24 de set. 2019

Enzo Mogliardi, l'Alguer i la república catalana




El compte de Enzo Mogliardi fa uns mesos
Enzo Mogliardi és un senyor d’uns 65 anys que viu al camp de l’Alguer, té bestiar i una parada al mercat de la ciutat, on cada setmana va a vendre els seus productes. No és un polític, no és un escriptor, tampoc és un estudiós, simplement és un alguerès a favor de la constitució d’una república catalana, i del fet que l'Alguer en formi part. Això és el que diu el seu compte de Twitter, i el que creuen milers persones, que el segueixen amb molta atenció. En realitat, però, Enzo Mogliardi no existeix, és un compte fals, i no és gens innocent.  
Vaig començar a seguir aquest compte mentre preparava una intervenció a la conferència anual de la American Society for Portuguese and Spanish Studies, que es tenia, pel cinquantenari de la associació, a la Universitat Pompeu Fabra. Havia de parlar, com sovint em passa (però no sempre, que quedi clar) de l’Alguer, el feixisme, el populisme i, de pas, del procés. Un perfil fals que es feia passar per un alguerès annexionista, i que intervenia en el debat a dins del món independentistes amb un bon coneixement dels seus detalls, no em podia deixar indiferent. I de fet el senyor Mogliardi, i una selecció dels seus tweets, ha ocupat la part final de la meva intervenció. Eren, sobretot, declaracions de total adhesió a la idea d'una Catalunya independent, històries (ben intrigants, s'ha de dir) sobre la vida personal de Mogliardi, i comentaris de la realitat politica a Catalunya. Tot em servia per demostrar com, a les xarxes socials, un compte fals intentava utilitzar l'Alguer per intervenir en el debat polític. 
Per què estic així segur de la falsedat d’aquest compte? En primer lloc, per la llengua: escriu massa bé el català estàndard, no sap utilitzar girs, construccions o verbs propis de la variant algueresa, i per fer creure que és de l’Alguer, de tant en quant fica paraules en italià, però sense cap criteri. No sap que signifiquen paraules com angioni, maco, porcrabo, cutxo i pomata, no sap què és un xisto i ignora que, quan tens molta son i estàs atontat, tens la llua. A més, quan intenta utilitzar l’italià es nota que fa traduccions literals del català (o del castellà?), potser amb algun traductor automàtic, mentre mai fa servir cap construcció o expressió sarda, que són molt abundants en el català de l’Alguer. (No feu parangons amb com escric aquí, perquè en aquest article utilitzo el català estàndard).
 
Però, el que crida més l’atenció són els continguts dels seus tweets, que, de vegades poden ser molt ofensius per un alguerès de veritat. Mogliardi parla d’una realitat que no existeix, o que, com a molt, va existir fins als anys cinquanta. Pocs algueresos avui es dediquen a les feines del camp, i encara menys tenen bestiar, al contrari d’altres parts de Sardenya on la ramaderia és una activitat important. L’Alguer ha sempre representat una de les principals realitat urbanes de l’illa, és avui un centre d’uns 45000 habitants, i és tot el contrari d’allò que els catalans entenen com “poble”. Precisament, Mogliardi ho intenta descriure com una petita comunitat, un món rural on els matrimonis són combinats entre els caps de família, on encara s’escolta música en radiocasset, la tradicció mana i tots es coneixen. Fins als anys cinquanta podia haver estat així (radiocasset a part), però els anys passen i les coses evolucionen, també a una illa. Avui els algueresos, si no han emigrat, treballen en els serveis, en el turisme, i si tenen un camp hi van per fer una arrostida, o ho han convertit en un bed&breakfast. Encara existeixen uns pocs pagesos, que treballen a zones com l’Arenosu, els camps entorn de Santa Maria la Palma i Maristella, però són molt més moderns de la imatge romàntica que en dona Mogliardi. 
Un altre tema estrella de Mogliardi, i que irrita molt, són les histories que explica sobre la màfia local. Segons ell, l’Alguer estaria dominada per un clan familiar, amb un “capo” ferotge i sense pietat (un cert Don Lino, probablement el nom menys comú a Sardenya), que demana “il pizzo” (és a dir una mena de taxa) als ramaders i agricultors de la zona, i que es temut per tota la ciutadania. Les històries de atrocitat, assassinats i vexacions que explica semblen sortir de la ploma de Mario Puzo. Doncs, a Sardenya existeix una criminalitat interessant, que pot ser violenta, però que és molt lluny de la màfia tal i com en molts se la imaginen. A Sardenya no tenim padrins, o “dons”, com els anomena Mogliardi. Els sards som un poc anàrquics, entenem la jerarquia d’una manera diferent, i per això — i mil altres motius, segur — no hi ha cap organització criminal que se sembli a la màfia siciliana. Pensar que hi hagi un “Don Corleone” a Sardenya és el tòpic més típic de qui no coneix casi res de l’illa.  

Però el que destaca més d’aquest compte, i que ha fet que jo el seguís amb molta atenció, és la seva insistència en parlar de l’Alguer com d’una part d’una eventual república catalana, idea per la qual ell treballa incansablement. Si mirem a la història del les associacions que han defensat la catalanitat de l’Alguer, aquesta és una tesi que mai nongú ha sostingut, i és més. Quan, durant la Transició, a l’Alguer es vivia un canvi generacional en aquest associacionisme, el joves militants volien traduir en política l’interès per la llengua i la defensa del català de l’Alguer, seguint l’exemple dels catalans “continentals”. Ho feien des d’una perspectiva esquerrana, revolucionaria, anticolonialista i indepententista. Però la independència que tenien al cap  era aquella de Sardenya, i mai haurien defensat l’annexió d’una part de l’illa a una hipotètica Catalunya independent. Durant els anys vuitanta i noranta, les relacions entre els militants en favor del català de l’Alguer es van desgastar, també, sobre les divergències a l’entorn de quina relació mantenir amb la Catalunya autònoma, amb seqüeles que van continuar per anys.

