19 de juny 2014

Aquella volta que Juan Carlos havia de visitar l'Alguer



Era l'any 1993. Itàlia es veia sacsejada per un terratrèmol judiciari, passat a la història com “mans netes”, que va destapar tot un sistema de corruptela en el qual estaven ficats polítics i empresaris. Tot just l'any abans Cosa Nostra havia obert foc directament en contra de les institucions de l'Estat i del patrimoni artístic italià, amb una campanya terrorista com mai s'havia vist al país. En aquells anys Itàlia trontollava, la Lliga Nord prenia força, els neofeixistes començaven a ser considerats una força presentable, mentre Silvio Berlusconi estava a punt de començar la seva carrera com a polític.


Eren les conseqüències del final de la guerra freda, i durant aquesta etapa el President de la República era un sard, el segon en tota l'historia de la Itàlia republicana: Francesco Cossiga (1928-2010). Originari de Sàsser, però provinent d'una família amb ancestres a Còrsega (Cossiga deriva de Corsica), ha estat un dels representants més en controvertits de la Democràcia Cristiana, amb una actitud conservadora i força autoritària. L'any 1977, quan els estudiants universitaris de Bolonya havien ocupat la facultat, va enviar directament els tancs, una decisió que li va fer guanyar l'epítet de Kossiga. Poc desprès de deixar el càrrec de President en 1992, va decidir que el seu gran amic Juan Carlos es mereixia la ciutadania honorària de l'Alguer. En el fons, la ciutat catalana de Sardenya era la més “hispànica” de tot Itàlia.

El Municipi de l'Alguer era llavors guiat per la mateixa DC en la qual militava Cossiga, i no cal dir com el Síndic de llavors, Pino Giorico, va seguir els consells del baró democratacristià del nord Sardenya. Però, les investigacions en matèria de corrupció política que es duien a tot Itàlia van arribar fins a l'Alguer, i Giorico – empresari de la construcció i propietari de l'Hotel Carlos V – va haver de deixar el càrrec. També la classe política algueresa de llavors, de tots els colors, es va veure esquitxada. El primer tinent d'alcalde, Franco Serio, va agafar la guia de la ciutat, i li va tocar la tasca de fer realitat la idea d'atorgar la ciutadania honoraria al rei espanyol. Una tasca no gens fàcil, pel moment històric i perquè a l'Alguer non tots estaven d'acord.

Francesco Cossiga, President de la República Italiana entre 1985-1992
Es tractava de convidar el monarca a Sardenya, un fet que implicava engalonar la ciutat com calia. De fet, la carretera litoral que uneix Fertilia a l'Alguer, que el Borbó havia de travessar en cotxe desprès d'haver baixat de l'avió, era tot un desastre. Poc i mal asfaltada, en gran part sense ni tan sols la calçada. En poc temps, tot el recorregut es va transformar en un bonic passeig, amb palmeres i flors per les voreres, com mai l'havien vist els algueresos fins llavors. Ho se perquè la processó reial havia de passar davant de casa meva, un lloc on normalment no passa ni tan sols el servei de neteja. Per aquella ocasió, havia aparegut fins i tot un element que mai s'havia vist: els banys públics. Eren unes casetes que es trobaven per tot el recorregut que Juan Carlos havia de fer (potser patia incontinència?), mentre altres estaven dins de la ciutat. Amb portes autonòmiques, es netejaven sols i fins i tot parlaven (com els ascensors del metro de Barcelona). Jo era poc menys que un adolescent, però aquells serveis públics van ser la cosa que més va impactar d'aquella vicissitud.

Però a l'Alguer non tots estaven d'acord. Primer, molts veien la inoportunitat de fer ciutadà honorari el rei espanyol: no era coherent amb la defensa de les arrels catalanes de la ciutat. Segon, des de l'esquerra no es considerava una bona idea fer un homenatge a aquell que es considerava un rei entronitzat per Franco. Pensem que en 1975, quan el règim franquista va formular les ultimes condemnes a mort de la seva història, entre l'allau de protestes que va rebre, també hi era aquella del Municipi alguerès. Total, el que llavors feia les funcions d'alcalde va decidir ajornar el ple en que s'havia de discutir la qüestió de la ciutadania honorària. I al final, la discussió no es va tenir mai. Van quedar l'asfalt i el formigó, mentre els lavabos van tenir una vida molt curta. A finals de l'estiu de 1993, la falta de manutenció i les ganes de vandalisme d'alguns brètols ja els havien convertit en runes. Al menys en el meu barri, aquell de Maria Pia, el record de Juan Carlos i de la seva mai realitzada visita està associat a aquesta imatge dels lavabos públics que, poc a poc, anaven caient a pedaços.


© Marcel A. Farinelli