El bombardeig de l'Alguer i el final de la II Guerra Mundial a Sardenya i Còrsega

 

La torre de Sant Joan convertida en refugi antiaeri

Avui, 17 de maig, és l'aniversari del bombardeig que va patir l'Alguer durant la Segona Guerra Mundial, l'any 1943. Un moment que encara avui és recordat per la memòria col·lectiva, i per les marques que les bombes britàniques van deixar en el centre històric de la ciutat: casi totes les placetes on avui es troben les terrasses dels bars eren, abans del pas de la Royal Air Force, edificis habitats. L'any passat es va estrenar un òptim documental sobre d'aquests fets - realitzat per Gianfranco Fois en català de l'Alguer i en italià - i una publicació molt ben feta, a càrrec de Raffaele Sari Bozzolo: Ad Memoriam. Naturalment, per qui valgués saber-ne més són dues obres imprescindibles, a les quals es pot afegir l'entrada que Xavier Brotons, en el seu bloc l'Almadrava, li va dedicar. Per part meva, en espera de publicar un text sobre la història de l'Alguer, us avanço unes pàgines de la meva tesis doctoral, sobre el context general en que es produeix el bombardeig de l'Alguer, i el final de la guerra a Sardenya i Córsega. Tots (excepte el meu) són treballs interessants, cada u aporta la seva visió, la seva perspectiva, i en el conjunt donen una visió batant completa del que fou el final de la guerra mundial en aqueix racó de la Mediterrània.

 

M. A. Farinelli, Un arxipèlag invisible. La impossible relació de Sardenya i Còrsega sota nacionalismes (segles XVIII-XX), Tesi Doctoral, Universitat Pompeu Fabra-Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives 2013, pp. 461-467.

 

José Antonio Rey María, un pescador de Punta Umbría una localitat a prop de Huelva, el 30 d'abril de 1943 regressava en port amb el cadàver d'un oficial britànic que, poques hores abans, havia trobat en la platja de El Portil. Durant la Segona Guerra Mundial, en les aigües de tot el Mediterrani, sovint el pescadors es trobaven amb nàufrags o cadàvers, membres de tripulacions o pilots, el resultat de la aferrissada lluita que es va desencadenar pel control d'aquest mar. L'oficial britànic retrobat en les costes andaluses, però, duia una maleta esposada a una mà, cosa que va suscitar certa sospita en les autoritats locals, que avisaren el Consultat alemany. La documentació que contenia era reservada, es tractava dels plans que el segon del Cap d'Estat Major britànic enviava al General Harold Alexander, qui comandava les tropes en Tunísia i Algèria. En aquells papers es parlava d'un pla per atacar el sud d'Europa, a partir d'un desembarcament en Grècia i Sardenya. En realitat es tractava d'un bluff, una afortunada operació d'intelligence per distreure forces des de l'objectiu principal: Sicília¹.

Gràcies a la Operation Mincemeat, com era anomenada en codi, Sardenya es convertí en un baluard contra la possible invasió. Des de quan Itàlia havia entrat en guerra (10 de juny 1940) en realitat les conseqüències del conflicte a l'Illa no s'havien fet sentir gaire, donat que quan esclatà la Guerra d'Etiòpia (1935-1936) les sancions econòmiques havien ja comportat l'escassetat de productes. Era però evident una progressiva militarització del territori, imponent a partir del 1941-1942 quan es començaren a construir una sèrie de fortificacions per contrastar un eventual desembarcament. Aquesta circumstància era particularment visible a l'Alguer ja que, tal i com havia passat en el segle XIV, la ciutat sardocatalana, i en particular Port del Comte i els seus voltants, eren una indret ideal per efectuar un desembarcament. Per aquesta raó el territori planejant al nord de la ciutat, la Nurra, es cobrí d'una xarxa de petits forts, nius de metralladores, casernes o bateries d'artilleria naval². Aquestes construccions, que encara avui es troben en abundància, casi formen part del paisatge com els nurags.