Polèmica amb Ramon Cotarelo
Per tot això estic més que segur que Enzo Mogliardi non existeix, i que el que defensa està totalment desvinculat de la realitat sarda i algueresa. No sé el per què qui està darrera d’ell fa tot això, però la seva actitud és aquella del provocador, del troll, del desinformador. Ultimament defensa ERC, i fins i tot Ramon Cotarelo ha interactuat amb ell. El més greu, crec, ès que treu importància a les activitats d’aquells algueresos reals que defensen la llengua cada dia, com la gent d’Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua, i de l’Obra Cultural, o d'aquells que intenten estudiar aquella realitat, i explicar-la als catalanoparlants. El seu és un ús totalment instrumental de l’Alguer, que respon a un lògica aliena a la ciutat i molt contraproduent. Els seus milers de seguidors acaben tenint una imatge de la ciutat totalment esbiaixada, basada en tòpics banals i mentires. El dany és encara més gran si es pensa que no existeix, a Catalunya, cap mitjà, o cap periodista, que tracti de temes algueresos, a part dels articles estiuencs dels que hi van fer una escapada. I això provoca que milers de persones es creguin les coses que diu un alguerès virtual. Amb tots els problemes que en deriven. El que es més greu, és que això crea encara més desconnexió entre dos territoris que, al contrari, haurien de tenir un fort vincle afavorit per la llengua. 


13 de juny 2019

Eleccions municipals a l'Alguer


Diumenge 16 es celebraran les eleccions municipals a l’Alguer. La ciutat sardocatalana ha d’escollir el seu nou síndic, i, com últimament està passant a tot Itàlia, és molt probable que la dreta de Salvini i els seus aliats puguin guanyar, o com a mínim obtenir un bon numero de vots. Malauradament, no existeixen sondejos, doncs per explorar quines podrien ser les intencions de vots, queden el bar, les conversacions de carrer, o —pels més entesos— parar l’orella a les xaxarrades que es fan a “Montecitorio”. Aqueix no és el nom del cèlebre edifici on, a Roma, es reuneix el Parlament italià, sinó es com es diuen uns bancs en concret al port on, habitualment, es reuneix un grup de gent gran que passa tot el dia comentant, per la major part en alguerès, l’actualitat i la política.
Salvini, el polèmic Ministre de l’Interior i vice-premier, és un dels arguments més debatuts. Per uns és un autoritari i un que, desprès d’anys parlant de secessió del nord, ara s’ha tornat nacionalista italià, o encara, pels més crítics, un feixista, o fins i tot un frívol. Altres el defensen, perquè, segons ells, ha aplicat la mà dura contra la immigració i la criminalitat. La Lega, el partit de Salvini, a l’Alguer es presenta com aliat d’una coalició que, com a les eleccions a la Regió, reuneix entre d’altres els post-feixistes —i doncs nacionalistes italians— de Fratelli d’Italia amb els independentistes del Partito dei Sardi, passant pel partit de Berlusconi (Forza Italia). Entre els membres d’aqueixa extravagant coalició, hi trobem també el Partit Sard d’Acció, històrica formació sardista (el partit fou fundat al 1921) que, gràcies a aquesta aliança, ara governa la Regió Autònoma. Els sardistes, caracteritzats per certa incoherència ideològica a partir del ’90, eren últimament una força residual, tan a l’illa com a la ciutat, però gràcies a l’aliança amb la Lega han recuperat posicions. A l’Alguer el seu candidat a síndic és Mario Conoci, un polític expert que ha tingut diversos encàrrecs en les passades administracions, passant per diverses formacions, dels hereus de la Democràcia Cristiana fins a Forza Italia. Si guanyés, seria el primer síndic sardista a l’Alguer. I l’enèsim transformista.

L’altre favorit és l’actual síndic, Mario Bruno, del Partit Democràtic. Polític expert i militant d’esquerres des dels principi de la seva carrera, ha estat conseller municipal i regional, i governa la ciutat des del 2014. Té l’inconvenient d’acumular les critiques de tot el què, en cinc anys, no ha sabut fer, però se’l pot considerar una figura popular i apreciada. Entre altres coses, ha estat determinat, des del principi, a promoure l’ús del català a un nivell institucional (va fer el seu discurs de presa de possessió en aqueixa llengua), tot i que alguns el van criticar perquè, a part de fer declaracions, la seva política lingüística no va tenir molts efectes pràctics. Des d’aquest punt de vista destaca com a una de les llistes que el sosté, hi trobem com a candidat el President d’Omnium Cultural de l’Alguer, Esteve Campus. És una novetat, perquè la seva campanya és en català de l’Alguer i, si entra com a conseller i Bruno és reelegit, podríem tenir novetats en el front de la llengua.
El tercer, i menys favorit (sempre segons l’estudi d’opinió de la gent gran que seu a Montecitorio), és el candidat del Movimento 5 Stelle, Roberto Ferrara. Més jove respecte als seus dos rivals, i amb menys experiència política, podria acumular el vot de protesta dels algueresos, que durant els darrers vint anys han vist un Municipi control·lat casi sempre per les mateixes persones. Però, donat que el moviment fundat per Beppe Grillo continua perdent vots a tot Itàlia, la tendència es podria repetir diumenge.
Quins canvis s’esperen pel que fa la llengua i les relacions amb els altres territoris de parla catalana? D’entrada, és menester dir que aqueix no és un tema de debat, ja que tothom està d’acord en salvaguardar el patrimoni lingüístic i potenciar les relacions amb “los germans catalans”. Que siguin de la dreta aliada de Salvini o del PD, ningú posa en dubte aquest punt, però potser aquí està el problema. No hi ha pràcticament debat sobre com potenciar l’ús de la llengua o quin paper ha de jugar l’Alguer dins de la catalanofonia, doncs no està clar si existeix una real voluntat política, o només es fa referència a la “catalanitat” com a recurs purament propagandístic. Cal mirar els cartells electorals, on sovint apareixen les quatre barres i algunes frases en català.
Els arguments que més preocupen els algueresos avui no són aquells lligats a les polítiques lingüístiques, sinó, com a mínim, tres en concret: la posidònia, l’aeroport i la falta de llocs de treball.
El golf de l’Alguer té unes praderies de posidònia considerables, i de conseqüències les platges es cobreixen, cada hivern, de plantes mortes, tant que el nom de la ciutat ve d’aquí. La planta marina és una de les principals responsables de que la sorra de les platges de l’Alguer, fina i blanca, es conservi de forma natural. Durant els darrers anys s’ha començat a aplicar un protocol per evitar la desaparició de la sorra amb una idea senzilla: deixar acumular les plantes i altres algues mortes a les platges durant l’hivern, fer neteja abans l’estiu, i tornar a reposar tot un cop acabat el període turístic. Però, la solució no ha satisfet ningú: cúmuls d’algues davant de les cases, excavadores i camions que entren a la platja, sorra que acaba envaint els carrers del litoral. I a la ciutat tothom parla de què fer amb les algues, i naturalment tothom és avui un expert.

