Música i músics de l'Alguer actual

Quan era petit, recordo que casi en cada casa on entrava se podiva trobar una guitarra, fins i tot un amic meu ne teniva una que havia trobat en un balcó. És per això que primer d'anar a l'escola ja havia escomençat a tocar la guitarra, i forsis serà sempre per això que penso que la mia ciutat i la música tenen una relació especial. De totes maneres a l'Alguer hi han músics i musiques interessants, com a tota l'Illa. 

Per començar hi és la musica en alguerès, que ha estat molt viva a un nivell popular fins a los anys setanta i de la qual lo representant més coneixut és Pino Piras. Cantant popular redescobert últimament, Raffaele Sari Bozzolo n'ha publicat los textos, Claudia Crabuzza i Claudio G. Sanna interpretan les seves cançons, mentre el tarragoní Xavier Brotons Navarro ne parla al seu interessant blog. La força de la musica de Piras-una veu una guitarra i poc més-són les lletres, que parlen amb superba ironia de la vida de la gent comuna, i sobretot amb un tall politically incorrect. Per exemple lo problema de la casa, i del desnonament-com se diu a Catalunya sfratto-que en aquesta cançó l'esfractat (el desnonat) Pino Piras tracta subratllant l'especulació i la corrupció política que hi era darrera...lo pobre esfractat espera que lo propietari de l'edifici i los polítics comprenguin los problemes seus i l'ajudin, però aqueixos s'omplen la panxa sopant junts, i se reparteixen entre amics los pisos de protecció oficial (cases populars en alguerès). Corrupció i problema de l'habitatge...almenys en aquells anys a l'Alguer!!

 

Les cançons de Pino Piras, o que segueixen lo sou estil, són avui interpretades per molts músics locals, com Antonello Colledanchise o Giancarlo Sanna, que continuen aqueixa tradició de cant popular i irreverent. Al dia d'avui, però, la cançó algueresa és representada magistralment per la bella i brava Franca Masu, segurament l'artista sarda més coneixuda en terra catalana. La regina del cant en alguerès presenta una música mediterrània i acústica, amb importants contaminacions de jazz i una autèntica passió pel fado i el tango. En les suas lletres, sensuals i melancolioses, és fàcil trobar versos de poetes ciutadans com Rafael Caria i Antoni Cao. Amb una carrera que escomença a los anys noranta, la cantant ha publicat cinc àlbums i un recopilatori, produïda per Mark Harris i acompanyada per excel·lents músics locals com Salvatore Maltana (baix) o Marcello Peghin (guitarres). L'any passat és eixit l'últim treball, Almablava, però aquí prefereixo posar una cançó del 2006, que m'agrada en particular quan penso a casa mia...

Franca Masu ha obtingut un gran èxit mediàtic, i representa la punta de l'iceberg d'una escena musical viva i interessant. Altres musics que canten en alguerès s'estan afirmant sempre mes en el panorama de la musica en català i, entre tots, és menester que recordem Claudio Gabriel Sanna. Pioner de la cançó algueresa fins de los anys vuitanta amb el grup Càlic, ha continuat la sua carrera, com a solista o en altres formacions, fins als nostres dies. La sua cançó "Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?) és ben coneixuda, una irònica lectura de la situació lingüística de l'Alguer. Sanna ha recentment col·laborat amb la bravíssima cantant Claudia Crabuzza, i els dos han reinterpretat lo repertori de Pino Piras. I encara podem citar Yasmin Bradi, ja activa en l'ambient musical alguerès, guanyadora del Premi Pino Piras l'any 2010.

Però hi és a la ciutat sarda també una escena diferent, distant del les sonoritats presentades fins ara, més rock, i que (per ara) no usa el català de l'Alguer. Qui ha tengut una adolescència algueresa en los anys noranta (i som pocs), qui sap qui cosa és una cantinetta o una saletta, sa perfectament que en aquella ciutat hi era una quantitat desproporcionada de gent que molestava los veïns tocant en los garatges, tan del centre com de la perifèria. Molta d'aquella gent ara no toca més, o toca al sofà o ja no viu a l'Alguer, però qui és restat a la ciutat sardocatalana continua fent música. Entre los que recentment prometen hi trobem Delma, band no exclusivament algueresa que mira clarament cap a Seattle; Tortuga, que se mou entre rock alternatiu i metal; Almost Done For, una formació més inspirada en el grunge i el southern rock, i Arythmia, que amb sonoritat decisivament metal és una de les realitats emergents de la ciutat.

I per terminar hi és una altra band lligada a l'Alguer, encare que los components no siguin pròpiament de la ciutat: Train to Roots. Aquesta és la formació de música reggae més important a l'Illa, i entre les més famoses, dins del genere, del panorama italià. Reggae i illa són binomi, i la roots band, que a l'Alguer té una de les arrels en l'estudi de registració Sottopelle, en nou anys de carrera i amb tres àlbums publicats és reeixida a generar una onada de reggae music en l'Illa. Amb les lletres en sard i angles, Train to Roots han realitzat sigui cançons originals com cover excepcionals, com aquella que jo personalment estava esperant des de fa anys...

Last but not least, Dr. Boots, nascut a l'Alguer i establert a Olbia. Es tracta d'un artista reggae ell també-prova de que l'ambient és actiu a l'Illa-que canta en sard i intenta trobar un encontre entre tradició local i raggamuffin. En fi, el guru del rap/hip-hop italià és un altre sard, però això serà per un altre artícul musical...