. Li feia costat el jurista Antonio Pigliaru, que
descrivia la societat pastoral illenca com auto-regulada mitjançant l'institut
de la venjança, i estranya a qualsevol forma d'organització estatal. Als dos
cal afegir l'antropòleg Michelangelo Pira, que criticava la falsa imatge del
sard difosa a partir de l'antropologia de finals de segle XIX, i denunciava,
amb argumentacions lingüístiques, la condició colonial de la relació amb
Itàlia. D'aquests tres noms, Simon Mossa serà el quart, i portarà a les
extremes conseqüències polítiques aquestes reflexions (Lilliu, 1971; Pigliaru, 1959, 1970; Pira, 1968, 1978).
Simon
Mossa era un intel·lectual de relleu, fonamental per entendre l’evolució de la
política, la cultura i la societat sarda en l’etapa de la postguerra, i del
mateix sardisme (sobre aquest corrent polític, Farinelli 2015). L’arquitecte i
polític analitzava la qüestió sarda amb una perspectiva Europea i, a mesura que
el procés de descolonització progressava amb la proliferació de nous estats
sobirans, en una perspectiva mundial. Malgrat això només al 1961 va entrar al
PSd'A, del qual serà líder a partir del 1965, mantenint unes posicions
independentistes i, sempre més, esquerranes. Una tal evolució el va portar des
d'una primera fase en la qual no s'allunya gaire del què havia estat el sardisme
dels anys vint, és a dir un moviment que, en el fons, es movia en una òptica regionalista,
fins a arribar, durant els anys 60, a sostenir la necessitat de la
independència. L'arquitecte arribava a aquestes conclusions a partir de
l'anàlisi de la situació sarda i europea, en la qual veia una incongruència
entre les fronteres estatals i aquelles que el definia “minories” i “comunitats nacionals”. Les
primeres eren formades per grups de població que no compartien la nacionalitat
de l’estat del qual formaven part, com els germanòfons a Alsàcia o al Sud
Tirol, i que però podien comptar amb la protecció d’un estat-nació més enllà de
la frontera, com Alemanya pels alsacians
i Àustria pels tirolesos. Gràcies a aquesta característica, les minories
nacionals tenien alguna forma de protecció. Al contrari les comunitats
nacionals estaven dividides en més d’un estat, com els catalans i els bascos, o
es trobaven completament englobades en un estat-nació, com sards i friülans a
Itàlia. Les comunitats nacionals, doncs, no gaudien de cap protecció externa, ja què no tenien un estat que pogués fer
pressions per què es respectessin els drets lingüístics, culturals i polítics de
tals grups humans. Llavors, les comunitats en aquesta condició, que l'arquitecte
definia alternativament nacionals o ètniques, estaven sotmeses a un procés de
“genocidi cultural i polític”. El sardista descrivia el procés com una
cancel·lació/assimilació de la identificació minoritària per part d'aquella
dominant, amb la imposició no només d'un idioma i d'una cultura diferent, sinó
també de models econòmics.
 |
| El Faro, un dels hotels realitzats per Simon Mossa a l'Alguer |
Just en aquells anys, un acord entre ell Govern central i les majors forces polítiques sardes portava a l'aplicació de l'anomenat Piano di Rinascita, amb el qual, a través del potenciament del turisme i de la introducció d'establiments per la transformació de productes petrolífers, es pensaven solucionar tots els problemes de la societat sarda. Simon Mossa, que com arquitecte treballarà en la trasformació de l'illa, i en particular de l'Alguer, en una destinació turística, era molt crític amb el Piano. L'intel·lectual sardista veia en la
implantació de l'industria petroquímica un potent instrument per imposar un model econòmic que, amb la introducció d'activitats industrials controlades per capitals provinents del nord Itàlia, hauria comportat una relació colonial amb la península i la desarticulació de la cultura agropastoral. Es tractava, sense dubte, de la denúncia més explícita de la relació colonialista Sardenya-Itàlia. (no existeix un recull exhaustiu dels seus escrits, pel seu pensament polític vegeu: AA. VV., 1965; Cambule, Giagheddu & Marras, 1984; Contu, 1982; Contu, 2004).