L’altre tema que preocupa, i des d’uns quants anys, és la pèrdua de línies que ha patit l’Aeroport. Desprès d’haver experimentat una expansió amb l’arribada de Ryanair al 2004, des del 2016 la companya ha suprimit molts vols, entre els quals aquells amb Catalunya, traslladant finalment la seva base a Càller. L’aeroport té sempre menys passatgers, mentre moltes línies s’han fet precàries (com aquella per Barcelona, operada per Vueling), quan no s’han suprimit del tot. Les connexions aèries per una ciutat que viu de turisme, com es pot entendre fàcilment, són molt importants, perquè des del bon funcionament d’aquesta infraestructura depen l’augment de llocs de treball a tot el territori. Però del futur de l’aeroport depèn, en part, aquell del català de l’Alguer, ja que l’establiment d’unes línies regulars amb Barcelona, Palma, Perpinyà o València multiplicaria les motivacions entre la població per utilitzar el català de l’Alguer.

16 d’abr. 2018

L'Alguer de Goffredo Casalis



(El text que segueix és la introducció a la meva traducció i edició de G. Casalis, L'Alguer, un escrit publicat, en italià, l'any 1834)

L’any 1831 moria Carles Fèlix (1765-1831), l’últim representant de la branca principal dels Savoia que va poder lluir del títol de Rei de Sardenya[1]. Reaccionari i, com els seus predecessors, contrari a les innovacions polítiques i socials que van comportar la Revolució Francesa i el període napoleònic, Carles Fèlix fou un monarca autoritari. El principi del seu regnat fou marcat per les repercussions de la revolta de Cadis de 1821, que es va propagar a Sicília, Nàpols i al Principat del Piemont, on es verificaren revoltes de caire liberal, mentre a l’Alguer la població s’amotinava, durant dos dies, contra la falta de queviures i la presumpta especulació d’alguns comerciants[2]. En aquell moment el rei es trobava lluny de Torí, on la família reial havia tornat desprès d’anys de forçada residencia a Sardenya, quan els exercits francesos ocupaven el Piemont. A fer front a la situació hi era el jove hereu, Carles Albert (1789-1849), exponent de la branca dels Savoia-Carignano, que en compte d’aixafar la revolta s’hi va sumar[3]. Quan Carles Felix va poder arribar a Torí, va desautoritzar-ne les decisions, desencadenant una dura repressió dels revoltats. Carles Albert, per posar remei a aquesta concessió al liberalisme i per no perdre el seu dret a la successió, fins i tot va haver de participar en la repressió de l’aixecament constitucionalista de Cadis, jurant que mai hauria concedit una constitució.
Malgrat aquest episodi, Carles Albert va prendre el poder l’any 1831, representant un canvi dins del tradicionalisme reaccionari dels Savoia. En un primer moment, i sense abandonar el conservadorisme típic de la casa reial, va voler reduir aquella distancia que els seus predecessors havien mantingut cap als seu súbdits, intentant forjar-se una reputació de monarca modern i popular. I va començar aquest camí a Sardenya, l’any 1829, quan encara era un príncep hereditari, visitant i explorant l’illa com mai els Savoia havien fet. Mentre Carles Fèlix fou obligat a residir a l’illa per no caure en les mans dels exercits napoleònics, Carles Albert hi va anar voluntàriament, i la visitarà més cops durant el seu regnat. Qui el va informar sobre la cultura i la història de l’illa era el seu preceptor, l’alguerès Giuseppe Manno, fundador de la historiografia sarda moderna, mentre entre els seus amfitrions hi eren Alberto Ferrero della Marmora, oficial piemontès que havia passat una anys relegat a Sardenya a causa de les seves simpaties liberals –el primer a estudiar-ne a fons la geografia, els aspectes naturalístics i antropològics– i Vittorio Angius, un religiós de simpaties liberals, reconegut historiador i escriptor sard.
Els tres eren expressió d’aquell moviment romàntic que, tant a Sardenya com a la resta d’Europa continental, anava teixint un relat històric en el qual al centre de l’interès hi era la nació. En aquest cas, en un clima molt llunyà de les divagacions dels republicans propers a Giuseppe Mazzini i partidaris d’una Itàlia unificada, la nació era Sardenya. Tot i que els Savoia regnaven sobre un estat en gran part continental, l’illa era l’origen del poder monàrquic de la casa, i des d’un punt de vista simbòlic era molt important. Era el bressol de la dinastia, i de la nació. Una nació conservadora, monàrquica i liberal, no pas el model revolucionari i republicà dels partidaris de la Itàlia unificada. Els viatges de Carles Albert i la redacció del text que aquí presentem traduït per primera vegada al català, eren part d’aquest clima cultural. El compromís dels intel·lectuals, sards o sardofils, amb la construcció cultural d’aquesta nació insular fou particularment intens entre 1825-1850, durant el qual es fixaren la majoria dels elements històrics i culturals, considerats part fonamental de la identitat sarda[4]. Amb el procés d’unificació de la península, que te el seu moment àlgid entre 1848 i 1861, el context canviarà del tot, i el Regne de Sardina, per voluntat del seu rei i del Parlamento, serà transformat en el Regne d’Itàlia, fent de l’illa una part perifèrica, si bé amb una certa importància simbòlica, del nou estat.
Angius era una de les figures més prominents d’aquest nacionalisme romàntic, que posava la Sardenya i el seu poble al centre de l’interès. Era clergue regular de les Escoles Pies, la institució a la qual els Savoia, durant la segona meitat del segle XVIII, havien confiat l’educació, abans en les mans dels jesuïtes. Fou prefecte de les escoles a Càller i desprès a Sàsser, fins a accedir a la plaça de bibliotecari de la Universitat de Càller, l’any 1837. Durant els primers anys d’activitat com a ensenyant, es va guanyar les simpaties de molts intel·lectuals, tant que a partir de l’any 1833 va participar en un ambiciós projecte de l’Abat Goffredo Casalis, torinès. Aquest estava redactant, amb l’ajuda de la Diputació Subalpina d’Història Pàtria –institució fundada per Carles Albert l’any 1833– una obra enciclopèdica per descriure tots els dominis dels Savoia. Angius, en un primer moment, fou la persona encarregada de recollir i enviar les informacions a Casalis, però a partir del 1837 serà Angius, que tenia accés privilegiat a la biblioteca universitària, a redactar directament les entrades sobre Sardenya. La seva obra, terminada l’any 1848, fou d’una dimensió i d’unes ambicions impressionants, ja que pretenia descriure l’illa i els seus centre habitats amb tots el detalls culturals, estadístics, històrics i econòmics. Només l’entrada Sardenya, ocupava tres toms.
