Carloforte i Calasetta: els lígurs de Sardenya

Mapa lingüístic de Sardenya

Una de les característiques que més ha marcat l'evolució històrica de la Illa de Sardenya són els assentaments de població no autòctona en la costa. L'Alguer, fundada pels genovesos i repoblada pels catalans, és només un dels exemples d'aquesta dinàmica de llarga durada, i no és l'únic que ha donat vida a una minoria lingüística. A partir de quan els Savoia copsaren amb el títol de reis de Sardenya (1718), els intents de fundar nous centres a la costa van ser diversos, i no tots existosos. Aquesta era una resposta a un dels majors problemes que en el govern del Regne insular els Savoia van haver de resoldre: l'escassa població i la presència d'àrees quasi completament deshabitades, sobretot al litoral. Això no permetia aprofitar econòmicament de certes activitats força remuneratives, com la pesca de la tonyina o del corall, que haurien garantit a les arques estatals importants ingressos, mentre per un altre banda afavoria tot tipus d'activitat il·legal (contraban i bandolerisme en particular). Per aquests motius la Cort de Torí a partir dels anys quaranta del segle XVIII va permetre l'assentament de nuclis de població no autòctona en alguns indrets, afavorint una important colonització humana de certes parts del territori.

El canal de Sicília en un mapa del segle XVIII, amb Tabarka en detall

Un primer intent, i l'únic afortunat durant aquests anys, va ser l'establiment a l'Illa de San Pietro (l'extrem sud-est de Sardenya) de la població provinent de Tabarka. Aquest illot, a poca distància de la costa de la costa tunisiana, des de l'epoca dels fenicis i romans havia funcionat com un pot comercial molt important pel Nord-Africa. Durant la Edat Mitjana va entrar a formar part dels territoris otomans, i es trobava sota l'esfera d'influència del Bey de Tunis, que n'havia concedit l'administració a uns mercaders de la República de Gènova (els Lomellini, molt lligats a la familia Doria), com a part del rescat per alliberar Dragut, almirall i corsari al servei de l'Imperi Otomà. Aquí, a partir de 1540, es constituí una important assentament, potentement fortificat, dedicat principalment a l'explotació de bancs de corall i al comerç, i format per habitants originaris de la localitat lígur de Pegli.

Tabarka en un gravat del 1886

Aquest assentament, però, en el context de crisi en el qual es trobava l'administració genovesa durant el set-cents, es va veure sempre més amenaçat des de Tunis, tant que els Lomellini van intentar al 1738 cedir Tabarka al Rei de Sardenya, Carlo Emanuele III (1730-1773). El projecte de traspàs, motivat tambè per l'exauriment dels bancs de corall, va fracassar i quan la crisi de les relacions amb el Bey va arribar al seu clímax en 1740-1741, una part de la població va acceptar la oferta feta pel Rei de Sardenya d'instal·lar-se a San Pietro.

Aquesta era una roca despoblada poc distant de la costa sarda i, per tant, sovint freqüentada per contrabandistes, pirates i corsaris, un d'aquells llocs que s'escapaven del control directe de la Corona. Aquí van fundar Carloforte, on els habitants van continuar a mantenir les seves activitats marinares i els seus usos lingüístics, tant que aquesta població avui és considerada, juntament amb l'Alguer, una minoria lingüística dins Sardenya. Aquí es parla una variant del lígur, dit tabarchino, mentre la tradició culinària ha mantingut les seves arrels, i el pesto és ben present als plats de Carloforte

La política dels Savoia va apostar decididament per l'opció de colonitzar, amb els pròfugs tabarquins, aquesta part del Regne, i una trentena d'anys després es va gestar la fundació d'un nou assentament. Aquesta vegada els habitants, sempre originaris de Tabarka, eren un grup de famílies que, havent-se quedat a l'illa africana, havien estat esclavitzats pel Bey de Tunis quan aquest va envair l'antic enclave genovès l'any 1741.

