24 de set. 2019

Enzo Mogliardi, l'Alguer i la república catalana




El compte de Enzo Mogliardi fa uns mesos
Enzo Mogliardi és un senyor d’uns 65 anys que viu al camp de l’Alguer, té bestiar i una parada al mercat de la ciutat, on cada setmana va a vendre els seus productes. No és un polític, no és un escriptor, tampoc és un estudiós, simplement és un alguerès a favor de la constitució d’una república catalana, i del fet que l'Alguer en formi part. Això és el que diu el seu compte de Twitter, i el que creuen milers persones, que el segueixen amb molta atenció. En realitat, però, Enzo Mogliardi no existeix, és un compte fals, i no és gens innocent.  
Vaig començar a seguir aquest compte mentre preparava una intervenció a la conferència anual de la American Society for Portuguese and Spanish Studies, que es tenia, pel cinquantenari de la associació, a la Universitat Pompeu Fabra. Havia de parlar, com sovint em passa (però no sempre, que quedi clar) de l’Alguer, el feixisme, el populisme i, de pas, del procés. Un perfil fals que es feia passar per un alguerès annexionista, i que intervenia en el debat a dins del món independentistes amb un bon coneixement dels seus detalls, no em podia deixar indiferent. I de fet el senyor Mogliardi, i una selecció dels seus tweets, ha ocupat la part final de la meva intervenció. Eren, sobretot, declaracions de total adhesió a la idea d'una Catalunya independent, històries (ben intrigants, s'ha de dir) sobre la vida personal de Mogliardi, i comentaris de la realitat politica a Catalunya. Tot em servia per demostrar com, a les xarxes socials, un compte fals intentava utilitzar l'Alguer per intervenir en el debat polític. 
Per què estic així segur de la falsedat d’aquest compte? En primer lloc, per la llengua: escriu massa bé el català estàndard, no sap utilitzar girs, construccions o verbs propis de la variant algueresa, i per fer creure que és de l’Alguer, de tant en quant fica paraules en italià, però sense cap criteri. No sap que signifiquen paraules com angioni, maco, porcrabo, cutxo i pomata, no sap què és un xisto i ignora que, quan tens molta son i estàs atontat, tens la llua. A més, quan intenta utilitzar l’italià es nota que fa traduccions literals del català (o del castellà?), potser amb algun traductor automàtic, mentre mai fa servir cap construcció o expressió sarda, que són molt abundants en el català de l’Alguer. (No feu parangons amb com escric aquí, perquè en aquest article utilitzo el català estàndard).
 
Però, el que crida més l’atenció són els continguts dels seus tweets, que, de vegades poden ser molt ofensius per un alguerès de veritat. Mogliardi parla d’una realitat que no existeix, o que, com a molt, va existir fins als anys cinquanta. Pocs algueresos avui es dediquen a les feines del camp, i encara menys tenen bestiar, al contrari d’altres parts de Sardenya on la ramaderia és una activitat important. L’Alguer ha sempre representat una de les principals realitat urbanes de l’illa, és avui un centre d’uns 45000 habitants, i és tot el contrari d’allò que els catalans entenen com “poble”. Precisament, Mogliardi ho intenta descriure com una petita comunitat, un món rural on els matrimonis són combinats entre els caps de família, on encara s’escolta música en radiocasset, la tradicció mana i tots es coneixen. Fins als anys cinquanta podia haver estat així (radiocasset a part), però els anys passen i les coses evolucionen, també a una illa. Avui els algueresos, si no han emigrat, treballen en els serveis, en el turisme, i si tenen un camp hi van per fer una arrostida, o ho han convertit en un bed&breakfast. Encara existeixen uns pocs pagesos, que treballen a zones com l’Arenosu, els camps entorn de Santa Maria la Palma i Maristella, però són molt més moderns de la imatge romàntica que en dona Mogliardi. 
Un altre tema estrella de Mogliardi, i que irrita molt, són les histories que explica sobre la màfia local. Segons ell, l’Alguer estaria dominada per un clan familiar, amb un “capo” ferotge i sense pietat (un cert Don Lino, probablement el nom menys comú a Sardenya), que demana “il pizzo” (és a dir una mena de taxa) als ramaders i agricultors de la zona, i que es temut per tota la ciutadania. Les històries de atrocitat, assassinats i vexacions que explica semblen sortir de la ploma de Mario Puzo. Doncs, a Sardenya existeix una criminalitat interessant, que pot ser violenta, però que és molt lluny de la màfia tal i com en molts se la imaginen. A Sardenya no tenim padrins, o “dons”, com els anomena Mogliardi. Els sards som un poc anàrquics, entenem la jerarquia d’una manera diferent, i per això — i mil altres motius, segur — no hi ha cap organització criminal que se sembli a la màfia siciliana. Pensar que hi hagi un “Don Corleone” a Sardenya és el tòpic més típic de qui no coneix casi res de l’illa.  