Al moment de la redacció de l’entrada dedicada a l’Alguer, Angius era qui recollia les informacions, i l’autor oficial fou l’abat Casalis. Tal i com van fer per les restes de centre habitats de l’illa, el tàndem Angius-Casalis va dedicar moltes pàgines a l’Alguer. Llavors el centre habitat era la tercera de les ciutats sardes, per dimensions, i representava un indret molt més important respecte als postres dies. El contingut de les 37 pàgines de la versió original representa una descripció minuciosa i detallada de l’Alguer i del seu territori, amb moltes informacions sobre les activitats econòmiques, l’extensió dels terrenys cultivats, els efectius dels cossos de seguretat, les condicions de vida o l’estat en què es trobaven les escoles. Quan el text es va escriure, el Regne de Sardenya encara estava regit per moltes institucions d’origen catalana. Durant la guerra de successió l’illa va romandre en mans dels Àustria, i tal i com va passar per Menorca sota el domini britànic, aquí no hi va haver cap decret de nova planta. Només es van abolir algunes institucions en el breu període en què, entre 1717 i el 1718, Sardenya fou reconquerida per Felip V, i els Savoia, a partir de 1720, anaren lentament buidant de contingut moltes institucions d’origen catalana, sense però abolir-les. Llavors, l’Alguer va seguir funcionant com si la Corona d’Aragó encara existís, fins que els mateixos sards, l’any 1847, reuniren la Comissió Executiva del Parlament per decidir abrogar les institucions pròpies del regne. D’aquesta manera volien modernitzar la societat sarda, fent valdre aquí les reformes liberals que Carles Albert havia aprovat, aquell mateix any, en el continent, i que no es podien aplicar a Sardenya. L’any següent s’unificaven l’administració sarda amb aquella piemontesa, i s’acabaven els darrers vestigis de les institucions catalano-aragoneses[5]. L’interès del petit llibre que el lector te a les mans és també aquest: comprovar com, en un racó del mediterrani, les conseqüències del fatídic 11 de setembre de 1714 no van ser tan immediates com a Catalunya.
A banda d’això, el text ens presenta una reconstrucció de la història de la ciutat, i una descripció d’algunes tradicions populars encara en ús a l’època, a més de mencionar el caràcter diferent dels algueresos i els seus usos lingüístics. Als ulls d’un lector català, es fa extremament interessant llegir com, als anys ’30 del vuit-cents, l’Alguer era coneguda com una ciutat de llengua i cultura catalanes, vestigi d’una dominació passada. No només la llengua és diferent de la resta de Sardenya, sinó també es parla d’un caràcter peculiar, que fa dels algueresos un poble més industriós i cívic –en el sentit de més acostumant a la vida urbana– que la resta dels sards. Tòpic o no, resulta curiós llegir com aquesta catalanitat estava ben reconeguda als temps, un ulterior indici del fet que Eduard Toda, passat a la història com el descobridor de l’Alguer, en realitat n’és estat el seu gran divulgador entre un públic de catalanoparlants.
Abans de començar amb la traducció, hem de fer algun aclariment lingüístic. El text original fou escrit en un toscà literari de principis del segle XIX, es a dir un idioma que podem definir itàlic, i que però és lluny de l’italià que es parla avui. Un lector català, per molt que sàpiga italià, no l’entendria fàcilment, així i com no l’entendria un lector italià poc acostumant a un italià antic. Quan Casalis i Angius treballaven al seu diccionari, la idea d’una Itàlia unificada era el somni utòpic d’una minoria de radicals republicans, l’italià era una llengua d’erudits que no tenia un estàndard ben fixat. Només desprès de la unificació els intel·lectuals posaran a punt un model, molt purista, que es veurà superat per la realitat en els decennis posteriors.
En un primer moment, doncs, la idea era aquella de traduir el text en un català estàndard, per tal de donar als apassionants i als experts una descripció de la ciutat tal i com era a principis del vuit-cents, i que fos de fàcil lectura. Quan vaig presentar el text a Josep Maria Orteu, director de Llibres de l’Índex, em va suggerir de fer servir algunes expressions alguereses, per reproduir així la sensació d’estar llegint un text redactat al vuit-cents, tal i com és si es llegeix la seva versió original. En un principi això no em semblava el més encertat. Però, pensant-hi un poc, l’alguerès, a un lector català, pot sonar com una versió antiga i no normativitzada de la llengua catalana, així i com la llengua original del text de Casalis i Angius és, per un italià, una variant antiquada de l’idioma avui utilitzat. La idea era aquella de donar la sensació d’estar llegint un idioma d’altres temps. Per aquest motiu vaig acceptar de fer servir alguns elements de l’alguerès en aquesta traducció, amb la idea, però, de permetre la llegibilitat del text. Així els pronoms febles o els articles, per exemple, s’utilitzen en gran part a la manera algueresa, mentre molts verbs estan conjugats com es fa en aquesta variant. A més a més, els noms d’animals o de plantes es van traduir a l’alguerès, per donar al lector alguns exemples de les peculiaritats lingüístiques locals. Amb això, aquest no és un text en alguerès, ja que on l’ús d’aquesta variant podia crear confusió es va privilegiar la llengua estàndard. Mentre en el cas d’aquesta introducció i de les notes a peu de pàgina, es va fer servir la versió normativa del català, ja que no tenia sentit fer-lo en alguerès. En definitiva, el text ha estat traduït en una variant hibrida entre l’estàndard i l’alguerès, en l’intent de reproduir, aprofitant les peculiaritats del parlar local, la sensació que un lector italià te davant de la versió original del text de Casalis i Angius. És a dir la sensació d’estar llegint una llengua antiga i, des d’un cert punt de vista, amb un regust d’exotisme. 