El signe més evident de la guerra a Sardenya foren els bombardeigs de les principals ciutats. Els llocs més colpits foren, entre març i maig de 1943, l'Alguer, Sàsser i Càller i, mentre tots esperaven un desembarcament, Sardenya va quedar aïllada del centre del conflicte³. Els Aliats, contràriament al que havien deixat creure a italians i alemanys, desembarcaren en Sicília. Així endegaren un procés, militar i polític, que portaria en un primer moment a l'empresonament de Mussolini (25 de juliol) i, desprès un ulterior desembarcament en les costes de Laci, a l'armistici amb els Aliats (anunciat el 8 de setembre, però signat el 3) i finalment a l'alliberament del Duce. A la noticia que els italians es despenjaven del conflicte, els alemanys reaccionaren ocupant el que podien del territori italià, encontrant una resistència esporàdica, mentre al nord començaren a constituir la República Social Italiana (RSI), Estat titella regit per Mussolini⁴. En aquesta situació, mentre els Aliats avançaven des del sud de la Península, al centre i al nord es formava una guerrilla (els partigiani) fortament influenciada pels comunistes, i peró formalment lligada al Regne del Sud, és a dir el que quedava en les mans de Vittorio Emanuele III. Per tant, la tardor de 1943 veia el bateig d'una guerra civil, anomenada d'alliberament o partigiana per historiografia italiana antifeixista, que duraria fins a la primavera del 1945⁵.

D'aquesta guerra civil Sardenya fou tallada fora. Quan s'anuncià l'armistici amb els Aliats les Forces Armades, deixades a si mateixes sense cap tipus d'ordre clar, en gran part es desbandaren, i una part dels militars sards que es trobaven a l'Illa regressaren a casa. A diferència que en altres punts del continent, com a Roma, o del Mediterrani, com a Corfú, a Sardenya casi no hi hagueren combats entre italians i alemanys, que ocuparen el país després de l'armistici. Aquí el comandant en cap de les tropes italianes, el General Lelio Basso, acordava al comandant de la 90 Panzer-Grenadier Divison, forta de 30.000 homes i casi 300 carros de combat, de passar a Còrsega. Basso, en una situació segurament confosa en la qual s'esperava l'arribada, a la Maddalena, del Rei en fuga i de la flota italiana, sembla que hagi donat una tot personal interpretació als ordres que tenia, que recitaven de fer fora amb tots els mitjans la Wehrmacht de l'Illa. Així les tropes creuaren sense molèsties Sardenya però, un cop arribades a les costes de Gal·lura, allà començaren una sèrie de maniobres per tal d'assegurar que la bateries en la costa no ataquessin els transports. Efectivament a La Maddalena, des de la qual es controlava l'Estret de Bonifacio, una part de la tropa italiana intentà oposar-se al passatge dels alemanys. A motivar el gest era, sobretot, la preocupació creada amb la notícia de l'arribada del Rei, però, desprès d'alguns combats també entre els mateixos italians, les bateries quedaren en silenci, mentre només algunes unitats de marina molestaren el trasllat de la divisió cuirassada⁶. L'episodi, normalment interpretat com a marginal, és un del primers moment de contrast entre italians i alemanys, que esdevenia contemporàniament amb un altre, més consistent per l'amplitud dels combats, que es produïa a Roma. Mentre unitats alemanyes intentaven entrar a la ciutat, gràcies a la iniciativa també del General sard Gioachino Solinas, unitats del Granatieri di Sardegna i de la XII Divisione Sassari, hereva de la Brigata desmantellada en 1926, intentaren bloquejar l'avenç de la Wehrmacht. Malgrat aquest primera oposició, els alemanys entraren en ciutat i Solinas acabaria lluitant al costat de Mussolini en la RSI⁷.