Però el que destaca més d’aquest compte, i que ha fet que jo el seguís amb molta atenció, és la seva insistència en parlar de l’Alguer com d’una part d’una eventual república catalana, idea per la qual ell treballa incansablement. Si mirem a la història del les associacions que han defensat la catalanitat de l’Alguer, aquesta és una tesi que mai nongú ha sostingut, i és més. Quan, durant la Transició, a l’Alguer es vivia un canvi generacional en aquest associacionisme, el joves militants volien traduir en política l’interès per la llengua i la defensa del català de l’Alguer, seguint l’exemple dels catalans “continentals”. Ho feien des d’una perspectiva esquerrana, revolucionaria, anticolonialista i indepententista. Però la independència que tenien al cap  era aquella de Sardenya, i mai haurien defensat l’annexió d’una part de l’illa a una hipotètica Catalunya independent. Durant els anys vuitanta i noranta, les relacions entre els militants en favor del català de l’Alguer es van desgastar, també, sobre les divergències a l’entorn de quina relació mantenir amb la Catalunya autònoma, amb seqüeles que van continuar per anys.

Polèmica amb Ramon Cotarelo
Per tot això estic més que segur que Enzo Mogliardi non existeix, i que el que defensa està totalment desvinculat de la realitat sarda i algueresa. No sé el per què qui està darrera d’ell fa tot això, però la seva actitud és aquella del provocador, del troll, del desinformador. Ultimament defensa ERC, i fins i tot Ramon Cotarelo ha interactuat amb ell. El més greu, crec, ès que treu importància a les activitats d’aquells algueresos reals que defensen la llengua cada dia, com la gent d’Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua, i de l’Obra Cultural, o d'aquells que intenten estudiar aquella realitat, i explicar-la als catalanoparlants. El seu és un ús totalment instrumental de l’Alguer, que respon a un lògica aliena a la ciutat i molt contraproduent. Els seus milers de seguidors acaben tenint una imatge de la ciutat totalment esbiaixada, basada en tòpics banals i mentires. El dany és encara més gran si es pensa que no existeix, a Catalunya, cap mitjà, o cap periodista, que tracti de temes algueresos, a part dels articles estiuencs dels que hi van fer una escapada. I això provoca que milers de persones es creguin les coses que diu un alguerès virtual. Amb tots els problemes que en deriven. El que es més greu, és que això crea encara més desconnexió entre dos territoris que, al contrari, haurien de tenir un fort vincle afavorit per la llengua. 


13 de juny 2019

Eleccions municipals a l'Alguer


Diumenge 16 es celebraran les eleccions municipals a l’Alguer. La ciutat sardocatalana ha d’escollir el seu nou síndic, i, com últimament està passant a tot Itàlia, és molt probable que la dreta de Salvini i els seus aliats puguin guanyar, o com a mínim obtenir un bon numero de vots. Malauradament, no existeixen sondejos, doncs per explorar quines podrien ser les intencions de vots, queden el bar, les conversacions de carrer, o —pels més entesos— parar l’orella a les xaxarrades que es fan a “Montecitorio”. Aqueix no és el nom del cèlebre edifici on, a Roma, es reuneix el Parlament italià, sinó es com es diuen uns bancs en concret al port on, habitualment, es reuneix un grup de gent gran que passa tot el dia comentant, per la major part en alguerès, l’actualitat i la política.
Salvini, el polèmic Ministre de l’Interior i vice-premier, és un dels arguments més debatuts. Per uns és un autoritari i un que, desprès d’anys parlant de secessió del nord, ara s’ha tornat nacionalista italià, o encara, pels més crítics, un feixista, o fins i tot un frívol. Altres el defensen, perquè, segons ells, ha aplicat la mà dura contra la immigració i la criminalitat. La Lega, el partit de Salvini, a l’Alguer es presenta com aliat d’una coalició que, com a les eleccions a la Regió, reuneix entre d’altres els post-feixistes —i doncs nacionalistes italians— de Fratelli d’Italia amb els independentistes del Partito dei Sardi, passant pel partit de Berlusconi (Forza Italia). Entre els membres d’aqueixa extravagant coalició, hi trobem també el Partit Sard d’Acció, històrica formació sardista (el partit fou fundat al 1921) que, gràcies a aquesta aliança, ara governa la Regió Autònoma. Els sardistes, caracteritzats per certa incoherència ideològica a partir del ’90, eren últimament una força residual, tan a l’illa com a la ciutat, però gràcies a l’aliança amb la Lega han recuperat posicions. A l’Alguer el seu candidat a síndic és Mario Conoci, un polític expert que ha tingut diversos encàrrecs en les passades administracions, passant per diverses formacions, dels hereus de la Democràcia Cristiana fins a Forza Italia. Si guanyés, seria el primer síndic sardista a l’Alguer. I l’enèsim transformista.

