28 d’abr. 2013

La Diada de Sardenya-Sa die de sa Sardigna



El 28 d'abril és la festa nacional sarda, sa die de sa Sardigna, en la nostra parlada illenca. Com el 25 d'abril a València (i Itàlia), i com l'11 de setembre a Catalunya, la diada sarda és una celebració civil, identitària i nacional. L'efemèride vol recordar un episodi històric, però a diferència del que succeeix en ocasió de l'11 de setembre, no se tracta de commemorar un fet militar o una derrota, tot al contrari es celebra una revolta, i en particular l'expulsió dels “continentals” de l'Illa. En un illa existeix una diferència fonamental entre un “illenc” i un “continental”, i a Sardenya normalment el primer era, i és, sinònim de poder estatal i econòmic, indica una autoritat mal suportada que arriba de fora. I,  en calqui ocasió, se pot referir a una persona en la qual no confiar massa. Per exemple, un proverbi sard diu furat chi beni dae su mare, és a dir qui ve des del mar és un lladre.

Els continentals a Sardenya son venguts des de diferents parts d'Europa, Africa i Medi Orient, i tots han fet de l'Illa una important colònia. Peró tots han tengut que fer front a un problema imprevist: en Sardenya hi eren els sards (ho saben bé els catalans, que van trigar un segle llarg a reduir la resistència dels illencs). I doncs cada colonitzador ha tengut la pròpia revolta i ha tengut que enviar tropes fins a les muntanyes de l'interior, refugi impenetrable per rebels d'ahir i bandits d'avui. El 28 d'abril se celebra justament una d'aquestes revoltes, entre les més recents. Abans que es formés l'actual Estat italià, l'any 1861, Sardenya era un regne en mans de la dinastia Savoia des del 1720. Els nous sobirans, però, no eren ni benvolguts pels sards, ni ells mateixos apreciaven l'Illa, i a finals del segle aqueixa  situació explotà. Al desembre de 1792 la França revolucionaria decidí d'enviar un contingent de corsos i francesos per conquerir Sardenya, i davant d'aquesta amenaça la Casa de Savoia, amb els nobles i funcionaris piemontesos a l'Illa, se quedaren amb els braços creuats. La noblesa sarda, que davant la possibilitat d'una invasió francesa era  preocupada de perdre drets feudals i privilegis, reactivà tots els òrgans d'autogovern del Regne sard -hereditat catalanoaragonesa que no havia patit les conseqüències del Decret de Nova Planta- i reixí  a mobilitzar un exèrcit format per sards.

Quan aqueixes tropes, mal armades i poc entrenades, reixiren a defensar l'Illa del desembarcament de corsos i francesos, en el qual prenia part fins i tot un jove Napoleó, l'orgull nacional sard arribà al seu clímax. Els nobles que havien organitzat la defensa van reunir el Parlament i van formular un memorial de greuges; en aqueix figurava el restabliment de les antigues lleis de Regne (sobretot la convocació regular del Parlament) i l'accés dels illencs a tots els graus de l'administració reial, que llavors era ocupada casi totalment pels continentals. Començava així el trienni revolucionari sard (1793-1796). El rebuig de totes aqueixes requestes, però, arribat després de mesos d'humiliant atesa, provocà la indignació de tots els braços del Parlament, i una insurrecció en la ciutat de Càller. La població de la capital era en agitació des de la victòria sobre els francesos (1793), i les milícies populars, formades per contrastar la invasió, controlaven en practica la ciutat; la capital sarda, com moltes de les ciutats costaneres de l'Illa, era una centre amb una estructura extremadament colonial, pensada per separar illencs de continentals. La part antiga estava dividida en tres quarters, cada un separat dels altres per muralles i portals medievals: al centre el quarter dit Castell, seu del poder reial, de la noblesa i de l'administració, en el qual no podien entrar “els locals”; als dos costats d'aqueix nucli, los barris de Stampace i Marina, populars, habitats per pescadors, comerciants o jornalers, en majoria illencs. Aqueixos  últims no podien accedir al barri del Castell, signe tangible de la segregació entre governants i governats, colons i colonitzadors, que la societat sarda patia des de ben abans de l'arribada dels Savoia (Càller fou edificada d'aquesta manera pels Pisans abans, i els catalans desprès).

El 28 d'abril de 1794, quan a Càller arribà la notícia que el Rei de Sardenya -que no havia mai visitat l'Illa i governava des de Torí- no havia acceptat cap de les requestes avançades pel Parlament sard, la població se llançà contra les tropes que controlaven la ciutat. En breu els portals que dividiven els barris caigueren en mans dels insurrectes, que deixaren lliure circulació entre les tres parts de la ciutat, mentre escomençava la caça als continentals. Durant els dies següents tots els piemontesos (o continentals), i sobretot els funcionaris, foren expulsats de l'Illa, en un episodi inèdit en la història sarda. En aquells dies hom explica com la gent interrogava tothom que no semblés sard, i si no eren en grau de parlar l'idioma de l'Illa o teniven una clara pronuncia continental, eren arrossegats al port, carregats en una nau, i expulsats (algú anomena aquells dies els dies del pilla pilla, su dia de s'achiappa). La insurrecció evolucionà els anys següents involucrant pastors i camperols, fins a la abolició del feudalisme i a la (casi) proclamació d'una República Sarda. Però els revolucionaris no saberen aprofitar d'aqueixos èxits, i les divisions entre nobles, burgesos i classes populars acabaren obrint la porta al retorn dels piemontesos, de la monarquia savoienca i de l'absolutisme (1796-1797). Els protagonistes d'aquests esdeveniments, i sobretot Giovanni Maria Angioy qui liderava el partit republicà, són avui considerats símbols de la lluita per la emancipació de l'Illa. Malgrat aqueixa insurrecció, el trienni revolucionari no va portar al naixement  d'un Estat nacional sard, però la jornada del 28 abril de 1794 queda en l'imaginari col·lectiu com el moment en el qual els sards casi aconseguiren aqueix objectiu. És el moment en que els sards digueren amb més força “prou” a un poder extern, al menyspreu i a la arrogància d'una classe dirigent "forastera". Malgrat tot,  avui a l'Illa les celebracions, oficialitzades recentment, no són tan institucionals com a Catalunya per l'11 de setembre. Això depèn, crec, de una diferència substancial entre un sard i un català, entre un illenc i un continental: a Sardenya celebrem quan havem fet fora les institucions i “el poder”, a Catalunya se commemora la desaparició de aqueixes institucions; el primer és un cas de  rebuig de l'Estat, el segon és més la declaració de voler un Estat propi. La qüestió nacional és, forsis,  completament diferent entre un illa i un continent.


 El cant que els sards cantaven en contra dels feudataris i de l'absolutisme, en dues adaptacions modernes