La
ciutat de Mytilene, o Mytilini com pronuncien els seus habitants, és un típic
port del Mediterrani. Com a totes les localitats d’aquest mar, el centre
gravitacional de la vida són les terrasses dels bars, en particular aquelles
que es troben al voltant del port vell. Són aquelles terrasses tan típiques a
tota la Mediterrània, on hi seuen uns clients que pareixen formar part del
local. Són, en la seva majoria, homes adults que, quan no estan mirant el
diari, estan immersos en unes infinites conversacions sobre la política, el
football o els temps. A Lesbos, quan et seus a una taula d’un aquests locals, la primera cosa
que fan els cambrers es portar-te un got d’aigua fresca. Desprès, amb calma,
passen a demanar-te què vols prendre. És una imatge amb la qual pren forma el
mite de l’hospitalitat a un illa de la Mediterrània, que en un lloc encara no
degradat pel turisme massiu i banal, és una realitat concreta i no una
estratègia de marketing. Lesbos és un lloc de veritat, no un illa on tots viuen
en cases blanques amb portes i finestres blaves. No hi han habitacions
edificades i remodelades per donar als continentals
la il·lusió de viure en aquell món de despreocupació que els operadors
turístics, readaptant tòpics i mites que es remunten al segle XVIII, intenten
vendre. Segons aquesta idea deformada, els habitants de les illes gregues
serien uns éssers a fora de la història, i perennement feliços. Lesbos, tot al
contrari, és un illa que ha donat al món, sols per
citar els exemples més coneguts, la refinada poesia de Saffo i la fundació de
les ciències empíriques. Aquí Aristòtil que va conduir les primeres observacions
metòdiques de la natura en tota la història de la humanitat.
Als
temps del filòsof grec, Lesbos no era un lloc
perifèric d’Europa, sinó un dels centres culturals i econòmics de la Grècia
clàssica. La seva ciutat principal, Mytilene, és un lloc habitat des de fa 3.000
anys, a poques milles marines de la costa de l’Anatòlia. Aquestes illes que sorgeixen a tan poca distància del continent acaben convertint-se en unes colònies
comercials i militars d’alguna talassocràcia, uns “hubs” diríem avui, on passen
diverses rutes comercials. Per aquest motiu, als temps clàssics
Lesbos fou sempre un lloc contés entre els grecs i els monarques de l’Anatòlia,
i durant l’edat mitjana entre bizantins, otomans i genovesos. En ell mig de la
llarga crisi de l’Imperi Bizantí,
l’any 1354 l’Illa fou concedida al genovès Francesco I Gattilusio, que havia
ajudat el Emperador Joan V Paleòleg a recuperar el seu tron. Va prosperar com a
colònia comercial ligur fins l’any 1462, quan fou conquerida pel Sultà Mehmet
II. Durant el període otomà la seva funció comercial va continuar, i durant el
segle XIX va viure un època daurada, especialitzant-se en la producció d’oli,
sabó i ouzo, una aiguardent molt
típica d’aquesta illa. La burgesia local mostra la seva riques a Mytilene, edificant cases amb un estil modernista amb abundants referències a l'arquitectura clàssica.
Aquesta
belle époque s'acabà desprès de les guerres balcàniques (1912-1913)
i la I Guerra Mundial. Lesbos fou conquerida pels grecs l’any 1912, i la
transformació geopolítica que la regió va patir com a conseqüència de la fi de
l’Imperi Otomà va posar en crisi la funció comercial de la ciutat de Mytilini.
La dura guerra que entre 1919 i 1922 es va lliurar entre els grecs, que intentaven realitzar
la Gran Grècia amb capital Constantinoble, i els turcs que volien garantir
l’existència del nou estat nacional fundat sobre les cendre de l'Imperi, va trencar
definitivament les relacions comercials entre l’illa i la costa anatòlica. El
conflicte es va tancar amb la momentània renuncia per part grega a conquerir
els litoral turc del Mar Egeu, i com a conseqüència un gran nombre de grecs va
haver d’abandonar aquelles terres, així i com molts turcs que vivien a Grècia
van ser forçats a marxar des de les seves cases. La onada de refugiats va
passar en gran part des de Lesbos, des del port de Mytilini, on per una banda
arribaven grecs, i per un altre fugien turcs. L’odi nacional, la intolerància
religiosa – i en definitiva els càlculs geopolítics de les potències europees –
van provocar aquesta primera crisi de refugiats a l’Illa. És curiós com, mentre
camines en el passeig marítim de la banda de ponent (Navmachias Ellis), et
trobes amb una imponent estàtua que representa una mare amb els seus dos fills.