[1] Per la seva biografia: M. Ruggiero, Carlo Felice re di Sardegna. L’ultimo sovrano del ramo principale della Casa di Savoia (1765-1831), Alzani, Pinerolo, 2004.
[2] G. Bilardi “I moti frumentari ad Alghero nel 1821. Cronaca di una sommossa popolare” a: Revista de l’Alguer, vol. III (1993), núm. 3, pp. 83-98; F. Manconi, “Dalli all’incettatore!” a: Almanacco di Cagliari, a. 1991.
[3] Sobre la biografia del rei, vegeu: M. Brignoli, Carlo Alberto ultimo re di Sardegna (1789-1849), Franco Angeli, Milà, 2007; P. Pinto, Carlo Alberto. Il Savoia amletico, Rizzoli, Milà, 1987.
[4] Per el discurs cultural a sobre de la identitat sarda en aquest període, vegeu: A. Accardo. N. Gabriele, Scegliere la patria Classi dirigenti e Risorgimento in Sardegna, Donzelli, Roma, 2011.pp. 93-166; I. Birocchi, La questione autonomistica dalla fusione perfetta al primo dopoguerra, pp. 133-152, a: L. Berlinguer, A. Mattone (eds.), Storia d'Italia. Le Regioni dall'Unità ad oggi. La Sardegna, Einaudi, Torí, 1998, pp. 130-199; L. Marroccu, L'identità perduta, pp. 5-61, a: M. Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno, Editori Riuniti, Roma, 1995, pp. 5-102. És indispensable consultar l'únic treball dedicat a aquesta temàtica, que però va més enllà de la meitat del vuit-cents: S. Paulis, La costruzione dell'identità. Per un'analisi antropologica della narrativa in Sardegna fra '800 e '900, EDES, Càller, 2007.
[5] Sobre aquests fets: A. Accardo. N. Gabriele, Scegliere la patria..., op. Cit, pp. 169-177; M. Brigaglia, L. Marroccu, La perdita del Regno..., op. Cit.

9 de febr. 2018

El nacionalisme a Còrsega: una introducció


En aquest dies es parla molt de Còrsega i, sobtadament, no és perquè s’apropa l’estiu i, en molts, ja comencen a preparar les vacances. Se’n parla perquè l’illa és governada per la coalició Pè a Corsica (Per Còrsega), formada pels autonomistes de Femu a Corsica (Fem Còrsega) i els independentistes de Corsica Libera (Còrsega Lliure), que han plantejat una sèrie de canvis per poder eixamplar la limitada autonomia que gaudeix l’illa. La resposta, per part de l’actual govern francès d’Emmanuel Macron, ha estat clara: durant un viatge a l’illa, on es va encontrar amb els representats de la coalició, Macron ha deixat clar que no pensa actuar cap ni una d’aquestes reformes. Ara, en molts s’estaran preguntant quina és la història del nacionalisme cors i, mentre en aquests dies estic treballant a un llibre dedicat just a aquest tema, veiem de fer-ne un breu resum.

Per què Còrsega és francesa?
Primer de tot és necessari tenir clar com és que l’illa ha acabat formant part de França. Còrsega, des d’un punt de vista cultural, pot ser considerada una terra itàlica (no pas italiana), en el sentit que, a causa del seu passat, les influències culturals que provenen des de la península són molt importants. Durant l’Edat Mitjana Pisa i Gènova es van fer la guerra per controlar-la, i entre les dues fou aquest ultima a guanyar, establint un domini que, amb diverses formules, durà des del segle XIV fins al XVIII. L’influencia del toscà va se molt forta, en particular al nord, mentre el genovès, llengua dels dominadors, era més present en les ciutadelles que la república marinera controlava en la costa. A Bonifacio, encara avui, es parla una variant del genovès, així ci com a l’Alguer es se’n parla una del català.

El tracte de Gènova cap a Còrsega fou, segons les paraules d’un historiador com David Abulafia, literalment colonial. La situació canvià durant el segle XVIII quan, entre 1729 i 1769, part de la població es rebel·là contra els genovesos, que ja no eren la potència comercial que havien estat en el passat. La revolta esclatà al voltant d’una taxa considerada il·legal, i acabà amb un cicle que durà uns 40 anys. Durant aquest període, des d’una primera revolta bastant confosa, s’arribà a l’intent, sota la figura de Pasquale Paoli -general de la nació corsa entre 1755 i 1769- , d’aquell que es pot considerar el primer intent d’establir un estat basat en la sobirania nacional. Poc reconegut per part de la historiografia, Paoli i els corsos van utilitzar tot un vocabulari, una retòrica i una simbologia que, poc desprès, serà a la base de les revolucions americanes i francesa. El concepte de patriota, per exemple, és a Còrsega que pren el seu sentit modern, mentre Paoli fou el patrocinador de la primera carta constitucional (1755), en la qual ja es planteja el sufragi universal masculí i el modern concepte de nació. Paoli, i la llarga revolta del segle XVIII, són els mites fundadors del nacionalisme cors, tant que el mateix general és avui conegut com u babbu di a patria, el pare de la pàtria. 