L'explosió del Roma

Mentre es produïen aquest fets, el gruix de la flota italiana des les seves bases a La Spezia i Gènova, havia pres el mar per – i es tracta d'un punt poc clar – consignar-se als Aliats a Malta, o refugiar-se en arxipèlag fortificat de La Maddalena. Mentre el comboi ja s'aprestava a travessar l'Estret de Bonifacio de ponent a llevant, arribava l'ordre d'invertit el rumb per evitar La Maddalena, ocupada pels alemany i en la qual ja no es preveia l'arribada del Rei, i per escapar a un atac aeri. Malgrat les maniobres, l'esquadra era interceptada per la Luftwaffe en les aigües entre les dues illes. El combat que es lliurà entre bombarders i vaixells fou un dels més sagnants per la Marina Militare Italiana que, entre d'altres unitats, perdia el cuirassat Roma amb 1352 mariners, gràcies al fet que els pilots alemanys utilitzaren el primer tipus de bomba teledirigit. Les unitats que sobrevisqueren, en compte d'anar a Malta o Bona, on se'ls esperava, es van refugiar a Mallorca, teòricament en aigües neutrals⁸. D'aquesta manera Sardenya sortia totalment de la guerra, amb puntuals episodis de resistència als alemanys i pocs atacs a les autoritats feixistes, i entrava directament a fer part del territori italià administrat pel Regne del Sud.

A Còrsega es verificà tot el contrari. Mentre aquí arribaven els alemanys provinents de Sardenya, la insurrecció general esclatava, a Ajaccio i Bastia⁹. Els militars nazis, però, no arribaven per quedar-se, la idea era passar d'aquí a Toscana per contrastar l'avançada aliada a Itàlia, per tant necessitaven només travessar l'Illa. En el temps que trigaren a fer aquest recorregut, però, els atacs corsos foren tan repetits com escassament eficaços, donat que combatien contra els blindats que havien servit en l'Afrika Corps. A Bastia, però, els combats van ser intensos i sagnants. El centre era firmament en mans dels italians, que amb les batries dislocades al voltant de la ciutat i del port podien impedir als alemanys d'embarcar-se per Liorna. El comandant de les tropes, el sicilià Giovanni Magli (1884-1969), resistí a l'intent dels unitats de la Wehrmacht – que ja es trobaven a l'Illa – de prendre el control del port, i desprès a l'avançada del 90 Panzer-Grenadier. Els antics ocupants, efectivament, havien realitzat un pacte amb els maquis, posant-se al costat d'aquests¹⁰. Es tracta d'un episodi poc conegut de la anomenada resistenza, en el qual durant dies, amb sorprenent alts i baixos, italians i corsos intentaren evitar que homes i carros de combats alemanys arribessin a Itàlia¹¹. Si haguessin tingut èxit, o si les tropes alemanyes no haguessin passat mai l'Estret de Bonifacio, probablement l'avançada aliada en la Península hauria estat més ràpida¹².

Mentre corsos i italians lluitaven a Bastia, a prop d'Ajaccio desembarcaven els commandos enviats pel Genral Henri Giraud (1879-1949), que havia organitzat el desembarcament sense informar el seu rival – i en aquell moment col·lega en la direcció de la France Libre – Charles de Gaulle (1890-1970).

El submarí Casabianca, amb les esvàsitques a indicar les embarcacions alemanyes enfonsades

El submarí Casabianca, provinent d'Alger, començava a desembarcar els primers grups de Goumiers i altres tropes especialitzades en la guerra de muntanya, que ajudarien significativament a l'alliberament de l'Illa. El 4 d'octubre, després casi un més de combats, els francesos entraven a Bastia, on la lluita havia estat intensa. Contemporàniament els italians, que havien sostingut el pes major de la batalla contra els alemanys (es compten prop de 700 morts, mentre els resistents eren 170 i els militars francesos 75), evacuaven l'Illa escridassats per la població local, que els percebia com forces ocupants. Giraud – provocant un gran desplaer a de Gaulle – triomfalment podia afirmar que l'Illa era el primer Departament de la França metropolitana a ésser alliberat. La importància de l'alliberament, no era exclusivament militar, sinó tan simbòlica com política, perquè s'arribava a un primer èxit i, al mateix moment, es resolia a favor de de Gaulle la tensió entre els dos líders de la resistència¹³. Pel que fa l'Illa, la circumstància d'haver precedit els continentals en patriotisme i valor guerrer, provocaria un enfortiment del sentiment de “francesitat”, important en la postguerra, mentre les relacions amb l'Itàlia es desgastaren considerablement. En el discurs de la propaganda, l'italià era presentat com una reencarnació del genovès, a més a més feixista, i durant l'ocupació de 1942-1943 es va fer un gran esforç per revivar tota la mitologia de la lluita contra els dominadors lígurs¹⁴. Així les consideracions positives per l'esforç de Mussolini cap a la modernització de Sardenya, deixaven el pas a un franc menyspreu.

