Història de l'Alguer: una anteprima

El port de l'Alguer

Quan Josep Maria Orteu, que dirigeix l'editorial Llibres de l'Índex, em va proposar d'escriure calqui cosa que expliqués l'Alguer a un públic catalanoparlant, vaig exclamar "manco mal!". L'expressió, en català de l'Alguer, fa les funcions del "ja era hora" que s'utilitza en la versió continental d'aqueixa llengua, i s'empra per quan finalment algú te diu el que t'esperaves des de fa temps; o quan  calqui u fa una cosa que era temps que s'havia de fer. La mia reacció a la proposta era ben justificada. Com és possible que, en terres de parla catalana, hi hagi tant interès per aquesta petita ciutat mediterrània, i cap llibre que n'expliqui la història? I sobretot, cap que parlés de la fi del Regne de Sardenya com part de la Corona d'Aragó, i llavors de la lenta italianització de la societat sarda durant els segles XVII-XX. Història de l'Alguer és la resposta a aquestes mancances. Escrita i pensada per un alguerès, doctor en història per una universitat catalana (UPF), dos fets que no són gens comuns i faltarien per si sols a convèncer de la novetat i importància d'aqueix treball. I perdoneu si parlo de mi mateix però -parafrasejant Fuster quan parlava de política- certes coses o te les dius tu o no te les diuen. Últimament era jo el que, en periòdics de l'Alguer o "continentals" escrivia de cultura algueresa i donava a conèixer fets i esdeveniments lligats a la Barceloneta sarda i, sincerament, me só cansat de fer-ho completament gratis (sí, la cultura en aqueixos temps no paga). I com que encara ningú m'ha substituït, em toca ressenyar-me a mi mateix. Una circumstància en la qual, creieu-me, no me trobo tan còmode!

Era necessari un altre llibre sobre l'Alguer?

Sobre l'Alguer s'ha publicat força, sobretot sobre la llengua i el misteri de la persistència d'un català arcaic, mesclat amb el sard l'italià. O, encara, sobre moments puntuals de la edat mitjana (la conquesta catalana), aspectes de la societat (la església al segle XVI) o alguns dels anomenats catalanistes algueresos (Ramon Clavellet o el grup conegut com La Palmavera). Però, sense ne treure cap mèrit a aqueixes publicacions, se tracta d'escrits que, més enllà de calqui especialista, ningú se posaria a llegir. I en tot cas, aqueixes obres no donen, a un lector que no té que ésser acostumat al llenguatge acadèmic, una idea de la evolució històrica d'aquesta comunitat catalanoparlant. Són estudis de gran importància, que però no arriben a un gran públic. Història de l'Alguer és tot el contrari, un text de divulgació adreçat sigui al turista que ne vol saber més de la ciutat que acaba de visitar (o visitarà), sigui a l'especialista que necessita entendre com la complexitat cultural ha sobreviscut a tres segles de separació des de la nostre mare, Catalunya (segons els versos del més famós dels renaixents algueresos: Ramon Clavellet). 

 

El llibre és un resum de la història de la ciutat, des del principi. No és, però, una síntesi equilibrada, ja que la major part de l'obra és dedicada als darrers tres segles, i això no és cap casualitat. Per primera cosa, aquesta és la part que de manco se coneixiva, i la més important per comprendre el que succeeix avui a l'Alguer. Crec que si en el món contemporani l'historiador te una funció social, és aquella d'explicar com és que sem arribats a la situació en la qual vivim, com és que el passat influeix en el present. I escrivint aqueix llibre, he tengut ben al cap aquest objectiu. El segon motiu que m'ha portat a dedicar més pàgines a los darreres segles, és que el llibre és una petita part de la mia tesis doctoral: Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX). Durant casi cinc anys me só dedicat a entendre i explicar com és que aqueixes dues illes –la primera un territori de la Corona d'Aragó i la segona vinculada a la República de Gènova– han acabat fent part d'Itàlia i de França. Doncs, el text que he publicat al maig de 2014 és un extret, sense notes i escrit amb un estil divulgador, d'aquesta tesi, en la qual l'Alguer funcionava com un estudi de cas: la ciutat de l'arxipèlag en la qual més es podia notar la estratificació de diverses cultures, en particular aquella catalana i sarda. És un llibre que reconta la resiliència de la “catalanitat”, el seu hibridar-se amb altres influències lingüístiques i culturals, i que intenta donar una imatge de conjunt d'aquest estrany i tant representatiu indret del mediterrani occidental.