Pasquale Paoli
La República de Gènova, al segle XVIII, era un estat en crisi, i per fer front a la revolta corsa va acabar cridant en ajuda el Regne de França. Formalment França, en 1768, va ocupar Còrsega en nom de la república marinera, a la qual la tornaria desprès d’haver aixafat la revolta, i un cop d’haver pagat els costos, molt alts, de tota l’operació militar. Quan va esclatar la revolució francesa, els mateixos corsos van demanar i obtenir, la unificació amb França mentre, l’annexió de la República de Gènova per part de Napoleó l’any 1805, va tancar el tema. El més famós dels corsos, que de petit somniava amb Paoli i la seva lluita contra genovesos i francesos, acabarà ocupant militarment la patri dels primers, i es farà Emperador dels segons.

La relació amb França
L’encaix amb la nació francesa ha sigut problemàtic des d’un principi, i ha conegut molts alts i baixos. Considerada la terra de l’ogre Napoleó durant la Restauració, a mitjans del segle XIX, quan el net de Bonaparte, amb el nom de Napoleó III, reinstaura l’Imperi, Còrsega sembla encaminada cap a la integració fins quan, la desfeta de Sedan davant dels alemanys, la nova caiguda de l’Imperi i la proclamació de la III República, fan que el republicanisme francès la consideri com una mena de càncer. En aquell context un jove Georges Clemanceau en demanava la cessió al Regne d’Itàlia, que tot just s’acabava de constituir. La cessió no es farà efectiva, però a l’illa els valors republicans fatiguen a afirmar-se, mentre l’influencia de la cultura Italiana era encara important, tant que l’italià és la llengua de la cultura, al costat del francès que, durant l’últim terç del segle XIX, sempre més s’imposa. A finals del segle comencen a aparèixer els primers moviments que reivindiquen la particularitat corsa –es tracta de la revista A Tramuntana–, des d’unes posicions de dretes, i plantegen el fet que l’illa no és un departament francès, sinó una nació. A la vigília de la Primera Guerra Mundial aquest concepte és repetit amb força per un altre revista, A Cispra, mentre desprès de la guerra un grup de veterans corsos fundaran un grup més reivindicatiu al voltant de la publicació A Muvra.


D. Frassati, Quatre jeunes pêcheurs du  
port d’Ajaccio  lisant A Muvra 
Poc desprès, seguint l’exemple dels sards, fundaran el Partit Cors d’Acció, primera expressió del nacionalisme illenc. Oficialment autonomista, tot i tenir una retòrica molt radical, el PCA (que el 1926 canviarà el seu nom per aquell de Partit Autonomista Cors) tindrà una ambigua relació amb el feixisme italià, a causa dels lligams culturals amb la península. Còrsega, efectivament, és una d’aquelles terres que el nacionalisme italià considerava encara no redimides, i en particular durant el feixisme fou reivindicada com a illa Italiana. L’irredemptisme –aquest el nom del moviment panitalià– es confondrà amb els autonomistes illencs, que hi van tenir una ambigua relació i, passada la guerra mundial, no hi haurà més espai per cap moviment que plantegés una redefinició de les relacions amb França. Autonomisme, regionalisme i, encara més, nacionalisme a Còrsega esdevenen sinònims de feixisme, almenys als ulls de la opinió pública i de les autoritats.

El nacionalisme cors
Durant els anys 60 es reprèn el fil de la reivindicació corsa. L’Illa es sempre més despoblada, mentre els programes que planteja l’Estat per fer front a aquesta situació acaben generant la indignació d’una part de la població local. Una imponent reforma agrària, que devia ser la premissa per renovar l’economia illenca, acaba per afavorir els pieds-noirs, és a dir el repatriats d’Alger, que en 1962, desprès d’una cruenta guerra en què molt corsos van participar com a militar francesos, va guanyar la independència. Al costat dels sanejaments de terrenys insalubres, es posa en marxa un pla de desenvolupament del turisme, que entrega llargues parts del litoral a empreses especuladores. En aquest context neix un moviment de contestació, no unitari, integrat per diverses entitats, i que podem resumir en un grup basat en Paris (el Front Regionalista Cors), format per emigrats i que, des de posicions esquerranes y anticolonialistes, parla d’un illa en les mans del capital monopolista, que aprofita salvatgement dels seus recursos; al seu costat, un altre grup, basat a la illa i en les universitats del sud de França, utilitza les mateixes idees dels primers, però depurades del marxisme, començà una sèrie d’accions reivindicatives a l’illa. Es tracta d’Acció Regionalista Corsa, i el seu objectiu principal és denunciar l’abandó per part de l’estat francès, els favoritismes cap als nous vinguts, la falta de democràcia a l’illa, i el perills de desaparició de l’ètnia corsa. Aquesta serà una preocupació principal de l’ARC, mentre el grup parisenc no en farà menció. Entre d’altres coses, es planteja una autonomia sobre el model d’aquella de Sardenya, com també l’oficialitat del cors i unes polítiques culturals que puguin evitar la desaparició de la cultura illenca.

Malgrat algunes victòries, l’ARC, que serà el grup amb més proselitisme, no aconseguí els seus objectius principals, i davant de la sordesa de l’estat francès, els actes de protesta es faran sempre més contundents. Durant la segona meitat dels anys seixanta sectors més radicals comencen a utilitzar explosius contra les propietats dels pieds-noirs, els establiments turístics o els símbols de l’estat. El líder de l’ARC, figura emblemàtica a l’illa, Edmond Simeoni, l’any 1975 decideix, davant de la radicalització de molts joves, de fer un gest extrem i, amb un grup de companys armats, ocupen la vinya d’un pied-noir, acusat d’adulterar el vi. La reacció de les autoritats és molt dura i, desprès d’un setge amb vehicles blindats i helicòpters, la reivindicació es tanca amb tres ferits, uns quants fugitius i la detenció de Simeoni. És tracta d’un moment clau per l’illa, ja que a partir d’aquell acte els molts grups que es plantejaven la lluita armada acaben confluint en una única associació: el Front Nacional d’Alliberament de la Còrsega. 

