26 de juny 2014

Història de l'Alguer

L'Alguer avui és un dels indrets turístics més populars de tot Sardenya, i una de les escasses ciutats costaneres que poden vantar d'haver estat fundades al llarg de la edat mitjana. L'illa ha estat caracteritzada per una relació complexa entre els seus habitants i el mar, i la majoria d'ells han preferit viure en les muntanyes de l'interior. Les causes d'aquesta situació són, encara avui, motiu de debat, però es poden indicar dos factors principals: els aiguamolls – que han transformat les planes costaneres en una de les regions mediterrànies més afectades pel paludisme – i les invasions. Un fet és cert: gairebé des del I mil·lenni aC, en els litorals sards van sorgir diverses ciutats portuàries, fundades, però, per actors externs, i no pas per iniciativa dels sards. L'Alguer fou una d'aquestes ciutats, i avui és la única minoria catalanoparlant existent a tot l'Estat Italià. 

El paper que el territori alguerès ha jugat al llarg de la història – és a dir aquell de punt de connexió amb “el continent” – està estrictament lligat a la geografia que caracteritza els paratges on es troba la ciutat, com també depèn de la posició geogràfica de la mateixa Illa de Sardenya. Primer de tot, l'Alguer sorgeix a prop d'aquell que és encara avui considerat el millor port natural de tot el Mediterrani occidental: Port del Comte. En segon lloc Sardenya, amb Còrsega, formen un arxipèlag que ocupa la part central de la meitat occidental del mare nostrum, una plataforma entre Europa i Àfrica, Itàlia i Espanya. Les dues illes, a les quals es pot afegir Sicília, representen una base indispensable per la navegació entre Provença i Tunísia, o per un enllaç marítim entre la península ibèrica i aquella Italiana. Per aquestes raons, Sardenya fou una terra molt disputada. Les potències marineres que, al llarg de la història, van lluitar per controlar aquesta mar, s'involucraren en unes guerres en les quals, per quant cruentes, no es perseguia el control de tot el territori, sinó només d'algunes regions costaneres. Aqueix és el context en el qual va néixer l'Alguer catalana, i aquest llibre explica per què la ciutat, avui, és coneguda com la «Barceloneta de Sardenya».


19 de juny 2014

Aquella volta que Juan Carlos havia de visitar l'Alguer



Era l'any 1993. Itàlia es veia sacsejada per un terratrèmol judiciari, passat a la història com “mans netes”, que va destapar tot un sistema de corruptela en el qual estaven ficats polítics i empresaris. Tot just l'any abans Cosa Nostra havia obert foc directament en contra de les institucions de l'Estat i del patrimoni artístic italià, amb una campanya terrorista com mai s'havia vist al país. En aquells anys Itàlia trontollava, la Lliga Nord prenia força, els neofeixistes començaven a ser considerats una força presentable, mentre Silvio Berlusconi estava a punt de començar la seva carrera com a polític.


Eren les conseqüències del final de la guerra freda, i durant aquesta etapa el President de la República era un sard, el segon en tota l'historia de la Itàlia republicana: Francesco Cossiga (1928-2010). Originari de Sàsser, però provinent d'una família amb ancestres a Còrsega (Cossiga deriva de Corsica), ha estat un dels representants més en controvertits de la Democràcia Cristiana, amb una actitud conservadora i força autoritària. L'any 1977, quan els estudiants universitaris de Bolonya havien ocupat la facultat, va enviar directament els tancs, una decisió que li va fer guanyar l'epítet de Kossiga. Poc desprès de deixar el càrrec de President en 1992, va decidir que el seu gran amic Juan Carlos es mereixia la ciutadania honorària de l'Alguer. En el fons, la ciutat catalana de Sardenya era la més “hispànica” de tot Itàlia.

El Municipi de l'Alguer era llavors guiat per la mateixa DC en la qual militava Cossiga, i no cal dir com el Síndic de llavors, Pino Giorico, va seguir els consells del baró democratacristià del nord Sardenya. Però, les investigacions en matèria de corrupció política que es duien a tot Itàlia van arribar fins a l'Alguer, i Giorico – empresari de la construcció i propietari de l'Hotel Carlos V – va haver de deixar el càrrec. També la classe política algueresa de llavors, de tots els colors, es va veure esquitxada. El primer tinent d'alcalde, Franco Serio, va agafar la guia de la ciutat, i li va tocar la tasca de fer realitat la idea d'atorgar la ciutadania honoraria al rei espanyol. Una tasca no gens fàcil, pel moment històric i perquè a l'Alguer non tots estaven d'acord.

Francesco Cossiga, President de la República Italiana entre 1985-1992
Es tractava de convidar el monarca a Sardenya, un fet que implicava engalonar la ciutat com calia. De fet, la carretera litoral que uneix Fertilia a l'Alguer, que el Borbó havia de travessar en cotxe desprès d'haver baixat de l'avió, era tot un desastre. Poc i mal asfaltada, en gran part sense ni tan sols la calçada. En poc temps, tot el recorregut es va transformar en un bonic passeig, amb palmeres i flors per les voreres, com mai l'havien vist els algueresos fins llavors. Ho se perquè la processó reial havia de passar davant de casa meva, un lloc on normalment no passa ni tan sols el servei de neteja. Per aquella ocasió, havia aparegut fins i tot un element que mai s'havia vist: els banys públics. Eren unes casetes que es trobaven per tot el recorregut que Juan Carlos havia de fer (potser patia incontinència?), mentre altres estaven dins de la ciutat. Amb portes autonòmiques, es netejaven sols i fins i tot parlaven (com els ascensors del metro de Barcelona). Jo era poc menys que un adolescent, però aquells serveis públics van ser la cosa que més va impactar d'aquella vicissitud.