Tot i així, diu molt també de Sardenya. Un de los errors que s'ha fet en la anàlisi de l'Alguer, és no considerar el context sard (i italià). Llavors llegir aqueix llibre és fer un viatge en una petita ciutat de la costa sarda, i també és endinsar-se en la llarga, densa i extremadament interessat història de la segona illa del Mediterrani. Un regne perdut de la Corona d'Aragó, que dona el títol reial a la Casa de Savoia, del qual s'originarà el Regne d'Itàlia: és el Regne de Sardenya que conquista tots els altres estats italians en 1859-1861.

El Regne de Sardenya  en un mapa estadunidenc de 1854

 Un regne que te el seu nacionalisme romàntic, amb historiadors com Giuseppe Manno, de l'Alguer, que reconta la història d'un poble que va resistir a una sèrie sense fi d'invasions: fenicis, púnics, romans, vàndals, àrabs, genovesos, pisans i, per últims els catalans. Aquests, per Manno, eren la causa de tots els mals de l'Illa, dels quals només els Savoia podien rescatar-la. Com si el destí de Sardenya fos ésser el bressol d'Itàlia, i els sards casi els primers italians. Una teoria que, gràcies també al retrobament d'unes cartes que comprovaven aquesta "italianitat" de l'Illa, fou molt popular durant el Risorgimento. Un únic inconvenient: els documents eren uns falsos, i el mateix falsari resultava l’únic capaç d’interpretar-les. Aquestes vicissituds ens ensenyen com la manera en la qual s'ha explicat la història ha tengut un gran pes en la evolució de l'Alguer: si els sards resistien heroicament, els algueresos representaven la traïció i la petjada dels malèfics catalans. Llavors, la cultura sarda es podia conjugar amb aquella italiana, la catalana de l'Alguer no, era una deixalla del passat.

Aquest element és important, perquè funciona com una constant de la successiva evolució de la comunitat catalanoparlant. El feixisme, que a Sardenya té un color tant peculiar que se pot definir sardofeixisme, continuarà en aquesta línia, posant en marxa el més important intent de italianització del territori. Durant els casi vint anys de règim (1922-1943) la propaganda, l'escola i sobretot la colonització interna intentaren cancel·lar el passat català.

Fertilia, en una postal dels anys cinquanta

Fertilia, la ciutat que sorgeix a l'altra banda del Golf de l'Alguer, és allà per recordar-ho (encara que ningú fins avui se n'hagi adonat). Un temptatiu que, en part, fracassa, ja que la herència catalana, entre alts i baixos, continua a donar voltes i a caracteritzar alguns aspectes de la història ciutadana fins als nostres dies. Probablement és aqueixa la part més interessant del text, en la qual s'explica com els catalanistes algueresos de los anys cinquanta i seixanta, tot i fent cultura en català, no eren gens propensos a condemnar el règim franquista. Tot al contrari, eren expressió d'aquells ambients que, a tot Itàlia, miraven amb nostàlgia la Espanya franquista i monàrquica, en la qual veien un reflex del que havia estat la Itàlia de Mussolini i dels Savoia. Només els anys setanta portaran a un canvi generacional, amb personatges que, com Rafael Caria, unien defensa de la llengua, solidaritat antifranquista i compromís social, tot amanit amb l'aspiració a la independència de l'Illa.

Història de l'Alguer és el text que, per primer, entra en aquest arguments, i intenta explicar la transformació d'una ciutat del Regne de Sardenya, en una minoria lingüística dins de la Regió Autònoma de Sardenya, a la perifèria de la República Italiana. És un primer pas en aqueixa direcció, i no tenc problemes en admetre que molts dels punts que la narració toca mereixen ser ampliats, i de fet espero que aquest llibre sigui, més enllà d'una bona excusa pes passar unes hores al sofà llegint, un estímul per quants vulguin aprofundir la història de l'Alguer, i naturalment aquella de la seva relació amb les terres de parla catalana a l'edat contemporània.  Un camí que, des de l'Alguer, tot just comencem a recórrer ara. a l'edat contemporània