El grup armat, imitant ETA i la IRA, alterna atacs amb explosius amb actes de propaganda, i l’estat francès, en resposta, va organitzar un grup clandestí per contrastar la seva acció: el FRANCIA (Front d'Action Nouvelle Contre l'Indépendance et l'Autonomie). Això generà una espiral de violència des de la qual, amb alts i baixos, el nacionalisme cors sortirà només amb el nou mil·lenni quan, amb un procés problemàtic i intricat, una part dels antics militants deixaran la lluita armada per passar a la política. Al costat d’aquesta situació tensa, l’estat va intentar, a part de la repressió i de la guerra bruta, la carta de la reforma administrativa. Ja al 1970 l’illa, que formava part de la regió Provença-Costa Blava-Còrsega, esdevé una regió a part, mentre al 1982, obté una limitada autonomia administrativa, ampliada al 1992 amb la creació de la Col·lectivitat Territorial. Es tracta d’una excepció, la única si excloem els territoris d’ultramar, dins de la França contemporània.

Malgrat això, no es tracta de la solució plantejada pels nacionalistes més radicals que, tot i haver deixat la lluita armada, no han abandonat la perspectiva de la independència. Tampoc els autonomistes van quedarà satisfets, ja que gran part de les reivindicacions sobre el terreny cultural, no es van traduir en reformes legislatives, en un estat com el francès molt al·lèrgic a tot tipus de derogació al seu tradicional centralisme. Entre alts i baixos, els primers van confluir en Corsica Libera, els segons, en Femu a Corsica, i, en 2015 l’aliança entre els dos va permetre que el govern de l’illa quedés, per la primera vegada, en mans dels corsistes. Des de que l’illa està governada per la coalició la principal reforma ha estat la transformació, des del 1 de gener de 2018, de la Col·lectivitat Territorial en Col·lectivitat Única, és a dir, suprimint els dos departaments en què es dividia l’illa, ara l’assemblea regional queda com l’únic òrgan del govern local. Es tracta del mateix model ja aplicat a territoris d’ultramar com illes com Martinica o Guyana.

En aquest context, i amb un nou èxit electoral a les eleccions per la nova Assemblea Territorial (2017), la coalició nacionalista ha plantejat unes reivindicacions, en les quals destaca el reconeixement de l’oficialitat del cors (ara és llengua regional, no reconeguda com oficial en la constitució francesa) i aquell, en la constitució francesa, de la especificitat de l'Illa. A més el nacionalistes corsos volen impulsar un nou estatut d’autonomia, amb més competències fiscals i legislatives, mentre volen limitar l'adquisició d'habitatges només als residents, per frenar l'especulació turística lligada a les segones residències. Davant d’aquests plantejaments el President Macron, que abans d’accedir al càrrec es va demostrar obert cap a les reivindicacions corses, ha tancat la porta, afirmant que l'Illa ja gaudeix d'una llarga autonomia.  Ara, pels nacionalistes, s’obre un nou camí de reivindicació i negociació.
Estem davant del principi d'un procès cors? Chi vivrà, vedrà.




15 d’oct. 2017

Tavolara, an almost kingdom islet

When we think about an island, we usually imagine a landmass isolated in the middle of a vast sea. But sometimes islands, especially big islands, are not so alone, they have islets around them and this reduces their isolation. These near islands could be used, in some cases, as stepping-stones, leading to the continent, or another big island, whilst in the past served as refuges for privateers and smugglers, or as imperial outposts. Today, they are part of the landscape – and seascape – that attracts so many tourists.


This is the case of Sardinia and the little islands that surrounded it. One of the many is Tavolara, in the east side of Sardinia, nearby the so called Emerald Coast. The islet has an extension of almost 6 square kilometres, quite all occupied by a mountain 1.854 feet high, with steep cliffs, and there are only a small plain with a beach in the west coast, and another small harbour in the west. It is uninhabited during most of the year, and the only constructions are two restaurants, opened only in summer, few houses, a lighthouse and some facilities of the Marina Militare Italiana and NATO. By May tourists begin to arrive, from mainland Sardinia, for daily excursions, and at the end of July many come at the Festival del Cinema Italiano, a film festival, in which the only beach of the island is turned into an open-air cinema. Anyway, Tavolara has a peculiar history, with gilt-toothed goats and a royal dynasty that has been claiming their rights on the islet for decades. 



During the past, Tavalora – apart for smugglers and privateers – was used by sailors as a reserve of water, and for hunting the goats, that, for sure, had not any gold in their mouth. The origin of this legend is the seaweed and lichen that the goats usually eat, that causes the yellow pigmentation of the animals’ teeth. Much more interesting is the history of the Kingdom of Tavolara which, as the goats’ precious teeth, is almost a legend.

At the beginning of the 19th century a family moved to Tavolara. They were the Bertoleoni family, coming from Bonifacio in Corsica, where they had lived as shepherds, sailors and merchants, since they moved to the island of La Maddalena, in the waters between Corsica and Sardinia. During the 18th century many left Corsica for Sardinia, escaping from the political instability that characterized Corsican society between 1729 and 1814. In this period the population faced a revolt against Genoa (1729-1769), who ruled the island since XV century, followed by the French occupation, started in 1769. French presence was considered temporary, until the Genoese could be able to restore their authority, but this never happened, and during the French Revolution the island was merged with France (1789). After a four years’ association with the British Empire, the so called Anglo-Corsican Kingdom (1794-1796), finally Corsica returned in French hands. Those events, and the consequences of the Napoleonic Wars, compelled many Corsicans to find their way in Sardinia.