Nova Tabarka

Aqueix nucli de població va romandre en aquesta condició fins al 1768, quan s'ocuparen del cas els Reis de Sardenya i d'Espanya, en concret Carlo Emanuele III i Carles III (1759-1788), antic Rei de Nàpols i Sicília (1735-1759). Els esclaus van ser alliberats i van fundar Calasetta (1770), en la l'illot de Sant'Antioco que es troba just davant Carloforte, i Nueva Tabarca (1769), en aquell indret de la costa alacantina conegut fins llavors com a Illa Plana. A diferència que a Sardenya, però, els colons de Nueva Tabarca van oblidar amb els temps el seu passat lígur, seguint l'evolució lingüística de les terres alacantines, i avui no formen una minoria, signe que “l'atracció” de la Península Ibèrica ha estat més intensa d'aquella exercitada per la italiana respecte a la terra sarda. Tambè cal notar com el joc sard i genovès encara es mantenia dins d'una òrbita mediterrània que havia estat pròpia de la Corona d'Aragó, i desprès d'aquella Hispànica, tot i que ara els Savoia n'eren els protagonistes. Fins i tot hom ha parlat d'unes negociacions entre el Bey i Carlo Emmanuele per realitzar la de venta, o cessió, de l'illa tunisiana, sense que però se'n faci res.

Els lígurs de Sardenya van prosperar com a professionals del mar, dedicats a diverses activitats. Els dos illots on es van traslladar (Sant'Antioco i San Pietro), tot i ser petits, van tenir un paper important en alguns episodis de la história sarda. Només un exemple: durant la Revolució Francesa, San Pietro fou l'únic tros del Regne de Sardenya que l'exèrcit francès, compost per corsos i marsellesos, aconseguí ocupar durant un temps. 

Aquí Filippo Buonarroti, agregat polític de la expedició, declarà la República, la primera république soeur a les itàlies. El toscà, per algunes setmanes, es bolcà en l'escriptura d'una constitució per l'estat illenc que acabava de fundar, rebatejant l'indret com Illa de la Llibertat. La població de l'únic centre urbà, Carloforte, eren molt lligats a la Casa de Savoia, que li havia concedit establir-se aquí en 1741. Per tant, un cop amagada l'estàtua dedicada al Carlo Emanuele III que es trobava en la plaça principal, i mentre alguns van aixecar un improvisat arbre de la llibertat, es mostraren freds i prudents amb Buonarroti i el seu seguit. Aquest, pel que sembla, davant el fracàs de l'altre part de l'expedició, que al nord de Sardenya devia prendre el control de  l'Illa de La Maddalena (en el contingent era present Napoleó, que va rebre aquí el seu bateig de foc), va començar a moure fitxes per una annexió a França. Pocs mesos més tard, el 25 de maig, l'arribada d'unes naus de guerra espanyoles posava fi a aquesta experiència.

                                                                       

La "mattanza" de la tonyina

Avui Carloforte i Calasetta són dos centres on la economia està encara lligada a la pesca, a la producció de sal, al corall i a les activitats marineres en general, tant que l'almadrava de Carloforte és una de la últimes que, a Sardenya, continua funcionant, mentre són sempre menys els establiments d'aquests tipus al Mediterrani.
Com l'Alguer, les dues localitats han tingut, i en part mantenen, una economia lligada al mar, i ambdues són avui les úniques minories lingüístiques en una illa on el sard i l'italià són els idiomes més parlats. Dos centres rivals, ja que representen dues comunitats de pescadors que han estat enfrontades en el mar, sobretot per la pesca del corall, un fet que, com he suggerit en altres ocasions, pot explicar la supervivència del català de l'Alguer i del tabarquí: són eines amb les quals diferenciar-se dels rivals, i que permeten individuar-los de manera inequívoca.

© Marcel A. Farinelli

Si vols visitar alguns dels indrets citats en aquesta article et posarem en contacte amb un operador turístic especialista en viatges a Sardenya. Escriu a marcelfarinelli@gmail.com o mira el llistat de preus.

Bibliografia

Bitossi, C., «Alle origini di Carloforte. I genovesi a Tabarca», Studi sardi, vol. XXIX (1990-1991), pp. 428-446.

Conrotte, M., España y los paíeses musulmanes durante el ministerio de Floridablanca, Real Sociedad Geografica, Madrid 1909.