Però a l'Alguer non tots estaven d'acord. Primer, molts veien la inoportunitat de fer ciutadà honorari el rei espanyol: no era coherent amb la defensa de les arrels catalanes de la ciutat. Segon, des de l'esquerra no es considerava una bona idea fer un homenatge a aquell que es considerava un rei entronitzat per Franco. Pensem que en 1975, quan el règim franquista va formular les ultimes condemnes a mort de la seva història, entre l'allau de protestes que va rebre, també hi era aquella del Municipi alguerès. Total, el que llavors feia les funcions d'alcalde va decidir ajornar el ple en que s'havia de discutir la qüestió de la ciutadania honorària. I al final, la discussió no es va tenir mai. Van quedar l'asfalt i el formigó, mentre els lavabos van tenir una vida molt curta. A finals de l'estiu de 1993, la falta de manutenció i les ganes de vandalisme d'alguns brètols ja els havien convertit en runes. Al menys en el meu barri, aquell de Maria Pia, el record de Juan Carlos i de la seva mai realitzada visita està associat a aquesta imatge dels lavabos públics que, poc a poc, anaven caient a pedaços.


© Marcel A. Farinelli

9 de juny 2014

Nou síndic a l'Alguer



Aqueix matí l'Alguer s'ha despertat amb un nou síndic: Mario Bruno. Finalment la crisi començada ja fa casi un any, quan Stefano Lubrano va plegar per l'impossibilitat de governar al ciutat, arriba a la seva conclusió. En aquests darrers mesos el consistori ha estat dirigit per un funcionari de la Regió Autònoma de Sardenya, ara, a les portes de l'estiu – el període de màxima afluència turística – s'estrena una nova direcció. Bruno és un militant històric del centre-esquerra local, membre del Partit Democràtic fins fa poc, ha estat diputat a la assemblea regional. En altres paraules, és un home amb una certa experiència en la política sarda. Per molts anys en la cúpula del PD alguerès, arran de la polèmica amb un altre membre del partit, Enrico Daga, Bruno va sortir de la formació. El seu rival, al contrari, ha resultat el candidat oficial del PD, vençut al primer torn (25 de maig).

Llavors Bruno, ara fora del PD, ha obtingut el recolzament de formacions hereves de la Democràcia Cristiana – el partit que ha governat Itàlia per més de cinquanta anys – de representats de l'esquerra post-comunista, a més d'una llista cívica amb el seu nom. Amb aquesta coalició heterogènia, Bruno va passar el primer torn de les eleccions municipals, i ahir, quan la partida era només amb Maria Grazia Salaris, del centre-dreta, ha guanyat amb 56,78% dels vots. Respecte al darrer batlle elegit, que era una “home nou” de política local, a dirigir la ciutat torna un polític ben navegat.

El problema, però, està en l'abstencionisme dels algueresos, que s'ha disparat. Si al primer torn havien votat el 63,91% dels electors, al segon torn ho va fer només un 45,61%: Més de la meitat dels algueresos no es reconeix en el nou síndic. La desafecció a la política, encara un altre cop, sembla marcar el panorama ciutadà, un fet que no permet a Bruno de considerar-se un triomfador. Respecte as últims síndics, elegits amb una important majoria popular al voltant dels 13.000 vots, el nou batlle alguerès en vanta menys de 10.000. La sagnia dels votants, però, no depèn exclusivament de la pèrdua de confiança de la ciutadania en la política. Les divisió en el centre-esquerra alguerès, que ha presentat dos diversos candidats, ha marcat les eleccions, així i com la presència del moviment de Beppe Grillo, que ha tret al primer torn un bon resultat (13,37%). Ambdues aquestes forces no s'han pronunciat ni a favor de Bruno ni de la candidatura del centre-dreta, aquella de Maria Grazia Salaris, afavorint l'escassa afluència.

El nou síndic te diversos reptes. A part de recuperar la confiança dels ciutadans en unes institucions que no passen per un òptim moment, l'estiu està per començar. Això, en una ciutat que viu del turisme com l'Alguer, significa que poc ha estat planificat per rebre l'allau de turistes que visitaran la Ribera del Corall en els propers mesos. Només per posar un exemple, una assignatura pendent és organitzar racionalment la neteja de la ciutat i les àrees verdes, ja que en els darreres mesos han estat grups de voluntaris a ocupar-se d'aquesta qüestió. La falta d'una direcció municipal durant casi un any ha creat aquests tipus de problemes, ajornant contínuament tasques pendents.

Molts es demanaran que podrà fer la nova administració per la llengua. Els mitjans catalans defineixen Bruno com catalanoparlant, i confien que aquesta circumstància sigui suficient per poder esperar en una actitud positiva cap a la promoció del català de l'Alguer. Malauradament, la cosa no és així tan fàcil, perquè més enllà del bon coneixement de l'alguerès per part de Bruno, la qüestió lingüística no és el tema principal dels polítics de la Barceloneta de Sardenya. La ciutat viu una difícil situació econòmica, el Municipi pateix una falta de recursos financers que és gairebé crònica, i, en tals circumstàncies, és fàcil criticar tota iniciativa lingüística com una innecessària utilització de diners públics. Més enllà de continuar a mantenir una òptima relació amb l'Espai Llull, doncs, i de recolzar les iniciatives que posen en contacte l'Alguer amb la resta de la comunitat catalanoparlant, encara no es veu una visió més amplia i profunda del rol que ha de tenir el llaç amb la “banda de ponent” de la ciutat catalanoparlant sarda. Però, Mario Bruno ens pot meravellar, en el fons només és al començament del seu mandat. 

 
© Marcel A. Farinelli