Distintius i aplicacions de coll del BVSGMA. Destaquen el feix,  la bandera amb quatre caps de moros (Creu d'Alcoraç) i el típic ganivet del ramaders sards.

Mentrestant, la guerra en nord d'Itàlia continuava, i a la RSI adheriren diversos sards, entre els quals personalitats com Paolo Orano, el pintor Giuseppe Biasi o l'escriptor Stanis Ruinas (1899-1984). Entre els militars, el més actiu en diferents camps, i sobretot en la voluntat de recuperar l'Illa al feixisme, hi era Francesco Maria Barraccu (1885-1945)¹⁵. En la breu història de la RSI, en la qual sembla que a totes les idees del primer feixisme es vulgui donar una apressada realització, es verifica l'organització d'una unitat de camises negres totalment composada per sards. Es tracta del Battaglione Volontari di Sardegna Giovanni Maria Angioi (BVSGMA), organitzat pel cura feixista Luciano Usai, i que tenia com a símbol la bandera sarda i el feix. Com en el cas de la resistència a Còrsega, aquí també s'utilitza la mitòloga patriòtica generada amb les revolucions del segle XVIII. Uns dos-cents voluntaris sards, entre juny i desembre, van ser llançats amb paracaigudes sobre l'Illa – juntament amb el Pare Usai – en un desesperat intent d'organitzar una guerrilla pro-feixista. L'acció, que es recolzava en una propaganda a favor d'una Sardenya en camisa negra i autònoma – i que fou sostinguda per futurs intel·lecutls sardistes com Antonio Pigliaru – no va tenir gaire èxit¹⁶. El pare Usai, i altres, foren arrestats de seguida. L'Illa, però, a causa de les dificultats de comunicacions i la casi inexistència d'un Govern italià, viva en pràctica una fase d'autonomia que presagia el que hauria passat en la postguerra, tot i que sota un comissari militar, el sard Pietro Pinna Parpaglia, en funcions a partir de 27 gener de 1944. L'any següent, el 8 de maig de 1945, Radio Sardegna, emissora que els militars italians a l'Illa – entre els quals el futur lider independentista Antoni Simon Mossa (1916-1971) – havien organitzat aprofitant les potents maquinàries de l'exercit, anunciava la rendició de Alemanya amb vint minuts d'antelació sobre la BBC¹⁷. Així en 1943-1945 les circumstàncies que havien portat a la sèrie de tensions nacionals que interessaren les dues illes al llarg del darrers vint anys semblaven venir menys, mentre ja s'anunciaven alguns trets del context europeu a les acaballes del període bèl·lic, com ara l'autonomia sarda i el triomf de la résistance a Còrsega. Encare una volta a l'arxipèlag format per les dues fascinants i “endarrerides” illes del Mediterrani, movia els primers passos el nou context que s'afirmaria a Europa amb el final del conflicte.

© Marcel A. Farinelli

1      Els detalls han estat explicats en forma en una novel·la, desprès convertida també en pel·lícula, vegeu: E. Montagu, The Man Who Never Was, Evan Brothers, Londres 1953. Pel context, vegeu: R. Holland, Bue Water Empire. The British in the Mediterranean since 1800, Penguin Books, Londres 2013, pp. 231-282; S. Ball, The Bitter Sea, Harper Press, Londres 2009, pp. 179-246.

2      Sobre aquestes fortificacions, vegeu: G. Carro, R. Galliani, D. Gironi, 1943. Fortini a Porto Conte, Carlo Delfino Càller 2011.

3     Per seguir les repercussions de la guerra mundial a l'Illa, vegeu: L. Marroccu, Il Ventennio fascista pp. 707-713, a: L. Berlinguer, A. Mattone (eds.), Storia d'Italia. Le regioni dall'unità ad oggi. La Sardegna, Einaudi, Torí 1998, pp. 632-713; G. Sotgiu, Storia della Sardegna durante il fascismo, Lerza, Roma-Bari 1995, pp. 251-277.