Di Tucci, R., «L'Isola di Tabarca. Le vicende e l'importanza commerciale e politica di un progetto di cessione al Piemonte (1766)», L'Unione Sarda, 31-XII-1928, 1-I-1929.

Lenti, A., I pescatori di Tabarca e di Nuova Tabarca. Una vicenda presentata attraverso antichi e nuovi documenti, (sense editor especificat) Trieste 2003

Lopez, R. S., Storia delle colonie genovesi nel Mediterraneo, Marietti, Gènova 1996.

Luxoro, E., Tabarca e Tabarchini. Cronaca e storia della colonizzazione di Carloforte, Edizioni della Torre, Càller 1977.

Piccinino, L., Un impresa fra terra e mare. Giacomo Filippo Durazzo e soci a Tabarca (1719-1729), Franco Angeli, Milà 2008.

Pignon, J., Gênes et Tabarca au XVIII siècle, Publications de l'Universitèe de Tunis, Tunis 1980.

Puggioni, G., «La colonia di Carloforte nelle sue vicende storiche», Genus vol XXIII (1967) núm. 1-2, pp. 29-107.

Ramos Folques, A., La Isla de Tabarca, Publicaciones del fondo editorial del excmo Ayuntamiento de Alicante, Alacant 1970.

Rodríguez Casado, V., La politica marroquí de Carlos III, Institut Jéronimo de Zurita, Madrid 1946.

Schiappa, J. M.  Buonarroti l'inoxidable, Les Éditions LIbertaires,  2008.
Sedda, G., Piciotti, G., L'isola della libertà. La Travagliata indipendenza dell'Isola di San Pietro nel 1793, Edizioni Demos, Càller 2000.

Sitizia, P., Le comunità tabarchine della Sardegna meridionale. Un'indagine sociolinguistica, Condaghes, Càller 1998.

Vallebona, G., Carloforte. Storia di una colonizzazione, Tamburino Sardo, Carloforte 1962.

Sardenya, Sitges, Malvasia i ginquetes

La vida a Catalunya, per un sard, reserva sorpreses. La toponímia parla de les connexions entre l'illa i el "continent", amb llocs que sonen tan familiars com Empúries. No crec sigui un cas que, en la meitat nord de l'illa de Sardenya, existia un lloc dit Ampurias, antic centre habitat desaparegut a principis de la Edat Mitjana, i des del qual prenia el nom la homònima diòcesi. I naturalment, per un alguerès, és motiu de continu estupor veure localitats com Platja s'Alguer o Port Alguer. Òbviament, no és només la toponímia que deixa veure la relació entre aquests dos llocs del Mediterrani occidental. Al llarg de la història, una gran quantitat de coses han passat del continent a l'illa, i de l'illa al continent. Una vegada, he escrit que Sardenya, a finals del segle XIX, era vista pels catalans com un cofre: era un escriny que havia protegit uns elements que, durant aquell segle, els intel·lectuals de la Renaixença havien considerat com elements típics de la cultura i de la identitat del país (2013, 2014). En són un exemple les institucions abolides amb els Decrets de Nova Planta, -que fins al 1847 van romandre en vigor en el Regne de Sardenya-, la llengua catalana de l'Alguer o el Senyal del Judici / Cant de la Sibil·la. Eduard Toda, el "descobridor"  de l'Alguer, crec que compartiria aqueixa opinió.  

Fa pocs, la última sorpresa: Sitges i la Malvasia. Aquest tipus de vi és ben comú a Sardenya, molt apreciat pels tants turistes itàlics que freqüenten l'illa. Sec, dolç i blanc, és ben indicat per acompanyar  els postres sards, en els quals abunden les ametlles, les panses, els fruits secs, el formatge i la recuita. Personalment, crec que una bona seada (o sebada) -una mena de empanadilla farcida de recuita, formatge i llimó, fregida i servida amb mel o sucre- no es pot menjar sense una copa de Malvasia.