While the Strait of Boniface was a front line between the French Empire and the Kingdom of Sardinia, allied with the British, the Bertoleoni prospered by smuggling in the waters between Corsica and Sardinia. They find a very strategic position to manage their familiar business: the islets between Corsica and Sardinia, which they literally occupied. The islands were used by shepherds who lived in the region of Bonifacio, in south Corsica, to escape from the Genoese, and then French, authorities. Bringing their cattle there was a way to avoid taxes and fees, and to illegally sell the animals in Sardinia. Bertoleoni did more than a seasonal stay in one of the many islets, they establish themselves in the isles of Santa Maria, Soffi and, finally, Tavolara. And they began claiming property, and sovereignty, upon them. Bertoleoni could do it due to a legal vacuum, because many of the near islands of Corsica and Sardinia were not mentioned in any international treaty signed to establish the sovereignty of the Savoia family (who obtained Sardinia in 1718) and France. Since they were no man’s land, the Bertoleoni tried to be recognized as kings of Tavolara, first under the leadership of Giuseppe (1778-1849, “king” between 1829 to 1833), then with Paolo (1815-1886, “king” from 1845) and finally with Carlo. But they had to face the opposition of the kings of Sardinia.

The Bertoleoni's coat of arms

According to the descendent of the Bertoleoni, their property rights were recognized by Carlo Alberto of Savoia, king of Sardinia in 1831-1849, who moreover recognized the sovereignty of Giuseppe. Both monarchs met on the island of Tavolara, where Carlo Alberto disembarked during a trip in Sardinia. There are several versions of the story, but when Bertoleoni, who was in his estate, approached him, he fiercely asked “who are you?” Carlo Alberto answered “I’m the King of Sardinia”, and in response Bertoleoni exclaimed “thus, I am the king of Tavolara”. This was, for the descendants of Giuseppe, a pact between two gentlemen that proves the recognition of their status of kings. Carlo Alberto would have paid other visits to Tavolara, and even acknowledged the sovereignty of the Bertoleoni with an official document.

In spite of this, the micro state had to face the opposition of the heirs of Carlo Alberto, who wanted to build a lighthouse on the top of Tavolara, and other naval facilities. Other Sardinian families too were claiming property on parts of the island. Pressures grew after the Kingdom of Sardinia was merged into the Kingdom of Italy (1861), and by the ends of the 19th century half of the island was sold or transformed in State property. Meanwhile, fishermen from the Isle of Ponza, a tiny Italian island in the southern Tyrrhenian Sea, begun to use the island as a seasonal base for their activities, with some families even established here. After the death of the king Paolo I (1886), a little revolution overthrew the monarch, and a republic was established. The inhabitants of Tavolara, freed from the Bertoleoni, placed themselves under the protection of the Kingdom of Italy. Monarchy was later restored, but in the new context the islet-realm was every day more unfeasible, thus the descendants of Paolo I changed their strategy. They kept a part the sovereignty dispute, even if the heirs of Paolo I continued to call themselves “kings”, and concentrated their efforts more in their right as landowners (meanwhile, part of the island had fallen in the hands of another family, the Marzano from Naples). The dispute lasted decades, until in 1962 the extensions of the military facilities forced the few inhabitants to leave the isle for mainland Sardinia. Today Tavolara is not a disputed island, and the Bertoleoni changed their family business. No longer are they shepherds and merchants, but owners of the tiny strip of land, called spalmatore di terra, where the only beaches, civil port facilities and restaurants lay. One of the two is called Ristorante da Tonino, il Re di Tavolara, and the very same name makes sure that there is not much to do for the Bertoleoni’s commercial rivals. Tonino, or Antonio I, is the actual “king”.

How much reality there is in this story? The existence of the kingdom is not proved by any documentary evidence. According to the authors of the most important book about the Tavolara kings – a journalist and one descendant of the royal family – all documentation was destroyed by Italian authorities during the Fascist dictatorship. The authors have no doubts about the truthfulness of the story, because they saw all the authentic documents before their mysterious disappearance. At this moment, the only demonstrable fact is that the Bertoleoni had been landowners of the island, and today they possess only a small part of it.


Carlo I and his family. The photo, according to Bertoleoni's
descendant, was exposed at Buckingham Palace
Otherwise, there are more elements that, according to the actual pretenders at the king’s title, proved the existence of their dreamed realm. The kingdom was recognized by the International Micropatrology Society, an organization which today no longer exists, and it is mentioned in the Enciclopedia Ilustrada Europeo-Americana (vol. LIX, Espasa-Calpe, Madrid). An entry of the publication talks about the State, and even if it wrongly called Tavolazzo, the encyclopaedia contains even the story of the recognition by Carlo Alberto. It reminds so closely the well-known tale of Jorge Luis Borges (1899-1986) Tlön, Uqbar, Orbius Tertius, in which a mysterious country existed only in a bootleg copy of the British Encyclopaedia, published in South America. And, as in Borges tale, Tavolara does not exist in any other encyclopaedia than the Eruopeo-Americana.


The final and most powerful evidence, and recognition, of the Kingdom’s existence, arrives from the very same Royal Navy. In 1900 HMS Vulcan was sailing in the Mediterranean, and it made a stop in the very same Tavolara. The Captain invited on board the royal family, offering them a meal and taking a photo of the Bertoleoni. The picture had been exposed for decades at Buckingham Palace until a day when, for not well-known reasons, it was removed. And, as is the case of all proofs here mentioned, there is not any evidence at all about the stop of the HMS Vulcan at Tavolara, the dinner on board and the picture. Maybe is this lack of evidence the result of an Anglo-Italian pact against the Bertoleoni? We hope that future disclosure of top secret records could help us to understand it. At the moment, the story of Tavolara and its pretender kings seems to be more a legend than a real story, and today the kingdom of Tavolara exists only between the walls of the best restaurant on the isle. There, surely, you will eat as kings!

***
If you want to visit some of the places mentioned in this article, we will be glad to put you in contact with a tour operator specialized in trips to Sardinia. Write to marcelfarinelli@gmail.com