És el monument dedicat a commemorar aquells tràgics moments, aquell flux de
persones que, a causa de la guerra, foren obligats a deixar definitivament la
seves llars. A pocs metres d’aquell monument, en la escullera que protegeix el
passeig de les onades del mar, s’acumulen els signes d’un altre allau de
refugiats, aquella que ha convertit Lesbos en un indret tant conegut avui arreu
del món. Són induments, armilles salvavides, bambes i bots neumàtics
desinflats, les restes del pas dels refugiats siris pel petit braç de mar que
separa Turquia i Lesbos, Asia i Europa. Són restes de naufragis, runes marines que
donen la idea de la magnitud de la tragèdia d’aquestes existències, trencades a
causa de la guerra i de la estupiditat humana.
Caminar
per la ciutat de Mytilini en aquests dies és una sensació estranya. Per una
banda veus una ciutat que ha tingut un passat important, amb edificis que
mostren una riquesa desapareguda. Però al mateix moment veus la decadència
d’una ciutat tocada per la recent crisis econòmica, amb molts edificis
abandonats, cases arruïnades, botigues tancades. Al voltant de tot això, els nens
i les dones que demanen almoina, contínuament, et recorden que no et trobes en
una qualsevol indret turístic del Mediterrani. Els refugiats ara són pocs, uns
cinc mil, i la seva presència es fa notar en les mans que demanen caritat, amb
molta humilitat, o en els grups de persones que a la tarda pesquen vora del
mar, en el intent de trobar alguna cosa per menjar. També de tant en tant
s’organitza alguna manifestació. Són les demostracions més pacifiques que hagi
vist mai: poc soroll i els manifestats que, per molestar el menys possible,
ocupen meitat del carrer i es paren quan el semàfor és fica vermell. Al voltant
d’ells, una ciutat que sembla haver agafat amb gran dignitat tota aquesta
tragèdia. Un col·lega de la Universitat del Egeu, durant un dinar, m’explicava
com van passar més d’un milió de
refugiats, sense que hi haguessin episodis d’intolerància, violència o
robatoris. La gent de Lesbos els va ajudar com ha pogut, en gran part de forma
voluntària, i els refugiats es van quedar pocs dies a l’illa. Però ara, desprès
de l’acord amb Turquia, els refugiats estan més temps, tancats en camps
vigilats, i és ara quan es produeixen els primers problemes, i els primers
casos de robatoris. Dins dels camps s’ha desenvolupat un mercat negre, i sempre
més els refugiats, si no poden marxar, necessiten diners per comprar, i alguns
comencen a fer petits furts per sobreviure.
Vaig arribar a Lesbos per participar a un congrés, el IslandsOf The World XIV Conference, organitzat per la International Small Islands Studies Association, i he marxat amb la sensació d’haver aprés molt més del què m'esperava.
Una de les idees que compartim els que ens ocupem de la insularitat, és que un
illa és un com laboratori per estudiar fenòmens presents a la terra ferma, un lloc on experimentar noves formes de convivència, d'economia sostenible, de solució de problemes
ecològics o socials. D’alguna forma, l’illa és l’avantguarda, no el lloc menys
desenvolupat, sobretot en el món contemporani, on tenim que fer front a
problemàtiques mundials. Si la
hospitalitat, la dignitat i la solidaritat que he vist a Lesbos són una
anticipació de com la humanitat pot fer front al problema de les migracions,
tenim alguna esperança. Malauradament, el centre d’Europa no està en el
Mediterrani, amb les seves histories de connexió i diàleg, sinó en els
interessos econòmics i geopolítics d’estats com França i Alemanya. La història,
en tot cas, ens ensenya que Aristòtil no va conduir les seves recerques en un
llac entre Berlín i Paris, sinó en la Baia de Kalloni, al bel mig de Lesbos.
© Marcel A.
Farinelli