Monembasia/Monemvasia/Malvasia, F. de Witt, Amsterdam 1680

El nom d'aqueix vi no és ni sard ni català, és grec. Monemvasia o Monembasia era una localitat grega des d'on els venecians compraven el vi dolç del Mediterrani oriental, que després comercialitzaven a Europa. D'aquí vindria el nom del raïm, implantat a Pulla i Toscana, i arribat també a Sardenya. Naturalment, toscans, pullesos i sards som convençuts de que la Malvasia sigui un producte originari de les nostres terres. I no. Fa poc he començat a treballar als Museus de Sitges (bé, avui els historiadors ens hem de buscar la vida com puguem, la cultura no és una activitat econòmicament valorada), i amb gran sorpresa he sentit parlar de Malvasia (que té un gust més aromàtic respecte a la sarda) i del seu comerç tan important per la ciutat. La personal fixació amb tot el que connecta el litoral oriental de la Península Ibèrica amb Sardenya no podia fer-me passar per dalt un detall tant important. I, curiosament, la malvasia és un producte típic de dues localitats sardes: Oristany i Bosa.

Bosa

 Ambdues en la costa occidental de l’illa, eren "ciutats reials", com la Barceloneta de Sardenya, però gaudien de menys privilegis, sobretot pel que fa els comerços. Bosa antigament era un assentament romà, un dels principals en aquesta part d'illa, un important port fluvial des del qual s'exportaven els productes de la ramaderia. En època medieval caigué en les mans dels Malaspina, un llinatge aristocràtic de Toscana, però, amb la llarga i complexa conquesta de l'illa per part de la Corona d'Aragó, va perdre progressivament la seva importància. Un cop ultimada la conquesta, Bosa seria una de les set ciutats reials de Sardenya, i la seva importància comercial quedaria en l'elaboració de pells i, naturalment, en la producció de malvasia. 

Campanar de la Catedral de Oristany

Oristany era una ciutat al bord d'una llacuna, en una zona poblada des de l'antiguitat. De fet, es troba en una zona on els fenicis havien edificat un dels principals centres (Tharros, on avui es poden visitar les ruïnes fenícies i romanes, i Othoca, l'actual Santa Justa), com a demostrar la importància d'aquesta part d'illa. Zona ideal per la cerealicultura i la pesca, la ciutat, probablement fundada en període bizantí, es va convertir en 1070 en la capital del Jutjat d'Arborea, el més important dels quatre regnes (giuigados, en sard) entre els quals estava dividida l'illa. Quan els catalans començaren la conquesta de l'illa, la ciutat fou el centre de la resistència dels sards, tot i que els judikes de Arborea eren de la aristocràcia catalana.

Bosa i Oristany, dues ciutats de la costa occidental que miren a Catalunya, i on es produeix la malvasia. I tots centres dedicats al comerç, sovint no massa legal. Segons estudis recents, sembla que una qualitat molt similar de raïm era cultivada a Sardenya al voltant de l’any 1000 ac. Com per la garnatxa – anomenada cannonau en sard – durant recents  excavacions arqueològiques, s'han trobat unes llavors que demostrarien com aquests tipus de vinyes eren ja presents a Sardenya als temps de la civilització nuràgica.

Ginquetes de Sitges

Vi, tradicions marineres, la llum, són moltes les coes que connecten Sitges a la costa occidental sarda. Naturalment, de tots els elements de continuïtat que he trobat, no m'esperava de veure les ginquetes. Els típics còdols que cobreixen els carrers de l'Alguer, i que han provocat escandaloses i perilloses caigudes a  més d'una turista amb tacons, es troben també a Sitges. Segons Sebastià Giménez, Col·lega, guia i historiador local que coneix tots els secrets de la ciutat, abans els carreres de Sitges tenien la pavimentació feta amb aqueixes pedres rodones. Com aquells de l'Alguer, només que a Sitges es van substituir, probablement per evitar caigudes. I mira que els algueresos anem tan orgullosos de les nostres ginquetes, i resulta que fem parella, com per moltes altres coses,  amb una ciutat del Garraf.

La processó de San Bartomeu, de Felip Massó. Les ginquetes sónben visible

s

Referències:

M. A. Farinelli (2013), Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega entre nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.

M. A. Farinelli (2014), Història de l'Alguer, Llibres de l'Ìndex, Barcelona.

AA. VV. (2014), <<Earliest evidence of a primitive cultivar of  Vitis vinífera L. during the Bronze Age in Sardinia (Italy)>>, Vegetarian History and Archeobotany.