L’altre favorit és l’actual síndic, Mario Bruno, del Partit Democràtic. Polític expert i militant d’esquerres des dels principi de la seva carrera, ha estat conseller municipal i regional, i governa la ciutat des del 2014. Té l’inconvenient d’acumular les critiques de tot el què, en cinc anys, no ha sabut fer, però se’l pot considerar una figura popular i apreciada. Entre altres coses, ha estat determinat, des del principi, a promoure l’ús del català a un nivell institucional (va fer el seu discurs de presa de possessió en aqueixa llengua), tot i que alguns el van criticar perquè, a part de fer declaracions, la seva política lingüística no va tenir molts efectes pràctics. Des d’aquest punt de vista destaca com a una de les llistes que el sosté, hi trobem com a candidat el President d’Omnium Cultural de l’Alguer, Esteve Campus. És una novetat, perquè la seva campanya és en català de l’Alguer i, si entra com a conseller i Bruno és reelegit, podríem tenir novetats en el front de la llengua.
El tercer, i menys favorit (sempre segons l’estudi d’opinió de la gent gran que seu a Montecitorio), és el candidat del Movimento 5 Stelle, Roberto Ferrara. Més jove respecte als seus dos rivals, i amb menys experiència política, podria acumular el vot de protesta dels algueresos, que durant els darrers vint anys han vist un Municipi control·lat casi sempre per les mateixes persones. Però, donat que el moviment fundat per Beppe Grillo continua perdent vots a tot Itàlia, la tendència es podria repetir diumenge.
Quins canvis s’esperen pel que fa la llengua i les relacions amb els altres territoris de parla catalana? D’entrada, és menester dir que aqueix no és un tema de debat, ja que tothom està d’acord en salvaguardar el patrimoni lingüístic i potenciar les relacions amb “los germans catalans”. Que siguin de la dreta aliada de Salvini o del PD, ningú posa en dubte aquest punt, però potser aquí està el problema. No hi ha pràcticament debat sobre com potenciar l’ús de la llengua o quin paper ha de jugar l’Alguer dins de la catalanofonia, doncs no està clar si existeix una real voluntat política, o només es fa referència a la “catalanitat” com a recurs purament propagandístic. Cal mirar els cartells electorals, on sovint apareixen les quatre barres i algunes frases en català.
Els arguments que més preocupen els algueresos avui no són aquells lligats a les polítiques lingüístiques, sinó, com a mínim, tres en concret: la posidònia, l’aeroport i la falta de llocs de treball.
El golf de l’Alguer té unes praderies de posidònia considerables, i de conseqüències les platges es cobreixen, cada hivern, de plantes mortes, tant que el nom de la ciutat ve d’aquí. La planta marina és una de les principals responsables de que la sorra de les platges de l’Alguer, fina i blanca, es conservi de forma natural. Durant els darrers anys s’ha començat a aplicar un protocol per evitar la desaparició de la sorra amb una idea senzilla: deixar acumular les plantes i altres algues mortes a les platges durant l’hivern, fer neteja abans l’estiu, i tornar a reposar tot un cop acabat el període turístic. Però, la solució no ha satisfet ningú: cúmuls d’algues davant de les cases, excavadores i camions que entren a la platja, sorra que acaba envaint els carrers del litoral. I a la ciutat tothom parla de què fer amb les algues, i naturalment tothom és avui un expert.

L’altre tema que preocupa, i des d’uns quants anys, és la pèrdua de línies que ha patit l’Aeroport. Desprès d’haver experimentat una expansió amb l’arribada de Ryanair al 2004, des del 2016 la companya ha suprimit molts vols, entre els quals aquells amb Catalunya, traslladant finalment la seva base a Càller. L’aeroport té sempre menys passatgers, mentre moltes línies s’han fet precàries (com aquella per Barcelona, operada per Vueling), quan no s’han suprimit del tot. Les connexions aèries per una ciutat que viu de turisme, com es pot entendre fàcilment, són molt importants, perquè des del bon funcionament d’aquesta infraestructura depen l’augment de llocs de treball a tot el territori. Però del futur de l’aeroport depèn, en part, aquell del català de l’Alguer, ja que l’establiment d’unes línies regulars amb Barcelona, Palma, Perpinyà o València multiplicaria les motivacions entre la població per utilitzar el català de l’Alguer.