4     Sobre aquells moments concitats, dramàtics sobretot a Roma, existeixen diverses memòries, vegeu com exemple: G. Castelli, Storia segreta di Roma città aperta, Quattrucci, Roma 1959; I. Herraiz, Italia fuera de combate, Ediciones Atlas, Madrid 1944; P. Monelli, Roma 1943, Tipografia Catalana, Barcelona 1946.

5     Per aquestes qüestions, vegeu: C. Pavone, Una guerra civile. Saggio Storico sulla moralità nella Resistenza, Bollati Boringhieri, Torí 1991.

6     Per aquestes vicissituds, vegeu: G. C. Tusceri, La battaglia che non fu mai. L'8 settembre in Sardegna e in Corsica, Paolo Sorba Editore, La Maddalena 2009, en particular les pp. 69-167.

7      D. Sanna, Da Porta San Paolo a Saló. Gioacchino Solinas comandante antitedesco, AM&D Edizioni, Càller 2005. Per la Divisió Sàsser durant el segon conflicte mundial, que entre 1926-1939 es deia simplement XII Divisió, vegeu: F. Fatutta, P. Vacca, La Guerra dimenticata della Brigata Sassari. La Campagna di Iugoslavia. 1941-1943, EDES, Càller 2001.

8       A. Amici, Una tragedia italiana. 1943, l'affondamento della corazzata Roma, Longanesi, Milà 1943.

9       Pels efectes del pas de les tropes per l'Estret, vegeu: G. Tusceri, «Ci sono guerre che si vincono e guerre che si perdono. La liberazione della Sardegna e le sue conseguenze in Corsica», a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 65-94.

10    H. Chaubin Corses des années de guerre. 1939-1945, Éditions Tirésias-AERI, Paris 2005, pp. 92-98; M. Choury, Tous bandits d'honneur. Résistances et libération de la Corse, Éditions Sociales, Paris 1956 (última edició: Alain Piazzola, Ajaccio 2011),  pp. 120-121; F. Pomponi, Histoire de la Corse, Hacette, Paris 1978, pp.  410-412.

11    Encara avui la memòria de la col·laboració italo-corsa és dividida, entre qui minimitza i tendeix a ridiculitzar el paper de les tropes del General Magli, i qui tracta l'oficial com un heroi; per les dues versions, respectivament, vegeu: M. Choury op. Cit.; D. Salini, E. Salini En ce temps-là...Bastia, souvenirs, témoniage et documents 1937-1945, La Marge, Ajaccio 1981 on Magli i els italians destaquen per la covardia davant la Wehrmacht; G. Comte, Bastia sous l'occupation. Un témoin recente. 11 Novembre 1942-4 octubre 1943, Anima Corsa, Bastia 2006, on queda evident la col·laboració amb els rebels corsos i el paper en la lluita contra els alemanys.

12    És una reflexió que es troba també a: G. C. Tusceri, La battaglia che non fu mai. L'8 settembre in Sardegna e in Corsica, Paolo Sorba Editore, La Maddalena 2009,  pp. 71-72.

13    J. M. Guillon, «Libération en Corse, Résistance en France. Les enjeux de l'éte et de l'automne 1943». a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 7-27.

14    S. Gregori, «Résistance(s) et identité(s): le cas Corse 1940-1943» pp., 179-182, a: Études Corses, núm. 57 (2004), pp. 145-184.

15   Per les figures citades, consulteu les fitxes relatives a: A. Abis, L'ultima frontiera dell'onore. I sardi a Saló, Doramarkus, Sásser 2009. En la literatura que recentment va sortint sobre la temàtica, es destaca la biografia d'una dona sarda que va seguir l'ultima aventura de Mussolini fins a entrar, com a militar, en la X MAS, la unitat de la marina que entre 1943-1945 es dedicava a la repressió de l'activitat de resistència: P. Piredda, La ragazza della “decima”. Una giovane nuorese nella bufera della guerra civile, Carlo Delfii, Càller 2009.

16   A. Abis op. Cit., pp. 69-75.

17  És una afirmació d'un amic de Simon Mossa: G. Marras, Introduzione. Antonio Simon Mossa, cavaliere dela lotte dei popoli opressi e delle nazioni senza stato, p. 39-40, a: F. Francioni, G. Marras (eds.), Antonio Simon Mossa. All'utopia al progetto, Condaghes, Càller 2004, pp. 37-72.