Aquella volta que Juan Carlos havia de visitar l'Alguer

Era l'any 1993. Itàlia es veia sacsejada per un terratrèmol judiciari, passat a la història com “mans netes”, que va destapar tot un sistema de corruptela en el qual estaven ficats polítics i empresaris. Tot just l'any abans Cosa Nostra havia obert foc directament en contra de les institucions de l'Estat i del patrimoni artístic italià, amb una campanya terrorista com mai s'havia vist al país. En aquells anys Itàlia trontollava, la Lliga Nord prenia força, els nostàlgics del feixisme començaven a ser considerats una força presentable, mentre Silvio Berlusconi estava a punt de començar la sua carrera com a polític.

Eren les conseqüències del final de la guerra freda, i durant aquesta etapa el President de la República era un sard, el segon en tota l'historia de la Itàlia republicana: Francesco Cossiga (1928-2010). Originari de Sàsser, però provinent d'una família amb ancestres a Còrsega (Cossiga deriva de Corsica), ha estat un dels representants més controvertits de la Democràcia Cristiana, amb una actitud conservadora i un poc autoritària. L'any 1977, quan los estudiants universitaris de Bolonya havien ocupat la facultat, va enviar directament els tancs, una decisió que li va fer guanyar l'epítet de Kossiga. Poc desprès de deixar el càrrec de President en 1992, va decidir que el seu gran amic Juan Carlos es mereixia la ciutadania honorària de l'Alguer. En el fons, la ciutat catalana de Sardenya era la més “hispànica” de tot Itàlia.

El Municipi de l'Alguer era llavors guiat per la mateixa DC en la qual militava Cossiga, i no és menester de dir com el Síndic d'aquell moment, Pino Giorico, va seguir els consells del baró democratacristià del nord Sardenya. Però, les investigacions en matèria de corrupció política que se feien en tot Itàlia van arribar fins a l'Alguer, i Giorico – empresari de la construcció i propietari de l'Hotel Carlos V – va haver de deixar el càrrec. També la classe política algueresa de llavors, de tots els colors, es va veure esquitxada. El Vice-Síndic, Franco Serio, va agafar la guia de la ciutat, i li va tocar la tasca de fer realitat la idea d'atorgar la ciutadania honoraria al rei espanyol. Una tasca no fàcil, pel moment històric i perquè a l'Alguer no tots estaven d'acord.

Francesco Cossiga, President de la República Italiana entre 1985-1992

Es tractava de convidar el monarca a Sardenya, un fet que implicava engalonar la ciutat com calia. De fet, la carretera litoral que uneix Fertilia a l'Alguer, que el Borbó havia de travessar en cotxe desprès d'haver baixat de l'avió, era tot un desastre. Poc i mal asfaltada, en gran part sense ni tan sols les voreres. En poc temps, tot el recorregut es va transformar en un bonic passeig, amb palmeres i flors, com mai l'havien vist els algueresos. Ho se perquè la processó reial havia de passar davant de casa mia, un lloc on normalment llavors no passava ni manco el servei de neteja. Per aquella ocasió, havien aparegut fins i tot uns banys públics. Eren unes casetes que se trobaven per tot el recorregut que Juan Carlos havia de fer, mentre altres estaven a dins de la ciutat. Amb portes autonòmiques, se netejaven soles i fins i tot parlaven. Jo era poc menys que un adolescent, però aquells banys públics van ser la cosa que més va impactar d'aquella vicissitud.

Al Municipi de l'Alguer, però, no tots eren d'acord. Hi era qui pensava poc oportú fer ciutadà honorari el rei espanyol: no era coherent amb la defensa de les arrels catalanes de la ciutat. A més, los consellers (regidors) d'esquerra no volien fer un homenatge a aquell que consideraven un rei entronitzat per Franco. Pensem que l'any 1975, quan el règim franquista va formular les ultimes condemnes a mort de la seva història, entre l'allau de protestes que va rebre també hi era aquella del Municipi alguerès. El problema era que no es podia donar la ciutadania honoraria a un cap d'estat sense unanimitat, per qüestions de protocol. A més, això podia provocar una crisi dins del govern de la ciutat i calqui problema diplomàtic, tot i que molt secundari.  Al final, el que llavors feia les funcions de Síndic va decidir ajornar el ple en que s'havia de discutir la qüestió de la ciutadania honorària. I al final, la discussió no es va tenir mai. Van quedar l'asfalt i el ciment, mentre els banys van tenir una vida molt curta. A finals de l'estiu de 1993, la falta de manutenció i les ganes de vandalisme ja los havien convertit en runes. Almenys en el meu quarter, aquell de Maria Pia, el record de Juan Carlos i de la seva mai realitzada visita està associat a aquesta imatge dels lavabos públics que, poc a poc, anaven caient a trossos.

© Marcel A. Farinelli