 |
| Apartaments dibuixats per Simon Mossa, l'Alguer |
L'arquitecte
i militant estava sempre més influenciat per quant esdevenia arreu del món, i
sobretot mirava als processos de descolonització com un exemple a seguir i un
presagi del qué estava per passar a Europa. No és un cas que, a partir del
1961, va signar molts dels seus articles com Fidel perquè, tot i no ser marxista,
veia la connexió entre la revolució cubana i la situació sarda (dues illes
governades com a colònies, tot i que formalment no ho eren), i entre el Carib i
el Mediterrània. Com per les illes centreamericanes, el mare nostrum era
un espai amb un procés de descolonització en curs, en el qual Malta, Xipre i
Algèria, com Jamaica, guanyaven la seva independència. També era un espai
d'illes sotmès a un colonialisme menys directe, un control econòmic que
doblegava la societat local als interessos de gran companyes, en majoria
estatunidenques i europees, que imposaven un model econòmic basat en l’aprofitament
dels recursos locals, ja siguin les mines de bauxita o el turisme a Jamaica o
la canya d’azucar a Cuba, i que excloïa la població local de gran part dels beneficis d'aquestes activitats (Knight, 1990, pp. 193-306; Williams, 1984, 426-497). El paral·lel es fa
encara més directe si pensem que, per indicar el conjunt de les comunitats
nacionals a Europa que encara no s'havien alliberat, Simon Mossa utilitzava el
concepte de “tercer món europeu”. A mesura que el seu compromís amb la política
activa anava augmentant, aquest polièdric arquitecte va fundar el Moviment Independentista
Revolucionari Sard (1964), menys que un moviment i més que un corrent
intern del sardisme. Amb els temps va arribar a guanyar posicions dominants
dins del partit, fins que la seva línia, analítica i política, arribà a ser
majoritària l'any 1968. A aquelles altures, la possibilitat de solucionar la
qüestió sarda dins de l'àmbit italià o de les institucions europees ja no era
una opció:
Nosaltres demanem un reconeixement de la comunitat
ètnica sarda tan a nivell internacional quant pel que fa el govern metropolità;
tornem a afirmar solemnement el principi que Sardenya pertoca als sards i doncs
ha de ser governada pels sards, en el marc d'aquella construcció de la Europa
de les ètnies en la qual es farà justícia de les minories i les comunitats
ètniques (Contu, 2004, p. 319).
La
construcció d'una federació europea d'ètnies era el pas per dinamitar la
Comunitat Econòmica Europea. Simon Mossa considerava la institució «una
concentració de nacionalismes» o «un consorci de rics propietaris que
esdevindran sempre més rics en contra dels pobles marginals, que es faran
sempre més pobres», a la qual s'havia de substituir un «federalisme de les
ètnies, dels pobles en contra dels estats». Hem arribat a l'esgotament del
concepte de Giuseppe Mazzini d'una federació europea dels estats nacionals, que
en el món bipolar de la guerra freda i en la Itàlia republicana perd tot el seu
significat alliberador. Els sardistes dels anys seixanta i setanta, ja pensen
en enderrocar l'Estat «perquè així serà possible per nosaltres, com per les
altres comunitats ètniques, arribar a la reforma de l'estructura social a fora
dels nacionalismes i dels dominis colonials» (Contu, 2004, p.320). Antoni Simon Mossa era, doncs, un nacionalista insular, i com a tal no considerava el independentisme com una forma de tancar-se endins, no interpretava la
voluntat de separar-se que expressaven els sards com una forma d'aïllament o de
reacció a la modernitat, que en una illa arriba sempre des de fora. En la seva concepció, la independència servia per unir l'illa amb la resta del món, i per conquerir la modernitat:
Fer a menys d'Itàlia esdevé per nosaltres una
necessitat, en absolut. No tenim altres rutes per seguir. Nosaltres volem
conquerir la independència per integrar-nos, no per separar-nos, des del món
modern. I la decisió no pot ser que nostra, autònoma, conscient i decisiva.
Nosaltres ens trobem en la mateixa posició d'aquells països del tercer món que,
en les seves articulacions nacionals, ja han fet els primers passos cap a la
independència. Però nosaltres ens hem quedat darrera, hem donat crèdit a
l'Estat Italià. Hem perdut vint i més anys alimentant-nos amb les esperances i
les promeses que mai s'han complert (Contu, 2004, p.321).
Bibliografia
AA.VV. (1965). L'autonomia politica della Sardegna.
Edizioni Sardegna Libera: Sàsser.
Cambule, A., Giagheddu, R. & Marras, G. (1984), Le ragioni
dell'indipendentismo, Edizioni S'Iscola Sarda: Sàsser
Pigliaru, A. (1959).
La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico, Giuffrè, Milà.
Pigliaru, A. (1970). Il banditismo in
Sardegna. La vendetta
barbaricina come ordinamento giuridico. Giuffrè: Milà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada